Els prolegòmens de la “Fiesta Nacional de España” no tenen res de festius, tot el contrari, venen farcits d’actituds agressives a càrrec dels nacionalistes espanyols.
El nacionalisme espanyol ha renunciat a la “conllevancia” que atribueixen a Ortega y Gasset, ha optat per la confrontació i la dominació dels nacionalismes perifèrics. La “brunete mediatica” exagera qualsevol incident atribuït a independentistes catalans per fomentar un clima de confrontació.
Desgraciadament els atemptats d’ETA contribueixen a alimentar la seva estratègia. La pressió per desbancar el PSOE a les properes eleccions, que els del PP ja demanen avançar, serà brutal. Fracassada “l’Espanya plural” de Zapatero, sense una alternativa liberal espanyola, l’alternativa és instaurar un règim neofranquista. Fins i tot José Blanco del PSOE reconeix que quan la dreta crida a defensar “España” a molts ciutadans els entren esgarrifances.
He vist banderes espanyoles en alguns balcons a Tarragona, el meu fill em diu que els d’Alianza Nacional preparen algun acte a la ciutat, la xarxa va plena de missatges “patrioticos”. Demà serà un test per comprovar la capacitat de mobilització de l’espanyolisme militant i percebre les seves intencions.
Post Scriptum, 1 de febrer del 2017.
Deu anys després d’escriure aqueix breu apunt el seu contingut em sembla essencialment vigent. Certament, ETA ha deixat d’actuar i el PSOE és avui el còmplice del PP en l’estratègia repressiva contra les institucions catalanes, però el moll de l’os és que el nacionalisme espanyol està en plena involució cap a un règim neofranquista: integrisme, verticalisme, catalanofòbia, i violència institucionalitzada contra l’independentisme català.
El Regne d’Espanya és un estat fallit econòmicament, políticament, desprestigiat internacionalment per la corrupció i incompetència dels seus governants, incapaç de reformar-se per evolucionar cap al liberalisme, ha de triar entre neo-franquisme o tardo-comunisme. La seva essència és l’ocupació de les nacions sotmeses i la seva assimilació forçada a la matriu castellana. Aqueixa vegada no els cal un cop d’estat com al 18 de juliol del 1936 ja que l’entramat legal permet que des del poder estant hom pugui dissoldre les institucions catalanes i tornar a l’unitarisme del 1939.
Post Scriptum, 19 de maig del 2018.
La reacció espanyola al referèndum de l’1 d’octubre i a la proclamació de la República catalana és la repressió multidimensional, l’ocupació policial i la reaparició dels “ultras” amb impunitat per atemorir la població. Avui, que amb la constitució del nou Govern de la Generalitat Catalunya reprèn el camí cap a la República, el govern d’Espanya ens vol fer retornar al franquisme sotmetent-nos a un estat d’excepció permanent. No en tindran prou amb prorrogar l’aplicació del 155 CE i intensificaran l’ús de la força com a darrer recurs per mantenir la unitat de l’estat per continuar amb l’espoliació econòmica i l’assimilació forçada a l’espanyolitat. Malgrat aqueixos propòsits genocides no podran fer com al 1936-1939 i la resistència catalana no podrà ser esclafada, ans al contrari mantindrem la inicitiva política en el conflicte com està demostrant l’actuació del president Puigdemont.
Post Scriptum, 4 d’agost del 2018.
El règim franquista fou l’expressió més brutal del recurs a la força armada per tal de garantir el manteniment de l’ordre estatal espanyol com a sistemna de dominació i espoliació sobre els pobles penínsulars, especialment contra el pobla català. El franquisme té arrels històriques profundes en la mentalitat castellano/espanyola que perduren en l’actualitat i arribada pèrdua de legitimitat del sistema del 1978, sense referents liberals alternatius, els poders fàctics (econòmics, militars, mediàtics) recórren al neofranquisme per a evitar la fallida institucional i econòmica del Regne d’Espanya. Ni Casado, ni Rivera són polític amb sentit d’estat, són instruments dels nuclis dirigents endogàmics que monopolitzen l’estat des de fa vuitanta anys, almenys. El mandat de Pedro Sánchez és conjuntural i tot i que el PSOE forma part del bloc del 155 CE no n’és el dirigent, estant per veure encara com i qui prendrà el relleu per intentar liquidar el conflicte català: República catalana o retorn al franquisme.
Post Scriptum, 11 d’octubre del 2020.
A la vigília de la festa dels ocupants la imatge que ofereix el règim monàrquic és la del reducte tardofranquista que des de la megalòpoli madrilenya creu dominar l’Estat. El dret de conquesta per la força armada és el seu darrer argument, com sempre.
Post Scriptum, 12 d’octubre del 2022.
Vox és la cara més evident del neofranquisme transversal hegemònic entre els poders fàctics espanyol, però malgrat haver-se equiparat mediàticament amb Trump, Meloni i Le Pen és lluny que congriar una fora social i electoral com la que governa a Polònia o Hongria. Els estats que formen part de la Unió Europea encara que estiguin governats per partits nacional-populistes no deixaran de formar-ne part, ni esdevindran règims neofeixistes, com insistentment hom pregona des de l’extrema esquerra dita antifeixista. Pierre-André Taguieff ha escrit pàgines clarificadores en aqueix sentit. Al règim monàrquic espanyol no li cal una victòria electoral de vox, en té prou en gestionar la transversalitat del tardofranquisme que l’impregna i que té en l’integrisme d’estat la seva essència per damunt de la democràcia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De la raça, de la hispanitat sense les altres llengues i nacionalitats dels quatre continents, del nacionalisme espanyol, del militarisme, continuació de per l’impèrio hàcia Diòs, del sorool i de la guerra nacional castellana i d’estat que no paren de fer. Per això ho dic i ho penso.
Ells son els contrais al Dret i a la Constitució de 1978.
En Colom, els descobridor no en te cap culpa d’aquesta festa.
Ells també en fou víctima per català i pèr aragonès.
Del dia del Descobriment n’hauriem de fer el nostre Columbus Day i del descobriment de la catalanitat i de l’aragonitat.