Avui Josep Rexach Fumanya dedica a Manuel Valls des de Vilaweb un article desencertat, començant pel mateix títol, “Manuel Valls, una “deixalla” política que vol reciclar-se a Barcelona“. Tampoc em sembla ajustat a l’impacte que pot tenir la irrupció de Manuel Valls en la política catalana el retrat que en fa Enric Vila, avui al Nacional.cat, “Manuel valls, el banquejador“. I encara menys, l’article de l’amic Marc Gafarot, el proppassat 22, al Món: “Manuel Valls, el nostre Quisling”.
Personalment, he seguit des de fa anys la seva trajectòria política i ideològica i no comparteixo el diagnòstic que se’n fa, (sovint amb un sentiment de superioritat impropi i equivocat presentant-lo com un home políticament fracassat), pels motius que miro d’exposar tot seguit:
En primer lloc, Evry, la “ville nouvelle” de la perifèria de París de la qual he estat batlle una pila d’anys és una de les poques reeixides a diferència de les altres que han esdevingut “territoris perduts” de la República on prolifera l’islamisme i el vandalisme. Valls no ha estat, doncs, un mal alcalde, la prova és que ha sigut escollit diputat per la circumscripció electoral d’Evry l’any passat després de cessar com a primer ministre.
De la seva experiència com a batlle en va extreure conclusions sobre política de seguretat que va plasmar en un llibre plenament actual i que el va projectar al lloc de ministre de l’Interior en una França en crisi d’autoritat de l’Estat on emergeixen conflictes de tota mena (jihadisme, violència anti-policial, racisme anti-asiàtic als barris musulmans, juedofòbia, entre d’altres) que són un laboratori per prevenir-ne la seva reproducció a Catalunya. La seva decisió fent costat als alcaldes corsos oposats al burquini a les platges va ser plenament conforme amb la defensa de la laïcitat i molt ben valorat per la majoria de la ciutadania, una aspecte que a Catalunya s’ha volgut obviar en nom del filo-islamisme políticament correcte que campa entre nosaltres.
Manuel Valls ha fet un aprenentatge com a ministre i primer ministre en matèria antiterrorista, de lluita contra el jihadisme, que cap altre polític català, i probablement espanyol, té. La seva crítica a l’islamo-gauchisme que corca l’esquerra francesa, l’equiparació entre antisemitisme i antisionisme són encertades tot i que gens acceptades per l’electorat socialista que va preferir Benoît Hammon a Valls com a candidat a les darreres presidencials (amb un resultat desastrós pel PSF). En la lluita per la successió de François Hollande hi havia dos candidats aptes, Valls i Macron, les elits jacobines van preferir el segon entre altres coses perquè era un dels seus, no pas un català (casat allavorèns amb una jueva).
Manuel Valls té com a referent a Georges Clemenceau, el republicà radical i jacobí fins al moll de l’os que va salvar França a la Primer Guerra Mundial. Dissortadament per nosaltres, també ha fet seu l’anticatalanisme que se li atribueix al “Tigre” i ha adoptat la mentalitat guerrera per defensar la concepció republicana de França front als totalitarismes diversos que realment l’amenacen (sense parar compte en les causes endògenes del declivi de l’estat-nació francès).
Amb aqueix bagatge aterra Manuel Valls a la política catalana optant pel bàndol dels defensors de l’integrisme d’estat, espanyol en aqueix cas, esdevenint un enemic temible i difícil de batre per un candidat independentista encara innominat. Després del frau multidimensional d’Ada Colau i la trepa que li fa costat, el republicanisme hauria de tenir com a prioritat recuperar el cap i casal per a la causa nacional catalana. Un objectiu de gran abast que hom no pot deixar en mans de candidats de perfil baix com Neus Munté, Alfred Bosch o Jordi Graupera, cap dels quals està en condicions de plantar cara a la dialèctica furibunda de Manuel Valls ben forjat als aspres debats parlamentaris francesos.
