Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

9 d'agost de 2007
10 comentaris

El nou Estatut fa un any

Avui, 9 d’agost es compleix el primer aniversari de l’entrada en vigor del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya.

 

Fora del president Montilla, i dels mitjans de la premsa del règim, gairebé ningú d’entre la classe política ha fet referència a aquest fet. Pel camí, l’Abat de Montserrat i l’anterior president Pasqual Maragall entre d’altres, han declarat que vist el resultat no calia tant d’esforç. Fins i tot els empresaris que van pressionar a favor del pacte Mas-Zapatero i de tancar de qualsevol manera el “conflicte” de la reforma estatutària ara reclamen, (per a ells), allò que l’Estatut no preveu (alguna mena de participació en la gestió aeroportuària local).

La feblesa política de Catalunya es de tal dimensió que el simple fet del compliment de l’Estatut sembla un objectiu polític. I no ho és, almenys pels independentistes. Esmerçar-se en fer complir l’Estatut, en desenvolupar-ne les potencialitats, es pura gestió de l’ordre establert. I plantejar-ho com un argument per posposar indefinidament la lluita pel dret d’autodeterminació és una impostura.

  1. Benvolgut Jaume,

    Hi estic d’acord amb la fragilitat política que la deconstrucció de l’estatut ha evidenciat. Ara bé. Això es correspon amb una feblesa social. A nivell cultural i historiogràfic, el camp que més conec, ho dubto. Hi ha generacions molt ben formades i, faig aquesta afirmació amb reserves, amb una certa consciència. Quan s’esdevingué allò de l’Iraq vam treure al carrer un milió de persones. Sobirania i Progrés, pràcticament mitjançant el recurs al tam-tam (jo ni me’n vaig assebentar), cent mil.

    Al meu entendre, és hora de prescindir dels partits, i atès la seva nul·la representativitat, representar-nos a nosaltres mateixos, i de manera directa. Primera idea; ressucitar l’Assemblea de Catalunya i promulgar-la com a òrgan sobirà (al cap i a la fi, els parlamentaris només són això, delegats, en teoria sotmesos al nostre poder ciutadà), i des d’allà, sense interferències partidàries, prendre les decisions que calguin. Segona. Atesa la dictadura subtil que patim, fer com es feia a l’Alemanya socialista (amb el seu PSC particular i el seu Montilla-Hoeneker). Concentracions cada dijous, al peu del mur de Berlín. Al principi eren quatre. Al cap d’un any, quatre-cents mil. Ah! i sense cap sigla. Si hi ha cap partit al darrere, jo, i molts, no hi aniríem.

  2. L’estatut és només un espill del desori de la política catalana actual. Un president espanyolista, responsable de les retallades estatutàries. Un Mas que pactà allò que Lara i Freixenet li digueren. Un Carod del qual prefereixo ni parlar-ne (jo el voto, i no sé per què?). Un Saura impresentable, amb dona cursi inclosa. Com a independentista tornaré al meu lloc electoral, l’abstenció. La baixada de pantalons de CiU davant la tisora, i la impresentable actitud dels dirigents d’ERC (per a mi són aquestes les sigles) amb un tripartit que no se’l creuen ni ells, forcen que hi hagi un altre abstencionista. Com pot ERC pactar amb el PSOE???

  3. Jo també he dedicat un escrit al dia d’avui.

    Aquest aniversari passa sense pena ni glòria. Entre d’altres coses perquè tenim  el txiringuito tancat per vacances!. Només això és un reflex del país Low Cost que tenim. Un pais de la Senyoreta Pepis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!