Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

17 de juny de 2017
0 comentaris

Teixidó, Duran i Gordó: la falsa ruta dels retro-autonomistes

En aqueix cap de setmana de juny han florit (pansides) tres “noves” propostes del tardo-autonomisme que alimenten la ficció que és possible el retorn del pujolisme, el peix al cove i la puta i la Ramoneta: Teixidó pareix un ratolí anomenat “Lliures” (de què ?), Gordó presenta en públic la “Nova Convergència” i Duran Lleida anunciarà dilluns l’artefacte subvencionat (per qui ?) batejat “Units per avançar”, (se suposa que amb la mateixa Espanya que malda per ensorrar-nos a tots nivells).

Políticament, aqueix floriment tardà dels qui foren durant dècades actors secundaris del pujolisme només representa les actituds claudicants dels que proven fer veure que el conflicte entre l’ordre estatal i el poble català és evitable, quan la determinació de les elits espanyoles és anorrear al preu que sigui l’independentisme català i retrotreure Catalunya als anys del franquisme tecnocràtic de fa mig segle.

Socialment, aqueixes propostes tramposes saben que existeix un sentiment real de temença entre els sectors socials que antigament encomanaven la seva salvaguarda al pujolisme i que no se senten representats pel PDeCat malgrat l’honestedat i la raó que personifiquen els nous dirigents. La memòria del despotisme franquista previu en les generacions que el van patir i retornar a aquells temps és el propòsit manifest dels repressors contemporanis de la catalanitat, una perspectiva que hom vol esquivar a base de fer claudicar a l’estil Ibarretxe al President Puigdemont. Fins i tot dins del PDeCat hi ha dirigents de mentalitat provinciana que mantenen viva la sociovergència com a opció de recanvi.

La tercera via no existeix malgrat els múltiples candidats que se’n reclamen (Colau, PSC, i els tres tenors del tardo-autonomisme) i la via independentista és l’única que respon a la realitat del conflicte de la dominació política i l’espoli econòmic que l’ordre estatal espanyol imposa als Països Catalans. La fita del 1 d’octubre serà, vagi com vagi, una data clau del procés sobiranista català que culminarà, probablement, d’aquí uns quants anys i a un preu que hores d’ara no ens podem ni imaginar i en el desenllaç del qual qual Teixidó, Gordó i Duran seran irrellevants.

Post Scriptum, 25 de juny del 2017.

El ressò de la presentació pública la darrera -de moment- impostura de Duran Lleida denominada “Units (a Espanya) per Avançar (cap a on ?)” ha estat magre, el manifest és una soflama espanyolista sense credibilitat argumental i la llista de figurants que el signen és curta i irrellevant. Ara bé, la determinació per servir com a col·laboracionistes del poder espanyol en cas de suspensió de les institucions arran de la convocatòria del referèndum del 1 d’octubre vinent és total.

Post Scriptum, 19 de novembre del 2017.

El partit de Fernández Teixidó, Lliures, ha decidit no presentar-se a les eleccions del 21-D reconeixent el poc suport social a les seves propostes retro-autonomistes. En canvi, sí que ho fa el partit creat per Germà Gordó, Convergents, però només a la circumscripció electoral de Barcelona i encapçalant la candidatura Teresa Pitarch amb uns propòsits poc convincents que en cap cas ajuden a assolir una majoria independentista. Duran Lleida dóna suport al PSC fugint d’estudi. En tot cas, és significatiu que a diferència del 27-S quan UDC va obtenir 90.000 que van faltar a la majoria independentista per arribar al 50% dels emesos, ara només els Comuns/Podemos representen la impostura de la tercera via.

Post Scriptum, 9 d’abril del 2019.