Manuel Valls pot fer que la candidatura de Ciudadanos sigui la força més votada a les municipals de l’any vinent a Barcelona i pugui formar govern liderant el bloc del 155 CE. Té, però, punts dèbils: no pot ser un Pierre Trudeau per a Catalunya i oferir una projecte de prosperitat i llibertat dins del Regne d’Espanya com va fer aquell liberal quebequès fa quaranta anys (pare de l’actual primer ministre Justin Trudeau). L’espoliació econòmica i la dominació política que l’ordre estatal espanyol exerceix sobre els Països Catalans tenen caràcter estructural i són imprescindibles per a la viabilitat de la unitat de la seva Espanya. Aqueixa realitat inamovible no està a l’abast de l’esperit reformador de Manuel Valls, que no passarà de ser un nou Narcís Serra o un Josep Borrell més als ulls de les elits madrilenyes.
Cal evitar, doncs, menysprear-lo com a enemic i cercar un candidat a la seva alçada que hauria de tenir sentit d’estat català i prou experiència, com Artur Mas o Josep Lluís Carod-Rovira.
Post Scriptum, 30 d’abril del 2018.
Un duel Valls contra Colau relegaria l’independentisme a la marginalitat i consolidaria Barcelona com la capital de Tabàrnia en lloc del cap i casal de Catalunya si hom no presenta una candidatura republicana unitària liderada per una personalitat amb autoritat moral. No fer-ho és una irresponsabilitat que demostra que el sectarisme i la mediocritat van aparellades quan la manca deliberada de direcció política i estratègia conjunta d’ERC i PDECat (per aqueix ordre de responsabilitat) obstrueixen un objectiu nacional com és guanyar les municipals de l’any vinent a les forces del 155 CE. Les paraules de Jordi Graupera i Alfred Bosch menystenint la candidatura espanyolista que pot liderar Manuel Valls són la prova de la seva incapacitat per assumir aqueix repte. L’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb incideix en aqueixa manca de direcció i responsabilitat política.
Certament, és difícil en moltes poblacions petites o mitjanes fer llistes unitàries republicanes quan l’alcaldia se la disputen ERC i PDECat, però a les grans ciutats com Tarragona i Barcelona és una prioritat nacional que l’AMI i l’ANC haurien de liderar per superar el partidisme paralitzant en aqueixa fase del conflicte amb l’ordre estatal espanyol. El lideratge del president Carles Puigdemont creant efectivament Junts per Catalunya com a projecte polític superador de les mancances del PDECat pot contribuir altament a desbloquejar la situació.
Post Scriptum, 30 d’agost del 2018.
Els preparatius per llançar Manuel Valls com a candidat espanyolista al cap i casal de Catalunya avancen a tot drap i amb tota mena de mitjans al seu abast de la mà de Josep Ramon Bosch, com explica El Nacional del proppassat 9 de juliol. A més, ahir Le Figaro publica una informació segons la qual s’ha aparellat amb Susana Gallardo, una membre destacada de la burgesia barcelonina espanyolista. La millor etapa política de Manuel Valls va coincidir amb els anys en què Anne Gravoin, una jueva francesa, era la seva parella. Va passar de ser pro-palestí a ser pro-israelià, un fet que li ha obert les portes de personatges influents de la comunitat jueva barcelonina obertament espanyolistes.
Ada Colau és una impostora ignorant que reflecteix les misèries del progressisme nostrat, una candidata fàcil de batre per un polític com Manuel Valls forjat a l’exigent vida parlamentària francesa. Per això els sectors esquerrans que promouen el vot útil a la Colau estan atemorits amb la pràcticament segura candidatura de Valls a l’alcaldia de Barcelona, com ho demostra aqueixa ressenya del pamflet pro-Comuns Sentit Crític del proppassat 11 de juny: “El costat fosc de Manuel Valls“.
Post Scriptum, 14 d’octubre del 2018.
Vilaweb ha passat de menystenir inicialment la candidatura de Manuel Valls a fer-ne un seguiment intensiu. Pere Martí explicava el proppassat 5 de setembre avui que ja havia començat l’operació mediàtica d’emblanquiment de Manuel Valls per part dels poders fàctics que aspiren a guanyar l’alcaldia de Barcelona per a l’espanyolisme. I el mateix periodista es demanava el 26 del mateix mes avui a Vilaweb “Què amaga la candidatura de Manuel Valls ?” Doncs, avui, ja sabem qui són “Els homes de Manuel Valls“, entre els quals destaca Xavier Roig, cap de campanya que ja ho fou de Pasqual Maragall.
