Ahir el conseller Castells i el ministre Solbes varen arribar a un acord que quantifica les inversions estatals a Catalunya pels propers set anys donant compliment a les previsions contingudes en l’Estatut del 2006.
L’acord ha estat valorat unànimement per totes les forces polítiques com a positiu. Pel PSC és un èxit que satisfà plenament les necessitats del país. Per CIU i ERC es millorable. Fora del nostre país el PP ho presenta com un tracte privilegiat cap a Catalunya. Realment allò aconseguit no és cap pas endavant: ja estava previst a l’Estatut, però l’incompliment reiterat dels compromisos governamentals ha estat tan assumit per la classe política autòctona que allò que hauria de ser compliment estricte de la legalitat pressupostària es percebut com una victòria.
Políticament serà presentat com la demostració que el nou estatut ha valgut la pena. Les afirmacions reiterades dels partits catalanistes segons els quals l’autonomisme està esgotat hauran de aportar arguments consistents que ho demostrin. Ja ningú sembla recordar que el dèficit fiscal acumulat continua essent enorme i que, en el pacte assolit, no hi ha cap mesura correctora orientada a disminuir-lo compensant amb un escreix d’inversions allò que s’ha deixat d’aportar durant dècades. Tampoc ningú des d’una perspectiva sobiranista ha reiterat que el compliment de l’estatut no és una fi en si mateix i que el concert econòmic continua essent una reivindicació irrenunciable.
Atès el nou context veurem com es planteja l’anunciada campanya d’ERC, “Que pagui Madrid”, prevista com a resposta a la fallida dels serveis públics estatals de l’agost passat. De moment l’autonomisme agafa aire, el PSC veu consolidada la seva posició i Castells es projecta com a eventual successor de Montilla cara a les eleccions del 2010. Un candidat de perfil catalanista però contrari al dret d’autodeterminació, un professional qualificat que sobresurt fàcilment entre la mediocre classe política local, un home d’ordre que garanteix la continuïtat de la dependència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com assenyales, és prou indicatiu que una aplicació més o menys estricta d’una Llei orgànica com és l’Estatut (no hem d’oblidar que nos’ha inclòs com a territorialitzable la despesa derivada de Ministeris com el d’educació o el de Sanitat) s’hagi de celebrar com una victòria econòmica contundent. D’altra banda, tampoc no seria dolent que durant uns anys es fes el que deia ahir el PP, és a dir, que cada CCAA rebés inversió territorialitzable en funció de la seva aportació al PIB estatal; això comportaria que algunes CCAA prenguessin consciència de seva la poca aportació al creixement de l’economia estatal (alguns dirigents extremenys potser callarien una temporadeta, o almenys quedarien retratats…). De totes maneres, i tenint en compte que normalment la inversió efectivament realitzada anualment a Catalunya ronda el 80 % de la pressupostada), crec que s’hauria d’intentar explicar a la ciutadania els mecanismes previstos per no perdre aquest aproximadament 20 % d’inversió pressupostada si no s’efectua. I finalment, espero que hi hagi prou publicitat per aclarir quant perdem del pastís via Fons de Compensació Interterritorial; crec que si l’aportació catalana a aquest fons ha de ser elevada, s’haurien d’establir mecanismes de pressió social pr evitar que ens prenguin un cop més el pèl
Tot i això, crec que és bo que el Conseller Castells hagi aconseguit un acord que en termes generals es pugui considerar que compleix les previsions estatutàries.