Jaume Renyer

Cada any quan arriba aquesta data em venen a la memòria un grapat de sensacions: tristor, ràbia, reflexió  i esperança.

Tristor perquè la meva mare viu aquesta data amb pena: el meu avi Miquel Alimbau Solé era alcalde de Vilaseca, era un dels propietaris més importants del poble, un home conservador que durant els anys vint havia estat alternativament batlle i jutge de pau. A les eleccions municipals del dotze d’abril va perdre davant la candidatura republicana, els guanyadors van entrar a l’ajuntament per celebrar la victòria. Hi hagué moments de tensió sense arribar a la violència, però Miquel Alimbau abandonà la casa consistorial molt afectat, emmalaltí i pocs mesos després moria d’una atac de cor, quan encara era un home jove. La meva mare associa aquesta data a la mort el pare que gairebé no va ni conèixer. L’avia, Concepció Olivé Capdevila, era de Juneda: el seu germà Joan, republicà i catalanista, havia estat alcalde abans de la Dictadura de Primo de Rivera. L’any 1939, va ser afusellat pels franquistes. Era el padrí de la meva mare.

La tia Merçè, va tenir un 14 d’abril (de l’any 1915), un fill: Jaume Cornudella Olivé, patriota d’Estat Català i del Front Nacional. Quan vaig escriure la seva biografia, mentre repassava la documentació personal que la seva família va posar  a la meva disposició hi vaig trobar un retall de la portada de La Vanguardia del 14 d’abril del 1931. Jaume, l’havia conservat amb ell durant tota la seva agitada vida i recordo com m’havia contat l’emoció que va viure aquella jornada a la plaça de Sant Jaume, essent encara un xiquet.

Joan Ferran, des de L’Havana, em fa arribar un escrit on repassa els orígens de la senyera estelada i insisteix en què l’any 1906 a la façana del Centre Catalanista de Santiago de Cuba hi llueix una senyera amb un estel al mig, segons es pot apreciar en una fotografia de l’època. D’aquesta manera s’afegeix als actes commemoratius que la comissió “Cent anys d’estelada” (www.estelada.cat)  ha presentat avui en roda de premsa a Barcelona. L’infatigable Oriol Falguera, promotor de la iniciativa, em va demanar de participar-hi i avui m’he hagut d’excusar per no poder-hi assistir.

Tots aquests sentiments i records miro de compatibilitzar-los amb la reflexió sobre els esdeveniments que envoltaren la proclamació de la República Catalana, la seva curta durada, el restabliment de la Generalitat i les tensions internes d’ERC d’aquella època i les d’ara. Som en un moment de feblesa política, del catalanisme en general i de l’Esquerra en particular, som també en un moment d’esperança, de reconstrucció de l’imaginari col·lectiu i de noves propostes rupturistes front un Estat integrista.

Post Scriptum, 14 d’abril del 2021.

El Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya, “Opinions”, número 47, corresponent al 14 d’abril del 1946 publicava aqueixa editorial il·lustrativa del patriotisme i la determinació dels seus militants i de com sentien aqueixa commemoració: “14 d’abril, aniversari de la proclamació de la República catalana:

Quan aquestes ratllesvegin la llum pública s’escaurà l’aniversari del 14 d’Abril. Aniversari de la proclamació de la República Catalana pel gran patrici Francesc Macià. Diada joiosa pels catalans, esperançadora per a l’evolució de les realitzacions nacionals de la nostra terra. Tots els que l’hem viscuda en guardarem un emotiu i punyent record barrejat de la nostàlgia de la il·lusió perduda.

Llargs anys de nacionalisme alliberador català, llargues lluites de militants d’una pàtria oprimida, ens havien fet esperar amb delerosa il·lusió aquell moment alliberador. La nostra esperança era una realitat. Aquell 14 d’Abril significava la primera pedra sòlida i fonamentada en l’edifici de les nostres ambicions nacionals. Il·lusions vanes ! La realitat que tocàvem, que viviem, es va esfumar. Igual que un joc de cartes l’edifici tan bellament concebut, esperat i realitzat se’ns esmunyí de les mans. Varen bastar, però, tres dies de República catalana per a que tots els catalans, sense distinció de partits ni organitzacions, rebessim amb joia inefable aquella realitat i es donguessim compte de què representava, i podia representar encara, l’alliberació nacional de Catalunya.

Deixem per a la Història latasca d’esbrinar i concretar responsabilitats al somni perdut. Altrament, els fets que esdevingueren són de domini públic, han estat reiteradament contats per a que tots els catalans coneixin d’una manera general, quan menys, les causes que determinaren l’esfondramet de la República Catalana de 1931. I també els noms de les persones que intervingueren a les gestions que la varen enderrocar.

El fet és, que el 14 d’Abril del 1931 fou proclamada la República Catalana i que aquesta proclamació fou feta enmig d’un entusiasme delirant de les multituds ciutadanes, fossin del color que fossin. I és aquest, precisament, el fet que nosaltres volem remarcar en aquesta aniversari.

Després, han vingut nous esdeveniments polítics, noves intervencions de les masses, que hom les ha volgudes fer servir per tal de legalitzar determinades posicions polítiques. Encara ben recentment hi ha hagut qui ha volgut oblidar l’acte popular, democràtic, no del 12 d’abril, sinó del 14 d’aquell mes del 1931, per tal d’argumentar en nom de la democràcia. Cert que des de llavors ha passat molt de temps i moltes coses, com també fa gairebé tan de temps i han passat les mateixes coses des de que esdevingueren els altres fets democràtics que avui es voldrien oposar a les ambicions nacionals de Catalunya. Però malgrat el temps transcorregut, l’adhesió popular, frranca i entusiasta, de tots els catalans, a la proclamació de la República Catalana, en aquella data històrica del 14 d’abril del 1931, és un fet democràtic d’una força popular tan considerable que va bastar per si sol per enderrocar l’opressió monàrquica i per a substituir-la per una República Catalana que tornava la llibertat nacional a la nostra terra.

L’entusiasme popular, la unió democràtica dels catalans, va possibilitar aquella obra, la democratització del nacionalisme català portada a cap per Macià va possibilitar la República Catalana, com segurament haauria possibilitat el seu manteniment, si els homes que havien d’encarrilar i dirigir aquell entusiasme popular, aquell acte democràtic d’adhesió total i decidida d’un poble a la nova institució, haguessin tingut l’enteresa i la decisió necessària per a mantenir-la i fer-la triomfar.

Bella recordança, la diada del 14 d’abril del 1931 per als nacionals catalans. Diada prenyada de possibilitats populars i auguri d’una esperança propera que, ben segur, no sempre ens fallarà.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!