Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

25 de juny de 2019
0 comentaris

Llibres (CCI)

“El pensament nacional a Europa. Una història cultural”, Joep Leerssen, Editorial Afers, Catarroja, 2019.

El proppassat 25 de febrer Vicent Partal publicava un editorial a Vilaweb titulada “El nacionalisme no fa petit l’independentisme: el fa sòlid”, on entre els arguments que exposava en pro de la vigència de la idea de nació i del nacionalisme esmentava aqueix assaig del professor de literatura neerlandès Joep Leerssen en aqueixos termes:

“L’editorial Afers acaba de publicar en català un llibre extraordinari de l’historiador neerlandès Joep Leerssen: El pensament nacional a Europa. Una història cultural. S’hi analitza amb un detallisme impressionant l’aparició del nacionalisme, a partir de l’aparició de la nació, amb la Revolució Francesa. Leerssen no és independentista, més aviat és molt crític amb l’independentisme; però llegir el seu text és un exercici imprescindible per a qualsevol qui vulga entendre què passa al nostre país. Ara que sembla que es posa de moda aquesta frivolitat de criticar el nacionalisme des d’un cert independentisme, la lliçó de Leerssen és essencial. El nacionalisme no fa petit l’independentisme: el fa sòlid.”

Certament, en ple procés independentista una part dels que aparenten voler-ne ser dirigents s’esforcen a banalitzar la idea mateixa de nació amb arguments agafats al vol i desnaturalitzen el nacionalisme afirmant que som en l’etapa post-nacionalista sense que encertin a definir en què consisteix. Tot i que Vicent Partal no esmenta ningú en concret m’ha vingut a la ment l’assaig recent d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, “L’obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme” (Editorial Pòrtic, Barcelona, 2019), un format acadèmic mancat de substancialitat política i ideològica que en negar el nacionalisme català, nega també el conflicte amb l’integrisme espanyol i desdibuixa la independència com a objectiu polític.

Com diu Vident Partal: “El nacionalisme no empetiteix l’independentisme català ni les seues organitzacions. Ans al contrari: l’independentisme és l’apropiació final del nacionalisme pel nostre ‘tercer estat’, un retorn a l’origen del fenomen, especialment enriquidor i potent. No hem tombat i acorralat el totpoderós estat espanyol a partir de l’elucubració d’aquest partit o d’aquell, sinó a partir de l’assabyya –si em permeteu l’excés–, a partir d’aquest sentiment d’emprar la solidaritat grupal per fer alguna cosa junts. I és amb aquesta constatació que he de dir que voler enfrontar el nacionalisme amb l’independentisme és d’una indigència política, però també i sobretot d’una indigència cultural esfereïdora. I que no farem cap república millor a partir de la ignorància.”

Amb aqueixes referències prèvies, he llegit l’obra de Leerssen amb fruïció per la riquesa argumental i l’erudició que hi demostra, però -modestament- em permeto fer-hi algunes observacions. La primera és que el caràcter multidimensional del fenomen nacional és difícilment abastable per un únic autor ja que la formació acadèmic originària condiciona la perspectiva, en el seu cas essencialment cultural. En queda fora l’òptica etnopsiquiàtrica que aporta la visió dels aspectes irracionals (o diguem-ne subconscients) del comportament dels pobles, imprescindible per copsar les causes profundes d’esdeveniments traumàtics (guerres, genocidis) que marquen col·lectivament la “psique” de les nacions. Es pregunta: “pot un nacionalisme ¨bo¨-(cívic, no pas ¨dolent” és a dir ètnic, afegeixo jo)- assumir els aspectes culturals i ètnics que al llarg d’aquest dos últims segles han esdevingut part del concepte de nació ?” (pàgina 15). Ell mateix avança una conclusió que relativitza la prevenció negativa envers els nacionalismes de la qual parteix: “Les nacions són tan diverses i contradictòries , tan plenes de bé i de mal i de diferències com la humanitat sencera o cada ésser humà individualment. Per què, doncs, enmig de totes aquestes contradiccions , hauríem de considerar les nacions de manera unidimensional ?” (pàgina 19).

