Ahir, a Lleida, manifestació antifranquista, avui, a Barcelona, manifestació franquista

Aqueix cap de setmana hi ha hagut dugues manifestacions de signe contrari que evidencien la polarització, (inevitable en tot conflicte) que està generant el procés independentista català. Ahir, a Lleida, uns quants centenars de persones demanaven la retirada de la nomeclatura franquista dels carrers de la ciutat on governen PSC i Ciudadanos. La marxa recorda les reivindicacions democràtiques durant l’època de la transició de la dictadura a la monarquia d’ara fa quaranta anys.

Avui, a Barcelona, uns quants milers de persones convocades per Societat Civil Catalana cridaven “Paremos el golpe separatista” amb el suport explícit de PP, Ciudadanos i, encobert, del PSC. El lema i la parafernàlia recorden les manifestacions franquistes dels darrers anys de la dictadura i fins al cop d’estat del 23-F del 1981: apel·lació a la força armada com a garantia de la permanència de l’ordre estatal establert, i suport a la repressió contra els independentistes. Significativament, com en tots els moviments totalitaris, els agressors es presenten com a víctimes i encobreixen la seva violència denunciant un cop fictíci (les decisons sobiranes del Parlament de Catalunya) tot apel·lant a un cop d’estat real, el que demanen al govern espanyol contra les institucions catalanes.

La poca assistència a la manifestació de Barcelona és enganyosa, ja que existeix una franja de població que participa de la mentalitat franquista que exhibeixen els manifestants però no gosa expressar-se esperant el moment del cop de l’Estat contra Catalunya per mostrar el seu ressentiment contra una convivència social basada en la catalanitat que els resulta insuportable. Els misstages verinosos emesos quotidianament pels mitjans de la denominada “brunete mediàtica” penetren en aqueixa franja de població (no quantificable de moment) que els estrateges neofranquistes cercen mobilitzar per crear un “Ulster” a Catalunya, és a dir, un conflicte civil que bloquegi el procés sobiranista i que sortirà al carrer si el govern espanyol adopta les mesures excepcionals que ha anunciat per impedir el referèndum.

Les paraules del propagandistes del colpisme espanyol contra Catalunya (Francesc de Carreras, Joaquim Coll, Josep Ramon Bosch, Fuster-Fabra, entre d’altres) els fan hereus dels “catalans de Burgos i mostren fins a quin punt frisen per col·laborar fent de policia indígena en la somiada reocupació del país per les milícies del neofranquisme. L’espanyolisme català reconeix d’aqueixa manera que només pot ser hegemònic si hom sotmet Catalunya a un règim d’ocupació com va ser la dictadura franquista i actuen com si fossin els “pieds noirs” francesos durant la guerra d’independència d’Algèria, apel·lant a l’exèrcit per protegir la minoria addicta en terra estranya. França va tenir el seu De Gaulle, a Espanya no se l’espera atès que el suport a una acció repressiva contra Catalunya és majoritari.

Això vol dir que els mesos a venir fins a l’estiu, com diu el President Puigdemont, seran decisius i caldrà unitat, intel·ligència i coratge per part dels partits i les institucions catalanes per suportar una acció des del poder establert que impedirà, per la força si cal, que l’anunciat referèndum arribi a celebrar-se. La maniobra d’enviar un centenar de tancs a una base militar en territori català conté un missatge clarament intimidatori, però que pugui arribar a emprar-los dependrà en bona part de la capacitat del govern català per garantir la convivència social i del grau de tolerància internacional en cas d’ús de la força.

De tot plegat cal extreure’n la conclusió que el dilema pels catalans serà, o independència o retorn al franquisme.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *