L’anunci fet pel President Carles Puigdemont de convocar el referèndum sobre la independència el proper 1 d’octubre ja és en si mateix una fita històrica. Sobretot perquè mai fins ara un govern i una majoria parlamentària en nom del poble de Catalunya havia deixat clar a tothom, com ho han fet avui, que la primera condició per a la independència és la voluntat d’assolir-la.
Post Scriptum, 14 de juliol del 2017.
La remodelació del Govern reforça el lideratge del President Puigdemont, el cohesiona internament i augmenta la credibilitat social del seu compromís per celebrar el referèndum, alhora de deixa en evidència la misèria moral dels partits espanyolistes còmplices de la repressió estatal. De totes les opinions publicades avui interpretant el significat dels canvis al Govern, la que més encertada em sembla és la de l’historiador Joan Baptista Culla apareguda al digital El Món: “El gest de Puigdemont accentua el desafiament a Madrid”.
Post SCriptum, 16 de juliol del 2017.
El manifest del sector de Catalunya en Comú “L’1-O no hi anirem” signat de moment per 214 afiliats és una impostura infame que només té com a objectiu abonar el cop d’estat contra Catalunya demostrant que el progressisme abstracte i banal és un subproducte del franquisme.
Post Scriptum, 18 de juliol del 2017.
La campanya engegada pel col·lectiu “República des de baix” penjant cartells amb la cara de Franco i el lema “No votes el 1 de octubre. No a la republica” és la millor resposta als signants del manifest “L’1-O no hi anirem”.
Post Scriptum, 4 de setembre del 2017.
El manifest fet públic avui per un col·lectiu d’antics dirigents del PSUC és la millor rèplica als que fa setmanes varen divulgar en sentit contrari una colla de destacats tardocomunistes i un grup de nacional-sindicalistes espanyols. També deixen en evidència als retrògrads del PSUC Viu que han twitejat això: “No participarem a la consulta del #1OCT que serveix per perpetuar l’estratègia processista de la dreta catalana i com a coartada pel PP.Sense marc legal. Sense interpel.lar a tota la ciutadania. Sense reconeixement internacional. L’ #1OCT no és un referèndum.”
Més significatiu encara és el manifest pro referèndum subscrit a Mataró per antics electes del PP, CIU, ERC, CUP i ICV en una mostra de transversalitat creixent al si de la societat catalana.
Post Scriptum, 5 de setembre del 2017.
Vicent Partal sintetitza sumàriament l’estat actual del conflicte Espanya/Catalunya en aqueix editorial d’avui a Vilaweb: “Cinc claus a recapitular abans de demà“. Per altra banda, un altre manifest a favor del referèndum és el presentat avui per una setantena d’antics càrrecs municipals del PSC i ICV que deixen al descobert la desconnexió entre les direccions d’aqueixos partits i la seva militància.
Post Scriptum, 6 de setembre del 2017.
Després que la direcció de la CONC decidís deslegitimar la convocatòria del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre vinent, un seguit d’afiliats estan recollint signatures per donar-li suport.
Post Scriptum, 18 de setembre del 2017.
Un dels manifestos més infames contra el referèndum de català és el publicat ahir pel diari madrileny El País subscrit per un miler d’auodenominats intel·lectuals espanyols d’esquerres titulat “1-0: Estafa Antidemocrática“. Quin contrast amb l’actitud valenta dels centenars d’assistents d’ahir al teatre del Lavapies solidaris amb el poble de Catalunya. De manera complementària, també ahir El Mundo va començar a fer circular un Manifiesto de profesores de universidades españolas sobre la situación en Catalunya, apel·lant a l’ús de la força per acabar amb el procés d’autodeterminació català que em recorda el dels intel·lectuals serbis impulsant a Milosevic a atacar les minories nacionals de la Federació Iugoslava.
Avui, la lúcida i honesta perspectiva de Suso de Toro ofereix una punyent anàlisi sobre la realitat catalana i espanyola en aqueix article titulat “”Ese transatlántico hacia su iceberg” publicat a Eldiario.es. Ell i Ramón Cotarelo són dugues excepcions significatives entremig de la munió de col·laboracionistes mediàtics del règim.
Post Scriptum, 29 de setembre del 2017.
Inicialment una de les adhesions col·lectives més rellevants a la convocatòria del referèndum d’autodeterminació és la dels 129 batlles nord-catalans, per la consciència de comunitat nacional que representa i pel revulsiu que suposa per la mateixa Catalunya Nord en vistes a trobar el camí de sortida a l’atzucac on els ha dut el jacobinisme francès. Posteriorment hom arriba a una dada espectacular: la totalitat dels 226 batlles de la Catalunya Nord fan costat als batlles del Principat represaliats per l’ordre estatal espanyol.
En una altra demostració de consciència d’una nacional, una sèrie de personalitat de la Franja de Ponent signen un manifest de suport al referèndum amb el títol: Des de la Franja, amb Catalunya:
“Catalunya ha convocat el referèndum d’autodeterminació, la iniciativa més important del món català des de la Guerra de Successió i, per descomptat, el repte més important dels nostres temps. La victòria del sí del referèndum suposarà la construcció de la nova república catalana i de retop un punt d’inflexió per a tot el territori lingüístic català.
