Avui el Parlament de Catalunya, per unanimitat, ha superat definitivament les reminiscències del franquisme anul·lant les condemnes judicials dictades entre 1938 i 1978 tot cercant la reparació dels danys causats a les persones que en foren víctimes. Avui tinc un record especial per Joan Olivé i Capdevila, que fou alcalde de Juneda i germà de la meva àvia, afusellat després d’un consell de guerra el 23 d’octubre de l’any 1940.
El Parlament de Catalunya fa un pas més en allò que ja preveu l’article 15.1 de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’establixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura, estableix el següent: «Les administracions publiques, en l’exercici de les seves competències, han de prendre les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de l’aixecament militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura. Entre aquestes mesures, s’hi pot incloure la retirada de subvencions o ajudes públiques.»
Una recomanació a tenir en compte a l’hora d’aplicar aqueixa normativa i les disposicions que la desenvolupin és la continguda al «Dictamen recomendatorio de la comisión técnica para la retirada de símbolos franquistas de Euskadi», elaborat l’any 2012 per una comissió d’experts designada pel Govern Basc a instàncies del Parlament d’Euskadi, que en relació a la retirada de símbols del franquisme per evitar el sentiment que la reparació històrica sigui percebut com un acte de revenja formula les següents recomanacions:
« (…) 4. Cuadros de cargos públicos del franquismo
Durante la Dictadura continuaron realizándose cuadros de alcaldes, de diputados generales y del resto de cargos de la Administración, en ocasiones acompañados de elementos simbólicos propios del franquismo o vestidos con uniformes correspondientes a alguna de sus instituciones. Dichos cuadros presidieron salas de plenos y salas de juntas, entre otras, pero actualmente se encuentran retirados de forma generalizada. No obstante, aún pueden verse en ubicaciones donde son visibles públicamente, como en varios pasillos del ayuntamiento de Bilbao, donde figuran buena parte de los alcaldes de la Dictadura.
-Recomendaciones: en opinión de esta Comisión, si los cuadros se encontrasen en lugares destacados de cada Institución (salones de plenos, alcaldías, presidencias) deberían ser retirados. De cualquier forma, en caso de que se decidiese, por razones históricas o artísticas su mantenimiento en algún lugar a la vista del público, debería colocarse una placa explicativa, objetiva, en la que se informase que se trata de una persona que ocupó, de manera ilegítima, un cargo público en época de la Dictadura franquista”.
En aquest sentit s’escau considerar que la simple exhibició de les fotografies dels alcaldes de l’època franquista no representa per si sola una commemoració o exaltació de l’aixecament militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura. No obstant d’acord amb l’article 1.2 de la Llei 52/2007, que estableix com a principi general que ha de guiar les polítiques públiques “el coneixement dels fets i les circumstancies de la Guerra Civil i la Dictadura”, seria recomanable contextualitzar aquesta exhibició, ja que el fet que es trobin en un lloc d’honor i en un mateix pla les fotografies dels alcaldes elegits democràticament al costat dels que foren designats per les autoritats d’un règim no democràtic, resulta contrari a l’equitat i obvia l’esmentat principi del coneixement dels fets i circumstancies de la Guerra Civil i la Dictadura.
Ultra l’esmentat en el paràgraf precedent i atenent als mateixos principis seria recomanable donar idèntic tractament a la resta d’alcaldes que sota diferents règims no haguessin estat escollits democràticament (diversos períodes del segle XIX, Dictadura de Primo de Rivera, …) tenint en compte l’obligació de la Generalitat i els altres poders públics de «vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques» establerta a l’article 54 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC).
A banda d’aqueixes consideracions preventives, el d’avui és un acte de sobirania nacional i de reconciliació veritable entre catalans preludi d’un futur de llibertat que el franquisme va voler estroncar justament perquè s’havia iniciat el 14 d’abril del 1931 liderat per Francesc Macià, un patriota d’un prestigi inigualable entre els catalans d’allavòrens i els d’ara. És un acord que s’adopta al marge de la legalitat espanyola en ple procés independentista que marca una diferència radical amb la commemoració d’ahir al Congreso de los Diputados de Madrid en el qual es va lloar la transició sense ruptura del franquisme a la monarquia posteriorment convalidada constitucionalment. Espanya es referma en la voluntat de donar continuïtat a l’herència política del règim integrista que avui impregna la mentalitat dominant en els cercles del poder fàctic que hegemonitza l’ordre estatal i que es planteja reprimir per la força les aspiracions nacionals catalanes.
Post Scriptum, 18 de juliol del 2017.
Avui que s’escau el vuitanta-un aniversari de “l’Alzamiento nacional” és una ocasió per constatar la pervivència de la mentalitat franquista que impregna bona part de la població espanyola disposada a justificar un cop d’estat contra Catalunya per tal d’evitar-ne la independència. També per comprovar la vigència els efectes traumàtics que el cicle de violència que va desfermar (por, silenci, ressentiment) entre la ciutadania catalana que la va patir i en serva la memòria. Jo mateix em vaig sorprendre de veure en el llistat de represaliats pel franquisme un oncle patern, Ramon Reñé Capdevila, condemnat a quinze anys de reclusió al 1939 i del qual mai ningú me’n havia parlat. Un germà seu, Pere Reñé Capdevila, fou afusellat a la rereguarda republicana, així com el seu oncle Jospe Reñé Sanfeliu, catòlics i sometents. Cap dels seus descendents foren franquistes, com així s’ha esdevingut amb la majoria de casos entre la població rural on avui és constatable la majoritària voluntat independentista. Només una minoria de reaccionaris mesquins (Somatemps, Dolça Catalunya, Societat Civil Catalana…) atien l’odi fratricida en pro de l’espanyolitat forçada i malden per un nou cop des de l’estat contra Catalunya.
Post Scriptum, 26 d’agost del 2018.
La controvèrsia sobre la retirada de les restes de Francisco Franco al mausoleu del Valle de los Caídos és un debat espanyol, no pas català, que esquerda conjunturalment el bloc del 155 CE, el dels “nacionales”, com el va definir Fernando López Agudín. El reportatge de Seda Hakobyan i Alexandre Solano, “El Vall de los Caïdos: entre la trasnformació i l’exaltació al dictador”, del proppassat 6 de juliol ho descriu perfectament.
Els legitimadors del règim del 1939 (PP i Ciudadanos) i els que validen només la seva continuació sota forma constitucional des de l’any 1978 (PSOE) lluiten per l’hegemonia electoral i ideològica al si de l’integrisme espanyol. Convergeixen en l’oposició frontal al dret d’autodeterminació del poble català com a única solució democràtica al conflicte amb l’ordre estatal, però divergeixen en el grau de violència i l’estratègia per aplicar-la contra Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!