Heribert Barrera: el vot en blanc ?

En dues tongades, Heribert Barrera ha publicat un llarg article al diari “Avui”, (del 6 i el 7 d’aquest mes), titulat “El vot en blanc” que mereix un comentari.

 

En primer lloc, Heribert Barrera és un dels escassos referents amb opinió pròpia i fonamentada de l’espectre polític republicà. Per tant, compartit o no, el seu capteniment contingut en els  articles de fons que publica hauria de ser analitzat amb ponderació per part dels seus hipotètics coreligionaris (permeteu-me l’expressió). Així doncs, recomano la lectura retrospectiva del treball que va publicar a “La Revista de Catalunya”, número 211, corresponent a novembre del 2005 i titulat “Sobre l’Estatut”.
Dit això, en l’article al qual em refereixo fa una sèrie de consideracions sobre el sentit del vot de l’electorat nacionalista català que, segons ell aprecia i així ho detecten també diversos indicadors, no té clara l’opció de vot o ni tant sols el mateix fet d’anar a les urnes. Comparteixo la seva crítica a la falta d’un sistema electoral propi: el conseller de Governació Joan Puigcercós va encarregar un estudi al professor Josep Maria Colomer sobre les línies generals d’una llei electoral catalana però tot i que el treball ha estat lliurat no crec que s’arribi a convertir en projecte de llei.
El nucli de l’argumentació de Barrera és la conveniència d’un acord estratègic entre CIU i ERC per una actuació conjunta a les Corts espanyoles. L’actual direcció republicana prioritza l’entesa amb els socialistes catalans com a mínim fins al 2010 i manté la creença que el PSOE pot ésser un aliat conjuntural en temes d’Estat, bàsicament en matèria social. Si el primer aspecte permet una diversitat de valoracions, el segon no: el socialisme estrictament espanyol és tant enemic de les reivindicacions nacionals catalanes com ho és el PP, les formes són diferents però la seva voluntat assimiladora és manifesta. En tindrem una nova demostració en les commemoracions que preparen amb motiu dels dos-cents anys de “Guerra de la Independencia” contra Napoleó.
El principal argument per mantenir la ficció d’una eventual coincidència tàctica amb el PSOE és que no hi ha alternativa a la vista: CIU no ha resolt encara (i no sabem si ho farà en el futur immediat) la contradicció de fons entre el regeneracionisme espanyol de Duran i el dubitatiu sobiranisme de Mas i companyia. Per tant, no hi aliat possible per a un front nacionalista (ICV, l’altre teòric partidari del dret d’autodeterminació i integrant potencial d’una majoria parlamentaria i de govern en clau nacional catalana no en vol ni sentir parlar, de moment).
El plantejament de Barrera és raonable, respon a l’estat d’ànim  d’una part de l’electorat independentista, però no té traducció operativa a curt termini. Menys encara abans de les eleccions. El vot en blanc, (tampoc l’abstenció), no farà replantejar l’estratègia dels partits nacionalistes catalans (la d’ERC segur que no). Tot i les deficiències evidents en la seva línia política tant convergents com republicans mantindran els seus actuals nivells de representació amb lleugeres oscil·lacions.
Els canvis d’orientació, de mentalitat i de composició dels nuclis dirigents d’ambdues formacions només es produiran (si arriben), al marge dels resultats electorals, si hi ha prou components amb voluntat i capacitat per afrontar un conflicte polític Catalunya-Espanya. Mentrestant, allò més convenient des d’un punt de vista nacional català és continuar votant els partits catalanistes i singularment ERC ja que l’existència, en un futur, d’una nova majoria social i electoral pluripartidista passa necessàriament perquè Esquerra assumeixi un paper de lideratge. Un mal resultat electoral no atansa sinó que allunya ERC d’aquesta eventual funció.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*