Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

12 de gener de 2018
0 comentaris

Antoni Planagumà, en la memòria

L’any passat es van celebrar tot d’actes commemoratius del quarantà aniversari del retorn del president de la Generalitat Josep Tarradellas a Catalunya. Vaig participar en un acte col·lectiu organitzat per la Diputació de Barcelona amb altres autors de llibres relacionats amb aqueix esdeveniment com autor de l’assaig biogràfic “Lluís Gausachs i Ramon: patriota republicà i secretari del president Tarradellas (1954-1977)”, (Pagès Editors, 2015).

En aquella ocasió vaig esmentar la contribució mai prou reconeguda d’un altre dels “homes del silenci” que van fer possible la pervivència de la Generalitat de Catalunya durant el franquisme: Antoni Planagunà i Gelada (Olot, 12 de gener del 1909 – Ivry, 24 de juliol del 1989). Fou membre destacat d’Acció Catalana Republicana i col·laborador proper a Josep Tarradellas durant la guerra del 1936 al 1939 a la Conselleria d’Economia de la Generalitat. S’exilià a França amb el seu germà Jordi, participant a la resistència i ajudà al president a arribar a la frontera Suïssa l’any 1942 fugint dels nazis.

L’any 1950, ambdós germans van obrir una petita indústria “Ateliers de Technochimie” a Ivry, una localitat perifèrica de París, que encara existeix gerenciada pel seu fill Miquel (que em va ajudar eficaçment a la redacció del llibre anteriorment esmentat) i on, a petició del president, va figurar com a “empleat” Lluís Gausachs entre l’abril del 1961 i l’octubre del 1977 establint-se entre ambdós una estreta amistat. Planagumà pagava una mensualitat a Gausachs que realment aqueix no percebia, però li permetia tenir seguretat social, accés a les vivendes HLM i ajuts per l’escolarització dels fills. La retribució veritable li era feta efectiva en metàlic per Josep Tarradellas quan podia (que també compensava a Planagumà per les cotitzacions que assumia). Aqueixa entesa precària va durar setze anys.

Anys després de retornat Josep Tarradellas a Catalunya, Antoni Planagumà li va adreçar una petició d’ajut atesa la difícil situació que passava la seva empresa. El president li va respondre en carta de 25 de novembre del 1983 (un mes després de rebre la demanda d’auxili) en aqueixos termes: “Podeu ben creure que no sé com expressar-vos els meus sentiments de fidelitat a l’amistat que fa tants anys ens uneix i em dol no poder correspondre com jo voldria als vostres anhels per impossibilitat de fer-ho”.

Aqueixa actitud desagraïda de Josep Tarradellas no és un cas excepcional, ho podem constatar en aqueixa carta que Lluís Gausachs envia el 30 de juny del 1980 a Antoni Planagumà:

“Ben volgut amic,

Us prego que em vulgueu excusar si fins avui no us dono noves meves. Per la premsa ja deveu estar més o menys assabentat de tots els canvis ocorreguts i us asseguro que la feina no m’ha mancat en tots aquests dies.

Actualment, ja més assossegat, puc dir-vos que estic al Gabinet de Presidència del Parlament de Catalunya, amb el Molt Honorable, i bon amic, senyor Heribert Barrera, des del 24 d’abril darrer. Sé que li vàreu escriure i que us va contestar car com abans, m’encarrego, entre d’altres coses, de la correspondència.

Considerant que havia col·laborat amb el nostre President, molt estretament, durant 30 anys, vaig creure que no podia fer el mateix amb el nou ocupant de la Generalitat. Doncs, de no presentar-se res tenia el propòsit d’abandonar el Palau car tampoc entrava en els meus plans servir la Diputació. Aquí em teniu, al Parc de la Ciutadella, continuent la meva tasca el més anònimament possible.

Ja us podeu imaginar que han ocorregut moltes coses i que, personalment, estic un xic trist. Però, que hi voleu fer, la vida és així. No em planyo, ni critico, ni demano res. En el meu nou treball estic molt bé. Ben considerat, tasca agradable car s’ha de crear gairebé tot de nou i, com que pels anys en el bregar, conec a molta gent que avui tenen càrrecs importants, em sembla que puc ser d’alguna utilitat. L’experiència que donen els lustres passats escrivint a mig Catalunya, encara serveix.

