Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

19 de novembre de 2019
0 comentaris

Violència social i violència d’estat avui a Catalunya

Mitjançant la notícia publicada a Vilaweb segons la qual ahir un col·lectiu de psicòlegs i psiquiatres catalans expressaven el seu punt de vista professional i ciutadà amb aqueix manifest titulat “Violència social i violència d’estat avui a Catalunya” m’he adherit a les reflexions que hi són contingudes i que reprodueixo tot seguit:

“Els i les sotasignats formem un grup que treballa en l’àmbit de la salut mental i ens hem unit entorn d’una preocupació comuna: comprendre la institucionalització de la violència en la realitat actual del nostre país, per denunciar-la i descobrir algunes hipòtesis capaces d’enriquir el marc de referència. La violència social i la seva representació mental són el punt de partida de la nostra reflexió. Confrontats amb els esdeveniments actuals, no dubtem a afirmar:

No totes les violències són iguals. Desemmascarem la violència d’estat

No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’estat contra un poble pacífic; que es facin saltar quatre ulls en una setmana o que es colpegi per darrere els ciutadans. I tot això fet per agents uniformats, espanyols o catalans, en representació de l’estat.

L’estat fa l’ús legítim de la força, no de la violència. Si la policia deté, per exemple, un psicòpata sexual i el protegeix de la multitud desaforada, entenem que fa ús d’una força correcta. Però si l’estat va més enllà de l’ús just de la seva força, aleshores esdevé un estat violent.

A Catalunya, avui, l’estat ha ultrapassat, i molt, l’ús de la força de la qual és detentor. I l’ha convertit en violència amb majúscules, és a dir, en violència d’estat. Aquesta violència de l’estat comporta un alt risc: quan aquells que són els encarregats de protegir són precisament els que exhibeixen un poder mortífer, la contradicció explosiva d’aquesta paradoxa esdevé el desencadenant de la violència social.

L’ésser humà, portador de pulsions destructives, ha creat diversos camins intrapsíquics per organitzar-les i canalitzar-les. Que els més obligats a facilitar l’organització exterior d’aquest control (la policia) siguin els que més el desorganitzen, té uns efectes socials catastròfics.

No existeix una violència abstracta, descontextualitzada, sinó que tota violència és concreta i té un àmbit on es desplega específicament. De cap manera no podem posar al mateix nivell l’exercici violent de la força, emparat des d’un estatus institucional, i l’expressió d’altres formes d’aldarulls o vandalisme.

Les armes de la violència d’estat

Més enllà de porres i empresonaments, la violència d’estat utilitza armes altament sofisticades, que camuflen els seus efectes greument destructius sobre el vincle social: l’ús agressiu de la paraula, amb finalitats evidents sobre els col·lectius perseguits; la perversió del llenguatge per a crear confusió i evadir la responsabilitat; i la por com a arma de destrucció massiva.

Els efectes perversos de la por produïda des del poder

Per tal de garantir la vida quotidiana i aportar seguretat, l’ésser humà crea i recrea societat i cultura. La por, que és motor de vida contra els perills, és necessària per a la nostra subsistència. Però la por que produeix ‘l’amo’ del poder autoritari (el que té el ‘monopoli de la violència’, segons el ministre d’Interior, Grande-Marlaska) no és garantia de vida sinó d’eliminació de l’alteritat, de la diferència. Originant desemparament (la por més radical de l’ésser humà), contribueix al patiment mental i fa que es despleguin la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques, i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa.

Podem dir que aquesta por està al servei de la convivència i de la democràcia? Des del 20 de setembre de 2017, l’estat no protegeix ni garanteix la seguretat d’una part importantíssima de ciutadans, sinó que és la font originària d’un gran patiment moral, i molt sovint també físic.

Quan es nega el diàleg, quan la paraula dimiteix, comença el domini de la violència: s’han preguntat els nostres polítics on és l’origen dels contenidors cremats i més aldarulls als nostres carrers?

Com a garants de la vida dels seus ciutadans i de l’ordre democràtic, arran del malestar repetidament expressat per una part de la seva població, els representants de l’estat haurien de ser els primers a instaurar processos de diàleg vertader.

Sense accés a la paraula no podem ser plenament humans ni plenament democràtics.

Per entendre la situació actual, cal situar-la en el seu context històric complet: la nostra història recent i la situació global del món actual. No tan sols és violència això que es veu ara, també ho és l’existència d’afusellats a les cunetes, el no-reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la postguerra i la dictadura. I, ara mateix, els desnonaments, la destrucció de la guardiola de les pensions, negar el canvi climàtic, rescatar la banca, prohibir i maltractar cultures i llengües minoritzades. Acumulem una història llarga, dolorosa i vergonyosa.

Conclusió

Estem, doncs, en una situació de revolta transversal, on grans, joves i petits, anònims, de tots els orígens i condicions, fa temps, molt, que sortim al carrer afrontant la por, amb frustracions i carregats d’injustícies.

Sabem molt bé que quan la violència d’estat és exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que passa, té com a únic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans, per la seva classe social o per la seva cultura.

En un moment històric de gran involució i manipulació de la subjectivitat, el desvetllament d’individus en un moviment de protesta i desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu.

Els atacs violents al dret de protesta van consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la salut mental i física de tots els individus.

Per establir un ordre que repari les destrosses, cal unir esforços per distingir entre les diverses violències: les originals i les derivades; les que emanen de components destructius de la pulsió de mort i les que sostenen el desig de vida; i, finalment, aquelles que engendren l’efecte simbòlic de la llei.

Cal que els professionals de la salut mental entenguem el patiment que ens arriba dins la història del context psicosocial dels esdeveniments presents, i que ens en fem testimonis.”

Post Scriptum, 28 de febrer del 2021.

L’editorial de Vicent Partal, d’avui fa deu dies a Vilaweb, complementa i actualitza encertadament la declaració anterior: “Deu reflexions per a mirar d’entendre per què esclata la violència política amb tanta facilitat”. També em va agradar molt l’article d’Oriol Izquierdo, també a Vilaweb el proppassat 22, “Què queda de la universitat i del quart poder”, que analitza el paper de les universitats i dels mitjans de comunicació i el perquè són objecte d’actes vandàlics durant les protestes que ja fa dues setmanes que duren, i no solament per la llibertat de Pablo Hasel.

La imposició de l’ordre estatal establert, espoli econòmic i dominació política, contra la majoria de la població de Catalunya ha desestabilitzat la vida social i institucional, afloren el vandalisme dels sectors marginalitzats i empobrits, a diferents nivells, però globalment reflecteixen els efectes que la dependència comporta. Resulta cínic veure com les patronals sucursalistes (FTN i PIMEC) es queixen de les destrosses als establiments comercials quan han donat suport explícit a la repressió contra l’independentisme i tota altra forma de reivindicació al marge del sistema. Evidentment, els que avui es manifesten al crit de “Fins que caiguin” (qui exactament ?) no aporten cap solució constructiva, però i els empresaris del règim, què proposen ? i els directors dels diaris pro-espanyols, que escriuen ? Superar la violència multidimenssionals i creixent a la societat catalana és el repte principal dels partits independentistes, a la curta, amb un poder espanyol en contra.

Post Scriptum, 20 d’octubre del 2021.

L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb, “El triomf de la violència, deu anys després de la fi d’ETA. No hi ha cap procés de pau. Per desgràcia, tan sols assistim al triomf de la violència, al triomf de la violència d’estat“, conté uns paràgrafs que són plenament escaients per entendre la imposició de l’ordre estatal posterior a l’octubre del 2017 a Catalunya:

“La maniobra de l’estat, per això mateix i amb la superioritat de la seua violència, torna a consistir a aplanar el debat. A fer fora de la discussió la intel·ligència i el pensament racional i deixar-ho tot a les mans de les emocions més manipulables. I és per aquesta raó que no l’hauríem d’acceptar. A banda que resulta que tot plegat no és sols un simple exercici acadèmic.