La transició nacional del pujolisme a l’independentisme empresa aper Artur Mas i culminada per Carles Puigdemont ha deixat pel camí molts dirigents que no estaven disposats a anar més enllà de l’autonomisme i que no han acceptat honestament haver perdut el suport de la militància post-convergent i de l’electorat, regirant-se contra els que han assumit la responsabilitat de tirar endavant la lluita per la independència i que estan pagant el preu de la repressió. Ignasi Guardans, López de Lerma, Santi Vila van engrossint una llarga llista de mesells i mesquins disposats a tot per col·laborar al restabliment de l’ordre espanyol i autonòmic. Marta Pascal i Carles Campuzano són els darrers, per ara, a afegir-se a la llista. Però amb la indignitat de pretendre mantenir l’anhel de llibertat per Catalunya tot escrivint un llibre titulat “Reimaginem la independència”, que segons la crònica d’Andreu Barnils avui a Vilaweb té més de brindis al sol que de proposta de debat seriós.

Tots plegats, com va escriure abans d’ahir Vicent Partal a Vilaweb: “Intenten ressuscitar una Catalunya conservadora que ja no existeix“. Duran va fracassar presentant UDC en solitari i la va ensorrar. Lliures ni ha gosat fer el pas al terreny electoral. Ara, Convergents, el partit tardo-autonomista que promou Germà Gordó, es presenta a les eleccions espanyoles del 28 d’abril a les quatre circumscripcions electorals del Principat, a Tarragona recupera per a cap de llista a Santiago Campos que fou alcalde durant els anys del pujolisme de Móra d’Ebre. Està per veure els resultats que obtindran malgrat la descomunal complicitat mediàtica que la premsa del règim atorga als dissidents del projecte Puigdemont en nom del realisme, és a dir, de l’acceptació de la dominació del poder espanyol.

Post Scriptum, 25 d’abril del 2019.

La trajectòria d’Antoni Fernández Teixidó al capdavant de Lliures ha estat curta i s’ha acabat ahir quan ha fet pública la seva dimissió arran del pèssim resultat per a la seva formació de les condicions d’integració a la candidatura de Manuel Valls. Aqueix individu que ha anat donant lliçons als presidents Mas i Puigdemont sobre com havien d’enfocar la negociació amb el govern espanyol ha estat incapaç de pactar una llista equitativa quan ha tingut davant un home amb sentit d’estat forjat a la dura disciplina jacobina.

Pere Martí alerta avui a Vilaweb d’un eventual “Risc d’escissió a l’espai independentista postconvergent”, però en discrepo per dos motius: el primer, la poca qualitat política i ètica dels dissidents del PDECat que es presten en plena campanya electoral a ser utilitzats pel poder espanyol contra la candidatura de la qual forma part el seu -encara- partit. El segon, no veig al president Artur Mas còmplice d’aqueixa impostura infame després de sentir-lo compromés en la campanya de Junts per Catalunya i havent comprovat personalment que no hi ha marge de negociació amb l’integrisme espanyol.

Post Scriptum, 3 de maig del 2019.

Pere Martí continua el seguiment de l’espai post-convergent contra-independentista amb la crònica d’avui a Vilaweb: “Els Convergents van aconseguir 2.406 vots el 28-A”.

Post Scriptum, 17 de juny del 2019.

Els analistes electorals ho esbrinaran però sembla que una part dels antics votants de CIU ha optat per apuntalar el que queda de la sociovergència apostant pel PSC durant el cicle electoral encetat el 28 d’abril i clos el proppassat 26 de maig. Dins del PDECat els dissidents de la línia Puigdemont esperen la seva revenja creant un nou partit com ja va avançar en plena campanya electoral Marta Pascal, contribuint així als mals resultats de Junts per Catalunya a les espanyoles i municipals. Si, finalment, Junts per Catalunya esdevé una veritable organització política absorvint els adherits a la Crida Nacional per la República els nostàlgics de la sociovergència creuran arribat el seu moment.

Post Scriptum, 5 de febrer del 2020.

Andreu Barnils avui descriu a Vilaweb de manera fefaent i punyent “La desolació del catalanisme autonomista”.

Post Scriptum, 17 de juny del 2021.

A la llista de caragirats cal afegir-hi tots els actors i còmplices de l’operació d’estat per desconstruir el procés independentista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!