Avui he presentat una comunicació amb aquest títol a la jornada de debat sobre “L’estatut d’autonomia regional en dret comparat”, organitzada a Barcelona per la Universitat de Perpinyà, l’Institut Franco-Català Transfronterer i la Revue Marocaine d’Administration Locale et de Desenvelopement.
Joan Becat, un dels organitzadors de l’encontre i professor de la Universitat de Perpinyà, m’hi ha convidat per intervenir-hi junt amb altres juristes antics membres del Consell Consultiu de la Generalitat (Enric Argullol i Antoni Bayona). L’objecte del col·loqui és donar a conèixer als assistents, majoritàriament juristes i polítics marroquins, l’experiència de l’autonomia catalana ara que el Regne del Marroc ha presentat una iniciativa per atorgar un statuts autonòmic al Sàhara Occidental. Aquest és el resum de la meva intervenció.
A l’hora d’analitzar els canvis polítics que estan en marxa al Magrib cal tenir en compte que la concepció de la nació en el món musulmà no és la mateixa que a l’Occident europeu. Islamització i arabització són processos que han anat aparellats des de fa segles i han donat lloc a una homogeneïtzació de les poblacions preexistents a la qual s’hi ha superposat la colonització francesa a partir del segle dinou qui hi ha establert el model d’estat-nació jacobí.
Tant el Marroc com Algèria són estats unitaris àrabo-islàmics que han tingut una configuració històrica diferent però que comparteixen un ordre estatal similar que no presenta grans dificultats a l’hora de reconèixer drets culturals i polítics a amazics i saharauis. L’article 3 bis de la Constitució algeriana modificada l’any 2002 reconeix el tamazight com a “llengua nacional” que l’estat té l’obligació de promoure a tot el territori estatal. Hi ha un projecte d’autonomia per a la Kabilia promogut al marge de l’ordre establert l’agost del 2007.
El Regne del Marroc des del 2004 promou una iniciativa per una autonomia regional del Sàhara Occidental, amb suport nord-americà i occidental, que cerca un acord amb el Front Polisario i Algèria sobre aquesta base. Les resolucions de les Nacions Unides sobre el dret d’autodeterminació del Sàhara Occidental en base del pla de pau implementat a partir del 1991 no s’han concretat perquè el Marroc únicament accepta implantar un estatut d’autonomia inspirat en el model espanyol. La via de la negociació entre les parts està actualment estancada. En cas de prosperar la via autonomista requeriria una modificació de la Constitució marroquina per poder-hi encaixar un model regional desconegut en la seva tradició estatal. Cal tenir en compte que el text constitucional vigent no reconeix tampoc la realitat cultural i lingüística amaziga.
La realitat autonòmica catalana és només una solució parcial i temporal a un problema polític més profund que deriva del no reconeixement per l’Estat espanyol del poble català com a subjecte de drets. El reformat Estatut d’Autonomia aprovat el 2006 no resol pas les reivindicacions nacionals catalanes i es possible que, si prosperen les tesis dels partits favorables a l’autodeterminació, aquesta es plantegi en els anys a venir. L’autonomia allà on hi ha un conflicte d’identitat nacional pendent és només una solució temporal, no passa pas el mateix en les autonomies dins d’un conjunt nacional homogeni com són els landers alemanys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Austria també és federal, i després de la Gran Guerra al derrocar la monarquia austríaca, la constitució que es va aprovar deia que Austria es constituia com “LA REPÚBLICA ALEMANYA D’AUSTRIA. Per tant encara ara hi ha més d’un estat alemany. El món democràtic és mes divers del ens volen fer creure. El fet de considerar-se alemany a Austria, no es pot vincular en absolut al nazisme.