Els antisionistes nostrats legitimen la lluita armada per destruir Israel en el seixanta-novè aniversari de la seva independència

La sobreprojecció mediàtica de la visita de Leila Khaled, militant del FPAP, a Barcelona té diverses lectures polítiques:

La primera, l’hostilitat contra Israel és la norma comuna als mitjans de comunicació catalans, ja siguin públics (TV3, significativament) o privats, per tant no cal aplicar cap criteri de professionalitat a l’hora d’analitzar aqueix comportament, ja és d’arrel estrictament política. Aqueixa realitat contradiu la brama segons la qual els jueus controlen la prema mundial, i la catalana de retruc, però els implicats són incapaços de la mínima reflexió autocrítica i es creuen herois fent de propagandistes de la destrucció de l’estat jueu.

La segona, l’antisionisme nostrat és un subproducte del progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries que és hegemònic al nostre país des de fa mig segle, inclús ara que som enmig d’un procés d’independència però en el qual els sectors progressistes hi prioritzen tota mena de reivindicacions per crules, i llunyanes, que siguin abans que la llibertat i la prosperitat del futur estat català. A cap dels babaus que han entrevista a la guerrillera palestina se li ha acudit preguntar-li pel suport de la seva organització al règim genocida d’Al-Assad ni pels milers de palestins que n’han estat víctimes. La indulgència dels progressistes nostrats amb la dictadura siriana és una extensió del palestinisme mític que contrasta brutalment amb l’animadversió apriorística contra Israel.

La tercera, resulta xocant que hom convidi a Leila Khaled a propugnar obertament la lluita armada per destruir Israel a Barcelona per part d’entitats i persones que no estan disposats ni a donar suport a un referèndum unilateral d’independència per a Catalunya sabent que la repercussió internacional d’aqueix acte no aporta res a la causa nacional catalana que es veu contaminada en la seva essència democràtica per la legitimació del discurs totalitari dels diversos corrents (islamistes, neonazis i anticapitalistes) que convergeixen en l’objectiu d’abatre l’estat del poble jueu.

La quarta, la festa amb Leila Khaled coincideix amb el seixanta-novè aniversari de la proclamació de l’estat d’Israel, si els antisionistes nostrats tinguessin capacitat i voluntat d’anàlisi estratègica centrada en la catalanitat copsarien com Israel és un projecte nacional reeixit que supera els boicots amb la innovació i un aliat potencial, però prefereixen lloar projectes fallits com la causa palestina, abduïda pel totalitarisme islamista. Leila Khaled parla, de cara a l’esquerra europea i catalana en plena fallida, de revolució antiimperialista quan la realitat del món àrab-palestí és la involució cap a l’integrisme teocràtic, un aliat incompatible amb l’únic model de societat en el qual la catalanitat pot subsistir, la societat oberta occidental.

Post SCriptum, 17 de maig del 2017.

L’entrevista (més aviat un conte per a babaus) de Vilaweb a Leila Khaled permet copsar el baix nivell polític d’aqueixa icona del palestinisme mític i la inconsistència del projecte que representa (el del FPAP), només odi contra el poble jueu al qual nega el dret d’autodeterminació que diu defensar per Catalunya. El contrast entre aqueixa aspirant a genocida i Fadi Hassan, president de la Comunitat Palestina d’Euskal Herria resulta frapant i evidencia que entre els palestins que viuen en societats democràtiques creix la possibilitat de la convivència amb els jueus. Quan sorgirà una veu així entre la comunitat palestina de Catalunya ?

Post Scriptum, 21 de maig del 2017.

Vicenç Villatoro va publicar el proppassat 18 al diari Ara aqueix breu però contundent escrit titulat “Crida a la violència” sobre la presència de Leila Khaled a Barcelona:

“LA VIOLÈNCIA revolucionària és legítima i necessària. Ho ha dit algú a Barcelona, aquest cap de setmana. Ho ha dit algun dirigent de l’esquerra abertzale per justificar els crims d’ETA? No, perquè en aquest cas la fiscalia ja estaria actuant i els diaris de tots colors publicant editorials indignats. Ho ha dit un independentista català? No, perquè en aquest cas tots els independentistes democràtics ja estarien a hores d’ara desmarcant-se públicament d’aquestes paraules, mentre les acusacions d’incitació al terrorisme plourien de totes bandes. Ho ha dit un militant de l’extrema dreta europea, per legitimar les seves crides a la violència? No, perquè si ho hagués fet les xarxes socials estarien en ebullició i tothom hauria cridat a envoltar-lo amb un cordó sanitari. No ho ha dit ningú d’aquests perfils. Ho ha dit, amb subvenció municipal, la representant d’un grup palestí que va atemptar amb ganivets i destrals contra una sinagoga de Jerusalem i va provocar sis morts, i ho ha dit sota una foto seva amb un Kalàixnikov a la mà, no fos cas que la crida a la violència fos llegida en clau simbòlica. Per tant, ningú no s’ha de preocupar. Aquesta violència revolucionària a què es crida és contra els jueus. Cap problema, doncs.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*