Post Scriptum, 6 de març del 2019.
Vicent Partal al seu editorial a Vilaweb del proppassat 3 titulat “Sense voler, potser Manuel valls ens fa un favor...” creu que la impopularitat del candidat de Ciudadanos a França afavoreix la causa catalana i pronostica que si no se’n surt de ser alcalde de Barcelona retornarà a la política francesa. Personalment, no ho crec, el seu és un viatge sense retorn cap a l’integrisme espanyol i fins i tot pot optar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya atesa la manca de líders qualificats en el seu espai electoral.
L’endemà Vilaweb publica una entrevista amb un dels coautors del llibre “Contra Valls” (Edicions Saldonar), Patrick Farbiaz, de qui només comparteixo el titular: “Manuel Valls és un home perillós per Barcelona i per Catalunya“, essent bona part de les seves paraules farcides de mitges veritats i tergiversacions. Almenys en tres casos: Valls no té a Napoleó per referent sinó a Clemenceau, la possibilitat de retirar la nacionalitat francesa a jihadistes és factible en la legislació francesa sense necessitat de la reforma constitucional que va proposar fallidament. De fet, ara el govern Macron està refusant el retorn a França de jihadistes i els seus fills convertint-los en el que són: apàtrides que estan en guerra contra el seu país d’origen. I, en tercer lloc, la incitació a l’odi contra els jueus que practica Dieudonné als seus espectacles està essent vetada per molts ajuntaments, com va proposar encertadament Valls.
Farbiaz, com Valls al seu moment, van ser els cadells del PSF de Miterrand, un col·laboracionista del règim de Vichy que va ser hostil als jueus i a Israel tota la seva vida. Valls va caure del cavall antisionista en aparellar-se amb una dona jueva, una actitud que li retreu el seu biògraf enquistat en la judeofòbia que corromp el que queda de l’esquerra francesa. I, com a batlle d’Evry, efectivament va augmentar els efectius de la policia local però amb el resultat positiu de ser avui una de les poques ciutats segures de la banlieue de París de majoria àrab-musulmana. certament, cal combatre Valls pel projecte supremacista espanyol que representa, però no amb mentides.
Post Scriptum, 30 de maig del 2019.
Manuel Valls malgrat els pobres resultats al capdavant de la candidatura de Ciudadanos a l’Ajuntament de Barcelona persistirà en el seu propòsit d’encapçalar l’integrisme espanyol contra l’independentisme català. La jugada d’oferir-se de franc a Colau per barrar el pas a Maragall així ho demostra. No té retorn possible a la política francesa i està ben falcat per la burgesia col·laboracionista barcelonina, té una experiència com a governant que els illetrats de Collboni i Colau ni són capaços de capir.
De l’oposició estant, si no se’n surt de fer-los alcaldes, demostrarà una bel·ligerància argumental que el progressisme abstracte i banal no està en condicions d’equiparar. La immigració sense límits, la inseguretat ciutadana, la denúncia de l’islamisme i l’antisionisme, són qüestions que pot afrontar amb més èxit mediàtic, a més d’oferir-se com a testaferro de luxe de l’espanyolisme nostrat. Valls té sentit d’estat (espanyol o francès, segons calgui), però no té sentit republicà, ni català, ni escrupols per canviar de capteniment, com quan va passar del palestinisme oficial del PSF a la defensa d’Israel (en casar-se amb Anne Gravoin).
Post Scriptum, 30 d’octubre del 2019.
Després de la seva candidatura fallida a l’Ajuntament de Barcelona, Manuel Valls s’ha desvinculat de Ciudadanos i desisteix de formar un projecte polític d’àmbit català optant per bastir una plataforma “constitucionalista” denominada La España que Reúne presentada avui a Madrid.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bon article, ara bé jo personalment mai votaria a un alcalde de fora, pq pot llançar BCN a nivell internacional però desconeix la ciutat en profunditat i els pronlemes de la gent, per me serianun alcalde de façana…bé de fet com es C’s un partit de façana