Doncs, a esperar i a passar el temps. Després de tants entusiasmes, de tants sacrificis i de tantes il·lusions és trist, com us deia, haver de parlar així. Naturalment no en parlo amb ningú i si us ho explico a vós és perquè sé que no ho interpretareu malament i perquè esteu al corrent de moltes coses. És molt trist (em sembla) que ni tan sols em siguin reconeguts els 30 anys que treballat oficialment per la Generalitat, 30 anys treballant amb la total dedicació que ja sabeu i en les condicions us són ben conegudes. És a dir que, havent treballat tota la meva vida, oficialment almenys no ho hauré fet fins al 1977. O sigui que al retirar-me tindré 4 o 5 anys de servei ! Insisteixo en manifestar-vos que no critico res ni ningú. He viscut moments molt difícils, altres molt emocionants i altres també històrics i tinc la pretensió de creure que he contribuït, encara que molt poc, a que es realitzessin com nosaltres anhelavem. Ja em dono per satisfet. Havent estat nomenat oficialment Secretari General de la Presidència el 1954 i les meves tarjes de visita (que no vaig fer fer jo) acompanyaven totes les cartes i els documents que s’enviaven a l’interior, ara resulta que, així s’escriu la història, sense haver estat dimitit, no ha existit aquest càrrec fins al 1977 i, naturalment, es tracta d’una altra persona. O sigui que n’hi ha hagut dos. Però “la M’ascara de ferro” sóc jo.

Si sura per damunt de tot això aquest sentiment de tristesa que us deia és perquè tot aquest perllongat combat havia creat sentiments d’amistat i d’afecte, de fidelitat i de consagració total, tant per part meva comper per tota la meva família, i em creia que això era el què comptava. Car no m’ha esta mai criticat res, ni mai m’ha estat comunicat que hagi comès cap mancament, ans al contrari, les paraules, les cartes i els telegrames de bones paraules, d’agraiment i de promeses, són munió. Aquells que a partir del 23 d’actubre del 1977 es declaren tarradellistes de tota la vida han guanyat. El que no els ha impedit d’adorar novament, amb tota mena de salamalecs, no gaire dignes, els bou vinguts.

Com us deia, ara estic un xic més tranquil i em sembla que em puc dedicar amb més serenitat a les meves coses. I als amics. I em sabria molt de greu que interpretessiu el meu perllongat silenci com a un oblit o un desinterés per la meva part.

Espero que la vostra salut no us donarà masses mals de cap i que tant vós com tots els vostres estareu preparant-vos per passar une ben guanyades vacances que us permetin un total recobrament i un bon descans. També us prego que vulgueu transmetre les meves cordials salutacions a l’amic sr. Fernández.

Ja sabeu que, com sempre, podeu disposar de mi si en qualsevol cosa considereu que us puc ser d’alguna utilitat. Una vegada més moltes gràcies per totes les vostres atencions. Fins ben aviat potser, rebeu una afectuosa abraçada.

Post Scriptum.

Estic en contacte telefònic amb el nostre President. Per coses de feina. Però encar no l’he vist des de que va abandonar el Palau. Tothom em parla i em demana noves seves i jo a tots els dic que cal que mantinguin el contacte car això el distreu, etc… Ningú ha de saber res de res. Encara que molta gent s’extranya, però com que jo no els dic res….

Si sapiguessiu les vegades que he estat a punt de retornar a Choisy le Roi ! Si no ho he fet ha estat només pels meus fills i per no haver de donar cap explicació ni publicitat”.

El Govern de la Generalitaten reunió del 8 de novembre del 1983 va acordar concedir-li “en mèrit als serveis prestats” una pensió vitalícia de set-centes vint-mil pessetes anuals.

Antoni Planagumà va morir a França sense veure publicat el seu llibre de memòries “La guerra civil a Olot”, Biblioteca Olotina, 2002.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!