Avui, el bon amic Ramon Sargatal (sovint esmentat en aqueix bloc) publica un breu però punyent article sobre ERC, partit en el qual ambdós vam militar fa una pila d’anys, que m’agradaria completar amb algunes anotacions:
“Feia quinze metres d’ample per vint-i-cinc de llarg, i van aturar màquines perquè es van quedar sense tela. La vaig veure, sí, i després de tants anys encara puc consignar-ne les mides perquè me les ha passades el taller (“Mai no oblidarem l’encàrrec!”). L’estelada va presidir no sé quina festa privada d’un militant històric gironí. Eren temps en què promovien la bandera independentista amb un orgull que se’ns va encomanar a tots. Temps de defensa a ultrança del català; temps en què cap d’ells no s’arronsava davant dels equidistants que volien diluir la identitat catalana; temps de crítica lúcida de les martingales d’uns quants espavilats a la Feria de Abril… Dir aquelles sigles semblava dir fermesa contra el catalanisme tebi de convergents i socialistes.
Van pujar electoralment i el partit es va omplir de quadres, d’assessors, d’empleats. Marcaven paquet, mostraven claus en públic, treien pit i collons… Incomprensiblement, es van agenollar davant de Zapatero i van rebre la primera patacada… Amb la recuperació ens van tornar a fer vibrar fent-se expulsar del Congreso per voler parlar-hi en català tant sí com no. Per fi plantàvem cara! Va seguir allò del “nosotros nos largamos, a la catalana”; i allò altre de “si nos meten en la cárcel, vendrán otros”. També ensenyaven impressores a l’hemicicle per presumir de control de les paperetes. I van anunciar que al cap de divuit mesos deixarien l’escó…
Fins que un dia, sant tornem-hi, van decidir ampliar la base tot negligint l’altura. I amb el triangle grotescament aplanat, ara resulta que a Catalunya la llengua castellana ja és tan pròpia com la catalana. Que d’unitat, ni parlar-ne i d’unilateralitat, encara menys. Que els defensors de l’actual majoria independentista són “estúpids”, “ingenus”, “puristes” o “espietes acusadors”. Que el model lingüístic escolar s’ha de canviar… Oh, i no sé pas què s’empatollen amb vuit cognoms catalans que ningú no reivindica. És que no s’ha de ser identitari, saps?
Ahir vaig passar per davant de la seu del partit a Girona i al balcó ja han canviat l’estelada per la senyera despullada d’estrella. Es veu que un ideòleg del partit diu que fa por als indecisos… Jo prou que pujaria a dir-los que quin joc d’ous és aquest, però el cas és que si ho faig, em sortiran amb els presos i em diran que com goso criticar-los. De manera que au, Free Junqueras i tornem-los a votar. Som mesells, què voleu fer-hi…”
Fa nou anys, l’experiència del segon tripartit va acabar suposant una desfeta electoral per ERC (les eleccions municipals del 2011 foren el punt més baix) i l’escissió de dos sectors crítics, (Reagrupament i Esquera Independentista). Oriol Junqueras, en una transició pactada amb Joan Puigcercós, encapçalà el partit sense fer cap mena de reflexió autocrítica, insistint en el progressisme abstracte i banal que comparteix amb PSC, Comuns i CUP, tot adoptant un discurs multiculturalista, contra-identitari català i bilingüista embolcallat en un sectarisme esquerranista compatible amb un pragmatisme sense escrúpols.
Les conclusions de la darrera conferència nacional d’ERC convocada per debatre l’estratègia de ruptura republicana no tenen res a veure amb la pràctica quotidiana ja que Esquerra ha optat per reproduir el model fallit d’organització i direcció del PSC dit dels “capitans”, on els principis i els programes no tenen cap valor.
L’Esquerra d’Oriol Junqueras (i el seu alter ego Sergi Sol) no ha bastit cap estratègia per superar les mancances de CIU-PDCat, només cerca per substituir-lo com a força central de l’independentisme i interlocutor del poder espanyol, refusant tota entesa unitària per fer efectius els objectius de ruptura derivats del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de l’any passat.
La seva bona posició a les enquestes pre-electorals és deguda a la manca d’articulació del conjunt PDECat-Junts per Catalunya, Crida Nacional per la República i per la instrumentalització que els mitjans addictes al poder (El Periódico, per exemple) fan del seu sectarisme. En el fons, Esquerra no té ànima de líder sinó d’actor secundari, abans respecte del PSC i després en relació a CIU, ara que hauria d’encapçalar la causa de la independència defuig aqueixa responsabilitat per incapacitat, per no saber ni voler fer aqueix paper, cercant excuses del tipus “ampliar la base”, no en “som prous”, o cal “convèncer els espanyols”.
Post Scriptum, 4 de desembre del 2018.
Sortosament encara queda gent a ERC amb patriotisme i dignitat com els signants del manifest fet públic avui demanant a la direcció (Junqueras/Sol) respecte pel referèndum del Primer d’octubre, unilateralitat i unitat a les eleccions europees.
Post Scriptum, 29 de novembre del 2022.
Aqueix editorial de Vicent Partal a Vilaweb el proppassat 13 d’aqueix mes complementa encertadament aqueix apunt: “L’allunyament d’Esquerra Republicana: dades per a entendre’l. El pacte de la reforma de la sedició arriba perquè ERC va canviant de pell cada dia més de pressa i hi ha dades que ho expliquen molt bé”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!