En aquest moment històric, els sotasignats, persones originàries de les comarques de la Franja de Ponent, o que hi estan vinculades, rebutgem la vulneració dels drets civils d’aquest dies contra la societat catalana per part de l’Estat espanyol, del Principat de Catalunya i, per tant, a la celebració del referèndum de vinculant. Finalment, volem compartir que la determinació de tanta gent a favor de la independència de Catalunya també és la nostra esperança de futur.»
Post Scriptum, 2 d’octubre del 2017.
El referèndum d’autodeterminació d’ahir enllaça amb el que es va celebrar el 2 d’agost del 1931 per validar el projecte d’Estatut d’Autonomia dit de Núria sorgit dels acords del 17 d’abril del mateix any entre el president de la Generalitat i el de la República espanyola. Fou un pacte entre dos entitats sobiranes en els termes que va analitzar Francesc Maspons i Anglasell al seu dictamen de 12 de febrer del 1932. Aquell estatut es basava en el dret d’autodeterminació del poble català i així constava al `pròleg fins que les Corts espanyoles el van mutilar (amb l’acceptació de la majoria de forces polítiques catalanes).
L’agost del 1931 el poble català va demostrar un consens intern majoritari en el suport a l’autogovern que es va perdre el 6 d’octubre del 1934, i no es va recuperar amb la victòria electoral del Front d’Esquerres al febrer del 1936. La guerra del 1936-1939 va aprofundir encara més les fractures internes sobre les quals s’imposaria per la força el franquisme. Ahir, la transversalitat social i ideològica de la causa independentista supera definitivament els clivells subsistents i és una base sòlida de civisme, patriotisme, identitat i democràcia sobre la qual edificar un nou estat català del qual només se n’autoexclouen els qui malden per perpetuar la dominació política i l’espoliciació econòmica sobre el nostre país.
Post Scriptum, 1 d’octubre del 2018.
Divendres el president Puigdemont des de l’exili donava suport a la manifestació convocada l’endemà per l’ANC amb el propòsit d’evitar que les bandes para-policials ocupessin la plaça de Sant Jaume. Els incidents provocats per Arran encarant-se amb els Mossos tot i que criticables no poden enterbolir, magnificant-los, l’exit de la iniciativa del conjunt de l’independentisme recuperant els carrers i fent retrocedir els ocupants.
Ahir i, especialment, avui trobo molt ben planificada l’acció dels CDR arreu del país, i tampoc els incidents finals davant el Parlament no poden ser sobredimensionats per encobrir la crítica implícita a la manca de lideratge polític del conjunt dels partits republicans. La ciutadania manté l’esperit del primer d’octubre (he fet una roda per Torredembarra, Tarragona, Reus i novament Tarragona tot el cap de setmana seguint diversos actes reivindicatius) i espera allò que als anys trenta en deien “el mot d’ordre”, és a dir, què fer.
El president Torra ha mantingut amb dignitat la presència en tot moment i arreu, entomant les crítiques que no són precisament a ell a qui van dirigides: els líders d’ERC i el PDECat han mantingut un perfil baix tot el cap de setmana, esquivant el lideratge que els pertoca fent patent la distància entre l’actuació partidista a les institucions i les mobilitzacions populars. Demà al Parlament una resolució agafada pels fils eludirà complir el mandat del jutge Llarena per suspendre els diputats processats, una imposició que ERC està disposada a acatar en la seva actitud d’evitar el conflicte amb el poder espanyol a tot preu. Com assenyala Vicent Partal a l’editorial d’aqueix vespre a Vilaweb titulat “Enhorabona pel poder recuperat“: “Enhorabona per haver fet que avui la pressió que han exercit Llarena i alguns repressaliats tots aquests mesos quede compensada per la de la gent que porta mesos sense entendre res i que ho vol tot.”
No és previsible que Oriol Junqueras i els seus seguidors es desdiguin del discurs derrotista post 1 d’octubre i de l’entelèquia d’eixamplar la base sense estrategia real per a fer-ho realitat i s’avinguin a una direcció col·legiada. De fet, el principal missatge del president d’Esquerra aqueix cap de setmana ha estat anunciar que encapçalarà la candidatura d’ERC a les eleccions europees del maig vinent. Poc cal esperar també del que resta del PDECat. Cal confiar en l’ANC, la CUP, la Intersindical CSC, els CDR i la concreció del projecte de la Crida Nacional per establir una línia d’actuació conjunta (no cal comptar amb ERC a curt termini) per encarar el conflicte amb el poder espanyol recuperant la iniciativa davant les noves mesures repressives que prepara el govern espanyol.
Post Scriptum, 1 d’octubre del 2019.
Comparteixo plenament l’anàlisi de Pere Martí ahir al vespre a Vilaweb: “Què en queda, del Primer d’Octubre ?”, fen evident que tots aquells que qüestionen la legitimitat del referèndum des de l’independentisme (ERC i mig PDEcat) ho fan com a coartada per a justificar la renúncia a aplicar-ne el resultat. El junquerisme i el retroautonomisme no aturaran la repressió del poder espanyol, ans al contrari, i afebleixen l’independentisme privant-lo de direcció política.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!