Espanya contra Catalunya: legalitat contra equitat

La dominació política i l’espoliació econòmica que el sistema constitucional bastit l’any 1978 permet exercir sobre el conjunt de territoris dels Països Catalans sota administració espanyola té caràcter estructural però s’ha anat agreujant acceleradament en les dugues darreres dècades. El proppassat 6 d’aqueix mateix mes Andreu Mas-Collell publicava al diari Ara un encertat article titulat “El somni de la vicepresidenta” en el qual il·lustra l’estratègia integrista del nacionalisme espanyol comandat pel PP amb la complicitat més o menys explícita dels altres partits espanyols.

El conflicte en curs entre el règim espanyol i el poble català és plantejat des del poder estatal com una qüestió a resoldre des de l’estricta legalitat emprant l’arsenal de mesures que ha anat acumulant progressivament preveient sancions i penes per qui les infringeixi en defensa dels interessos de la catalanitat front a l’ofensiva recentralitzadora, espoliadora i castellanitzadora. L’apel·lació reiterada a la legalitat i a l’estat de dret és l’únic argument recurrent per part dels qui s’oposen a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que permeti als catalans decidir si volen o no seguir formant part de l’Estat espanyol. La idea subjacent és, evidentment, desqualificar aquesta pretensió per considerar-la il·legal esquivant el debat polític sobre les causes que justifiquen la causa nacional catalana, de molt difícil refutació amb dades econòmiques i acceptant els principis democràtics vigents al territori de la Unió Europea.

La concepció del dret que tenen els defensors de la unitat d’Espanya arranca dels Decrets de Nova Planta d’ara fa tres-cents anys i en res coincideix amb la idea i la funció del dret que ha format part essencial de la identitat catalana al llarg dels segles i fins a l’actualitat gràcies a l’esforç de personatges com Francesc Maspons o Víctor Ferro, (individualitats eminents sempre al marge de les institucions universitàries). En la tradició jurídica nostrada l’apel·lació al dret que feien els juristes funcionava com un mecanisme de defensa enfront de les arbitrarietats de les autoritats. La gestació d’un dret propi fou determinant per a la construcció mateixa de la nació catalana, tan important com la llengua a l’hora d’expressar una mentalitat col·lectiva singular que malgrat totes les adversitat subsisteix, i reneix, avui dia.

La predominança de l’esperit de la norma sobre la seva literalitat configurava l’equitat com a principi rector de l’ordenament jurídic nostrat i es contraposa a la concepció castellana formalista i abstracta que prima la literalitat del text per sobre d’altres consideracions. Aqueixa és una contradicció profunda entre dues concepcions antagòniques, una dogmàtica i l’altra pragmàtica, d’allò que ha d’ésser la funció legislativa que és ben perceptible des de fa tres segles, com hom pot constatar encara avui dia. L’ordenament espanyol vigent contraposa a la pràctica legalitat i legitimitat, anorreant la naturalesa de la segona en benefici d’un legalisme que té com a prioritat la justificació del poder prescindint de les consideracions socials, culturals, lingüístiques i nacionals quan entren en contradicció amb l’ordre establert.

Entre la comunitat universitària i els operadors jurídics d’avui predomina, conscientment o inconscientment, una percepció del dret que reprodueix acríticament l’ordre polític i jurídic establert que deriva de la concepció castellana del poder que és incapaç de resoldre el conflicte en curs ja que hom nega l’existència mateixa del poble català com a subjecte col·lectiu de drets. Un dels referents més destacats del supremacisme espanyol, Joaquín Tornos escrivia fa uns anys un article titulat “El referendo catalán: derechos y deberes”, (El Periódico, 18 d’abril del 2013): “Catalunya, como entidad política, existe en el marco de la Constitución de 1978, la cual atribuye la soberanía al conjunto del pueblo español. Catalunya, a través de sus instituciones, ejerce los poderes que le reconoce el texto constitucional. Dentro de estos poderes no está reconocido el de la separación unilateral del Estado. Tampoco el de organizar un referendo sobre la voluntad de optar por la independencia.”

