miozz mirades

La pregunta me l’han fet moltes vegades: com a dona implicada en la societat civil activa, com a dona que ha militat en multitud d’experiències i esferes associatives i que ha ocupat diversos llocs de rellevància en aquest associacionisme, t’has sentit discriminada pel fet de ser dona?
I la resposta sempre és NO!.
Però que jo no m’hi hagi sentit no significa que el paper de la dona en l’associacionisme no pateixi cap tipus d’estigmatització o desigualtat d’oportunitats. En l’associacionisme veïnal, per exemple, la situació és força lamentable.
El meu cas – i el de la que va ser la  “meva” AV durant molts anys – és fruit d’un estil no únic però sí clarament minoritari on la dona, igual que l’home en tant que persones, té moltes possibilitats de participar des de qualsevol espai, des de molts nivells de participació, i sempre des de la pluralitat transversal. Un estil que encara no s’ha generalitzat prou.

                                                                                                                (segueix)
Recordo fa molts anys, en un acte vinculat a l’associacionisme veïnal on el públic era majoritàriament femení (crec que tenia a veure amb la presentació d’un curs per a la mediació en violència domèstica), la poc després regidora Paquita Teruel, ara tinent d’alcalde, em va citar públicament com a exemple a seguir en l’apoderament de les dones en el moviment associatiu veïnal, destacant que jo havia aconseguir ser presidenta d’una Associació de Veïns. Ella era membre del secretariat de la FAVB (Federació d’Associació de Veïns de Badalona) i vicepresidenta primera d’aquesta federació. Diria que no vaig saber aprofitar l’oportunitat – em recordo una mica enrojolada i desprevinguda –  i crec que no vaig improvisar un parlament prou adequat. Només vaig sortir del pas. A l’Associació de Veïns del Centre, que una dona fos presidenta no era cap mèrit: allà homes i dones, de sempre, havien compartit protagonisme i responsabilitats, allà l’apoderament de les dones era en igualtat de condicions que el dels homes, en qualitat de persones, veïnes i veïns, ciutadania. El gènere, el sexe, no actuava com a factor discriminatori ni classificador. Els àmbits de treball – urbanisme, ciutat, medi ambient, participació infantil, dinamització carrers, cultura, mobilitat, transport, barreres arquitectòniques, neteja, escola, sanitat, festes … – eren àmbits plurals en tots els sentits.

Ara m’agradaria tornar a ser a aquella sala del Centre Cívic de La Pau plena a vessar de dones implicades en la seva entitat veïnal, però relegades majoritàriament a les vocalies de la Dona. Ara ja he entès la rellevància del missatge de la Paquita Teruel i aprofitaria aquella oportunitat per fer-me escoltar: des de la realitat de la majoria de les associacions de Veïns de la nostra ciutat, que una dona arribés a ser presidenta era realment excepcional, i calia, cal, que sigui la pròpia dona la que amb la seva acció provoqui una transformació en aquestes entitats de base.

Perquè la majoria de les associacions de veïns de la nostra ciutat com a resposta a la voluntat participativa de les dones, van crear – i encara ara mantenen – un espai reservat per a elles. Una Vocalia de la Dona des d’on elles generen activitats de consum propi, la majoria d’entreteniment, i des d’on participen, en el millor dels casos, en accions d’abast més ampli representant al sector “dona”. Però s’ha avançat molt poc en la participació transversal de la dona des de la seva condició de veïna, de ciutadana amb opinió respecte temes del barri i de la ciutat, i s’ha avançat encara menys en la participació de la dona en espais de decisió política, en l’ocupació de llocs rellevants en les estructures i òrgans representatius o “directius” de les entitats. 

La fotografia que il·lustra l’apunt és de la darrera assemblea de la FAVB. Que no hi hagi cap dona no és l’únic detall a comentar, hi hauria altres aspectes relacionats amb la falta de relleu i la falta de presència de gent més jove, o de gent de procedència diversa o de persones amb mobilitat reduïda, que exemplifiquen la poca representativitat que tenen actualment moltes entitats veïnals respecte la realitat de la composició de les veïnes i veïns que habiten els barris que representen. Es podria dir que la fotografia d’un secretariat no és representativa de tot el moviment, però en aquests aspectes crec que, dissortadament, sí que ho és. En tot cas, la falta de dones és una evidència, i que consti que no sóc partidària de la imposició de paritats fictícies. En aquest cas, però, la mancança femenina a la junta posa la cirereta al pastís.

Sempre vaig estar en contra de tenir una Vocalia de la Dona a la nostra associació. Això, que en alguna entitat es podia llegir com un avenç – era/és la porta d’entrada de moltes dones a les entitats, i a una certa cultura participativa veïnal – es convertia a la vegada en una sala d’espera segregada des d’on es frena l’accés de les dones a altres àmbits participatius. Així és com jo ho veig, puc equivocar-me. En el nostre cas crec que al final la vam haver de crear, buida de contingut, per poder tenir accés a ajuts de l’administració per al foment de la participació de les dones. L’administració no era permeable al nostre discurs transversal.

I encara ara, em debato en aquesta pregunta: Hi ha d’haver Grups de Dones? Espais de treball en clau gènere? Caldria també que hi hagués Grups d’Homes? i Grups en clau d’orientació sexual diversa? Cal segregar-ho tot tant?
Potser cal, si n’hi ha tants i tanta gent els defensa, però no és l’espai on jo em senti còmode. Jo sóc d’espais transversals, plurals. En tots els sentits.

Segur que cal, i d’això no en tinc cap dubte, que hi hagi la mirada “dona” com a objectiu, que hi hagi estratègies concretes per avançar contra les seqüeles de la discriminació, contra la petjada del masclisme, el patriarcat. Però això ha de ser feina només de les dones? Un error, crec!

Segur que cal, i d’això també n’estic segura, espais d’apoderament de les dones, espais d’aprenentatge participatiu per pal·liar i compensar desigualtats de partida, amb acompanyament. I segurament que sí que en alguns casos aquests espais requereixen de forma temporal, exclusivitat de gènere, especialment si la cultura de la dona ha estat d’extrema submisió. Però no perdem de vista quina és la seva autèntica funció, i fem que reverteixin aviat amb actius a les estructures normalitzades. Sinó, què estem fent?

Segurament calen espais, també, d’afinitat de mirades, espais que avancin en treure a la llum la mirada des del punt de vista “dona”, aquesta feminitat com a caràcter, com a model de pensament sobre el món. Com hi hauria d’haver grups d’homes – de fet n’hi ha – que debaten i fan recerca sobre la “nova masculinitat”. O com hi ha grups d’afinitats més íntimes on la gent crea discurs, se sent a gust, practica afeccions. Però això és un altre univers de coses, compatible i compaginable.

En l’àmbit participatiu de la dona crec que s’està barrejant tot, i ens estem equivocant. Les revolucions les hem de fer plegats, homes i dones, veïnes i veïns. I si segreguem les lluites, la transformació no arribarà mai.