Però, dit això, el treball de Leerssen és excepcionalment meritori per un intel·lectual que pertany a una nació (Holanda) que passa per ésser el paradigma d’allò políticament correcte entre els estats moderns. Potser li doldria llegir les reflexions d’un compatriota seu –jueu– Manfred Gerstenfeld sobre el nacionalisme neerlandès i l’antisemitisme (una qüestió que s’absté de tractar).

Leerssen ha estat educat en l’estricta escola holandesa posterior a la Segona Guerra Mundial que com va passar a l’Alemanya posterior al nazisme va adoctrinar rígidament les noves generacions en la prevenció del nacionalisme. Això explica la seva actitud preventiva envers els moviments nacionalistes considerats d’entrada potencialment “dolents”. Malgrat aqueixos condicionants ètnics i acadèmics Leerssen ofereix una visió panoràmica del pensament nacional (tal com l’entén ho explica a la pàgina 27) posterior a la Revolució francesa i les seves diverses versions (alemanya, llatina, eslava, anglosaxona) sempre dins de la civilització occidental. El seu propòsit és “estudiar el desenvolupament del pensament nacional i el nacionalisme: com l’articulació i instrumentalització d’autoimatges col·lectives, derivades d’una oposició enfront d’altres nacions diferents” (pàgina 30).

El concepte de nació es mou entre tres pols diferents: la societat, la cultura i la raça de la combinació dels quals en sorgeixen els diferents tipus de nacionalisme que estudia, advertint que la seva és “una temptativa d’història cultural, i no una anàlisi de la situació actual (pàgina 39). Leerssen distingeix tres menes de nacionalisme: el centralista, el d’unificació i el separatista, i referit a aqueix darrer fa aqueixa reflexió: la distinció entre nacionalismes cívics i ètnics no és radical sinó que els moviments nacionals comparteixen els dos aspectes (pàgina 283).

Quan l’autor arriba al capítol del Postnacionalisme (pagines 387 a 396) la profunditat dels seus anàlisis precedents es difumina ja que no acaba de definir en què consisteix i es limita a proposar l’heteronomia com a alternativa per a les minories nacionals: “la coexistència subsidiària de lleis diferents dins d’un únic Estat” (pàgina 396). Un bon propòsit dirigit als estats constituïts demanant-los que siguin tolerants amb les minories internes adoptant un sistema jurídic flexible i obert com a fórmula per a resoldre els conflictes nacionals, sense parar compte en l’integrisme i el supremacisme d’estats-nació com l’espanyol i el francès front als quals els pobles que hi estan sotmesos no tenen altra opció que bastir els respectius projectes de reconstrucció nacional en vistes a assolir un estat propi que els preservi de l’assimilació forçada que ens és imposada.

La dialèctica entre nació i estat, però no acaba d’estar ben explicada políticament ni aplicada a les societats multiculturals europees contemporànies. “L’organització principal, concreta i pràctica, d eles persones com a “animals polítics” és l’Estat més que no pas la nació”, però l’autodefinició “de la nació com a comunitat ètnica/cultural és el dret democràtic i autònom de la nació i, en principi, no és pot desautoritzar; llevat que pose en qüestió el principi mateix dels drets democràtics”, en suma: “La nacionalitat ètnica és subsidiària de la nacionalitat cívica” (pàgina 420).

Leerssen suggereix que els Estats europeus han de deixar de ser estats nació i d’incorporar una identitat nacional específica (pàgina 413), una idea que desenvolupa breument en el capítol titulat “Més enllà de l’Estat nació” (pàgines 415 a 421), seguint les tesis del patriotisme constitucional de fa vint anys de Jürgen Habermas. Dissortadament per a les tesis de l’autor neerlandès, la realitat dels nacionalismes emergents arreu d’Europa no va en aqueixa direcció i el component identitari és consistent malgrat el desprestigi persistent al qual està sotmès des del cosmopolitisme abstracte i banal hegemònic mediàticament a les societats euro-occidentals. Els casos de pobles amenaçats d’assimilació forçada (com el cors) o de destrucció (com el jueu) desmenteixen les opinions superficials dels addictes al post-nacionalisme. El cas català també, encara que bona part dels dirigents independentistes creguin el contrari.

Post Scriptum, 7 de juliol del 2019.

Agraeixo a l’Editorial Afers que avui hagi reproduït al seu bloc aqueixa ressenya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!