Perquè tota aquesta gran operació d’acorralament del pensament dissident també té conseqüències sobre això que som avui, perquè és, sobretot, un debat sobre els valors. La violència, per a Palme o per Sartre, i supose que també per a Serrat, no era cap problema. Perquè el problema, l’únic problema, era la democràcia, el respecte als drets humans i el respecte a les minories nacionals que Espanya violava sistemàticament. Ara, en canvi, la inversió dels valors afavorida per aquest acostament acrític al problema de la violència és total. I resulta que, amb democràcia o sense, amb dictadura o sense, amb Franco o sense –com si tot això fos igual–, es veu que ens hauríem de creure que el problema no era, i encara menys ho seria avui, la democràcia, els drets humans o els drets de les minories nacionals que Espanya ha violat i viola per sistema, sinó la manera concreta com alguna gent s’hi oposava. O s’hi oposa. En definitiva, ens volen fer creure que el problema no era, no ha estat mai i no pot ser l’estat. Ni tan sols quan era una dictadura plenament reconeguda com a tal.

I, és clar, una volta has caigut en la trampa d’aquest relat esbiaixat i interessat de la història, d’ací no pot eixir res més que una legitimació reforçada, brutal, de l’estat. Faça què faça. I que conste que no parle d’una legitimació teòrica, perquè no parlem de passat i prou –parlar del passat no és mai parlar del passat i prou.

Parle ben concretament del fet que la violència ha donat tants rèdits a Espanya, li ha anat i li va tan bé d’exercir-la, que fins i tot aconsegueix que per a una part dels moviments independentistes, allò que generacions de bascs i de catalans havien proposat, i treballat, com un conflicte nacional que s’havia de resoldre amb decisions definitives i vinculades a la llei internacional, de sobte abaixe tant el seu horitzó que sols parlen d’hegemonies autonòmiques i de polítiques d’aliances a Madrid. D’aliances, per a acabar-ho d’adobar, amb el PSOE de les tortures i els GAL, àdhuc sense necessitat ni tan sols que aquest partit faça cap pas per a reconèixer els seus crims ni reconèixer això que en diem que és la plurinacionalitat de l’actual estat espanyol.”

Post Scriptum, 2 d’abril del 2022.

Clarificador article de Clara Ponsatí, ahir a Vilaweb, “Contra els guardians del tabú“, del qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs:

“El tema no són les vides que val la independència de Catalunya o qualsevol altre ideal polític, el tema és que una vida en què no som lliures de perseguir ideals pacífics, honestament, és una vida que ens condemna a nosaltres i als nostres descendents. Quan algú renuncia a l’ideal per l’amenaça de la mort, ja està disposat a renunciar a qualsevol cosa. El fonamentalista és qui està disposat a posar fi a la vida d’un altre per un ideal, no pas qui està disposat a arriscar la seva per defensar-lo.

Si a Catalunya existís un veritable estat major pensant com fer la independència, la pregunta que es faria no seria si la independència val una vida, sinó com no doblegar-se davant l’amenaça de violència i, alhora, portar els polítics espanyols a un escenari on no els interessi escalar-la. Perquè a nosaltres no ens interessa la violència, ens interessa la independència. Aquesta pregunta té respostes, no som pas els primers que tenim aquest problema. Però són la mena de respostes que els guardians del tabú s’ocupen que no pensem. Els guardians del tabú, justament perquè trafiquen amb la possibilitat de la violència, són ara la veritable amenaça.”

Post Scriptum, 24 d’abril del 2023.

Vicent Partal ahir a Vilaweb: “L’impacte psicològic de la violència històrica contra els catalans. Ha arribat el moment de posar sobre la taula la reparació de la violència històrica comesa contra els catalans per Espanya. Perquè és una marca que arrosseguem dia a dia i que defineix la nostra societat i el comportament dels nostres opressors.”

Post Scriptum, 16 de maig del 2023.
Vicent Partal, ahir a Vilaweb:  “Una mirada política als incidents del camp de l’Espanyol. La violència rabiosa dels grups ultres, més que no pas amb el futbol, té a veure amb les conseqüències de la violència desfermada per Espanya el 2017″.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!