Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

3 de setembre de 2018
0 comentaris

Anotacions a l’article de Joan Ramon Resina: “La transformació del sistema mundial: perills i oportunitats de l’independentisme”

Joan Ramon Resina ha publicat en dugues tongades, els proppassat 25 i 26 d’agost, una reflexió panoràmica sobre “La transformació del sistema mundial: perills i oportunitats de l’independentisme” al qual faig aqueixes anotacions parcials atès que l’escrit abasta una àmplia gama de qüestions totes elles susceptibles de reflexions complementàries:

La primera, coincideixo amb la diagnosi de la crisi estructural, (institucional, econòmica i de valors) del final de cicle del projecte espanyol (Castella, Espanya i Madrid) , sense capacitat per regenerar ni tan sols la vida política pròpia. Afirma l’autor: “A Espanya, el fanatisme amb què una majoria s’arrapa a una institució anacrònica com la corona, malgrat el desprestigi dels Borbons, és un reflex de la desesperació per recuperar la prosperitat dels anys en què el mannà queia damunt l’altiplà en forma de fons estructurals europeus, per vessar-los tot seguit damunt les províncies del sistema clientelar radial. El règim del 78 és mort, i els esforços per a reconstruir-lo van condemnats al fracàs.” La corrupció generalitzada és la conseqüència d’un règim falsejat en origen, al seu moment fundacional -1939- i reformat només superficialment al 1978.

La incapacitat dels governants espanyols per reconèixer la realitat i fer autocrítica fa que el conglomerat fàctic substrat de la no divisió de poders institucionals (ni d’aqueixos respecte dels mediàtics, financers i militars) opti per la bunquerització del règim, promovent el fanatisme, la ignorància i la violència contra l’únic factor que amenaça l’ordre establert: l’independentisme català. Una piulada apareguda al compte twitter d’Inés Arrimadas el proppassat 20 de maig explicita allò mateix que els militars franquistes proclamen als seus manifestos: “Luchar contra el nacionalismo supremacista que defiende Torra ha requerido, a lo largo de la història, el uso de la fuerza legítima del estado. No nos vamos a disculpar por eso. Basta ya de pedir perdón por ser españoles”.

Un nou “alzamiento nacional” específicament dirigit contra Catalunya és una eventualitat a tenir molt present per part de les autoritats catalanes i l’independentisme organitzat, ja que arribat el cas no és possible evitar-ho, només esquivar-lo parcialment o retardar-lo en el temps. Sobretot perquè un cop d’estat d’aqueixes proporcions també pot ser autodestructiu pel sistema espanyol per l’esfondrament econòmic que comportaria i per les condicions que els poders fàctics i estatals europeus posarien per limitar-ne els efectes, més que per preservar la llibertat del poble català.

La segona, sobre el futur de la Unió Europea. La desestructuració interna en curs suposa la fallida del model dirigista francès adoptat per les institucions comunitàries centralitzades a Brussel·les. L’eix Salvini-Orban, amb el suport del president austríac Kurz, el grup de Visegrad i el estats bàltics poden bastir una nova majoria amb el vist i plau d’Alemanya, també en procés de recomposició interna arran del col·lapse de la política migratòria de Merkel. El Regne d’Espanya resta al marge d’aqueixos moviments i es limita a anar a remolc de França, l’aliat incondicional de Madrid contra la causa de Catalunya.

En principi, que els dos estats ocupants quedin en minoria a la Unió Europea pot ser favorable a la independència si va lligada a una recomposició interna que abasti Escòcia, Flandes, Còrsega i altres territoris subestatals amb identitat pròpia. Que això sigui així depèn de la continuïtat de les societats obertes europees (compatible amb la limitació dels fluxos migratoris i la potenciació de les identitats nacionals) i que les potències emergents que malden per afeblir Europa (Rússia, Xina i les petromonàrquies àrabs) no se’n surtin.

Coincideixo amb Joan Ramon Resina que és un error “equiparar la volada que prenen els anomenats populismes amb el feixisme”, ja que cap dels projecta realment restablir un règim totalitari com els anteriors al 1945 (cal llegir els estudis de Pierre-André Taguieff al respecte) sinó preservar un estat-nació que protegeixi la comunitat nacional davant el cosmopolitisme sense límits. Alternative für Deustchland, per exemple cerca retornar fa quaranta anys enrere, als temps del miracle alemany on la immigració massiva no era un factor desestabilitzador com ho és ara. Significativament, tots aqueixos estats europeus que van patir règims col·laboracionistes amb el nazisme són avui més propers a Israel que no pas França, Bèlgica i els estats occidentals, obertament hostils a l’estat-nació jueu tot i patir quotidianament els atacs del jihadisme autòcton.

Finalment, l’astúcia i perseverança que l’autor encertadament reclama als dirigents independentistes catalans per saber encertar les reivindicacions amb el ritme dels canvis europeus requereix com a primer pas una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat estratègica que hores d’ara no es dóna. I, dissortadament, no hi serà a curt termini arran de l’actitud inalterable d’ERC de mantenir una (no)estratègia pròpia, basada en eludir e conflicte amb el poder espanyol (que de totes formes s’està produint) per molt amorosides que siguin les actituds dels seus dirigents, predicant una bondat estèril que produeix efectivament una maldat perversa, l’incompliment dels compromisos del primer d’octubre i l’enquistament del sectarisme dins el conjunt de l’independentisme.

Post Scriptum, 21 d’agost del 2019.

Joan Ramon Resina ha publicat avui un punyent article a Vilaweb titulat “L’exemple d’Hong Kong” amb aqueixa referència explícita al cas català: “Havent aconseguint de desactivar la llei d’extradició, els manifestants d’Hong Kong han ampliat l’objectiu i han exigit més mecanismes democràtics en un clar desafiament a Pequín. A hores d’ara el desenllaç és imprevisible, però d’una cosa no n’hi ha cap dubte: els ciutadans estan decidits a frenar l’assimilació del seu territori. Aquesta resolució no sols els aporta l’atenció mundial de què també va gaudir l’independentisme durant l’octubre del 2017, cosa que dificulta la reacció violenta de l’estat; també endureix la seva capacitat negociadora amb la possibilitat real de sortir-se’n.”

Post Scriptum, 2 de setembre del 2019.

Joan Ramon resina torna a publicar un altre article encertat sobre el moment actual de l’independentisme, “El record de Simone Weil, quan l’independentisme i l’estat temen el buit“, del qual en destaco dugues idees: la línia defensiva de l’advocat Xavier Melero davant el Tribunal Supremo, políticament adversa als interessos del seu defensat Joquim Forn, i el contrast amb les mobilitzacions democràtiques d’Hong Kong.

Post Scriptum, 18 d’agost del 2021.

Brillant i punyent reflexió de Joan Ramon Resina ahir a Vilaweb, “La primera ensopegada de Biden i el declivi dels Estats Units“, del qual val la pena extreure’n aqueix paràgraf: ” A Catalunya, on la incapacitat d’acció sol compensar-se amb l’angelisme, l’antiamericanisme mai no falla perquè sempre és a flor de pell. Quan no s’assumeixen responsabilitats, és còmode de retreure a uns altres que no les exerceixin a gust de l’espectador. Des de les grades, tothom sap com s’havia de fer per a colar la pilota a la porteria. A Catalunya, tothom és demòcrata d’allò més, tothom “lluita” pels drets humans, tothom és al costat correcte de la història, sense conseqüències. I quan la història es posa difícil, perquè cal decidir entre valors i arriscar alguna cosa més que una opinió, l’acta catalana dels fets no diu gaire de bo sobre la defensa de la llibertat, la democràcia i la resta de coses que fan patxoca en el discurs.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!