La història mil·lenària del poble català, ni la nostra tradició jurídica, ni la voluntat dels ciutadans que en un nombre significatiu s’autoidentifiquen voluntàriament com a membres de la comunitat nacional catalana i apel·len al dret d’autodeterminació no tenen cap valor pels intel·lectuals orgànics de l’ordre espanyol. En aqueixa línia, el 2 de febrer d’enguany es va presentar a Barcelona un manifest signat per una trentena de juristes que, amb el títol «El dret, al servei de les llibertats», apel·lant al respecte a la legalitat per deslegitimar l’eventual convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació promogut pel Govern de la Generalitat.

Res no van dir els signants quan fa set anys el Tribunal Constitucional va vulnerar la sobirania popular no respectant el resultat del referèndum de l’Estatut del 2006. Res diuen tampoc de la degradació del dret al nivell de simple instrument al servei del manteniment de la dominació política i l’espoliació econòmica del poble català desproveint-lo de la funció de garant de les llibertats. La legalitat no abasta la totalitat dels drets legítims internacionalment reconeguts, com és el cas de l’autodeterminació dels pobles, i menys quan la primera s’empra per part del poder establert amb manca total d’equitat i amb l’única finalitat de preservar un ordre que discrimina estructuralment els drets fonamentals del ciutadans que integren el poble català.

A més, resulta cínic, encobrir els seus plantejaments espanyolistes en la “tradició jurídica catalana” quan un dels més eminents exponents d’aqueixa tradició, Francesc Maspons ( aquí ben segur ni coneixen) va deixar escrit al seu dictamen de 12 de febrer del 1932 “La Generalitat de Catalunya i la República espanyola” que els drets d’un poble al qual s’ha sotmès per la força de les armes, (com és el cas català arran de la guerra de Successió) no prescriuen mai. Significativament, el recurs argumental als Decrets de Nova Planta és emprat pel Tribunal Constitucional a la sentència 82/2016, de 28 d’abril, per justificar la inconstitucionalitat de la Llei de les Corts Valencianes 10/2007, de 20 de març, de règim econòmic matrimonial valencià.

Dissortadament, la doctrina emanada per juristes com Joaquín Tornos, autor intel·lectual de la impostura del “cop d’estat jurídic” que divulga des de la presidència de la comissió jurídica del Fomento del Trabajo Nacional per negar la legitimitat de la tramitació parlamentària de la llei que ha de convocar el referèndum del 1 d’octubre vinent, abona el terreny a la reacció repressiva de l’Estat convertint l’argumentari jurídic en un factor d’agreujament del conflicte entre l’ordre estatal i el dret del poble català a l’autodeterminació.

Els juristes addictes a l’ordre establert es limiten a remetre les aspiracions nacionals catalanes als procediments de reforma constitucional, essent l’excepció un article de Francisco Rubio Llorente publicat per El País el 8 d’octubre del 2012 i titulat “Un referéndum para Cataluña“, oferint una interpretació respectuosa amb el principi d’equitat. Per contra, la seva apel·lació és present, explícitament o implícitament, en les nombroses i ben fonamentades interpretacions jurídiques que sostenen el dret català a l’autodeterminació (veure els treballs del Consell Assessor per a la Transició Nacional, entre d’altres) evidenciant així la vigència de dugues mentalitats jurídiques nacionals contraposades històricament i en l’hora present.

El xoc entre ambdues concepcions nacionals s’han resolt als darrers segles per la força de les armes, no pas pel dret. Els juristes hauríem d’ajudar a donar una oportunitat a una solució democràtica i equitativa del conflicte entre Espanya i Catalunya, no pas contribuir a agreujar-lo i fer-lo irreversible amb l’extinció del poble català com a única fita. Dissortadament, hi ha pocs interlocutors del costat espanyol disposats a debatre de bona fe. Els catalans adscrits entre altres col·lectius al que s’agrupa amb el nom de Francesc Maspons i Angalsell hem de contribuir a ennoblir encara més la causa nacional, essent aqueixa una condició que no garanteix l’èxit però resulta imprescindible per assolir-lo.

Post Scriptum, 14 d’agost del 2017.

El bon amic Luis Martínez Garate ha traduït al castellà aqueix apunt publicant-lo al seu facebook i al digital Nabarralde.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *