El proppassat 14 d’aqueix mes l’assagista Maxime Tandonet, publicava a Le Figaro un breu però punyent article titulat significativament, “2017 comme 1958, vers une crise de régime ?” alertant dels símptomes evidents de la descomposició social i política del sistema republicà francès: corrupció de les elits, pauperització de la classe treballadora, abandó de la laïcitat i altres valors democràtics tot claudicant davant les noves formes de totalitarisme emergents (islamisme, emmirallament en l’autocràcia russa, antisionisme…).
Un altre analista polític, Mathieu Bock-Coté, descriu avui mateix també des de les pàgines de Le Figaro el perfil ideològic d’un dels candidats amb més possibilitats d’accedir a la presidència, Emmanuel Macron, amb aqueix punyent retrat: “Macron, c’est la globalisation et le gauchisme culturel”.
Post Scriptum, 23 de març del 2017.
Céline Pina, una de les més actives militants contra l’islamisme a França publica avui mateix aqueix punyent article a Le Figaro: “Les attentats de Londres et le déni des candidats à la présidence française face à l’islamisme”.
Post Scriptum, 6 d’abril del 2017.
Per Gilles-William Goldnadel, Macron representa el perfecte candidat mediàtic tot personificant la victòria d’allò virtualment correcte sobre la realitat. Així de punyents són les conclusions del seu article “Emmanuel “Macreux”, quand la manque de consistance devient una qualité“, publicat el proppassat 3 d’aqueix mes a Le Figaro. L’endemà 4, al mateix diari, André Grjebine hi publicava aqueix altre article de fons: “La présidentielle de 2017, ou la fin des idéologies”.
Post Scriptum, 18 d’abril del 2017.
Ivan Rioufol publica ahir al seu bloc personal a la secció d’opinió de Le Figaro aqueix punyent apunt titulat “Le favoritisme médiatique à l’épreuve des urnes”, on assenyala Jean-Luc Mélenchon i Emmanuel Macron com els favorits de l’anomenat partit mediàtic. Al mateix diari, sobre els mateixos personatges, Gilles William Goldnadel ha publicat un article denunciant “Les étranges omissions de la gauche morale”, d’entre les quals destaca la fal·làcia de deslegitimar l’antisemitisme europeu del passat per dissimular l’antisionisme islàmic del present.
Post Scriptum, 23 d’abril del 2017.
La laïcitat ha estat absent d’aqueixa campanya electoral fet que indica la voluntat dels candidats d’esquivar un tema polèmic que suscita la reacció iracunda de l’islamisme i demostra fins a quin punt ha penetrat l’islamogauchisme en els plantejaments de l’esquerranisme (Mélenchon, Hamon, Athaud i Poutou, pugnen per liderar l’antisionisme i l’islamisme a la francesa).
Post Scriptum, 24 d’abril del 2017.
Vistos de Catalunya estant, els resultats del primer tomb de les presidencials un parell de consideracions són evidents: l’enfonsament del PSF i els Republicans (antiga UMP) permet aflorar un lideratge ideològicament i estratègicament inconsistent però fortament mediàtic, com és el de Macron, front al qual l’esquerra reformista que podria representar Valls va ser descartada a les primàries socialistes i ara queda només un tardocomunisme (Mélenchon, Hamon, Arthaud i Potou) estèril.
Avui mateix, des del digital Causeur, el periodista Luc Rosenzweig defineix Macron com “un winner” de circonstance” sorgit de les elits euro-mundialistes amb un programa incoherent i perjudicial per a les classes mitjanes, segons Roland Hureaux.
Post Scriptum, 27 d’abril del 2017.
Putin fa costat obertament a Marine Le Pen i intenta hackejar la campanya d’Emmanuel Macron en un intent clar de desarticular la UE i aïllar Alemanya. Res hi fa que el Front National sigui petainista i antisemita (el nou cap del partit és el franco-libanès Jean François Jalkh, obertament partidari de les tesis revisionistes de l’holocaust jueu) pels votants dels candidats islamo-gauchistes descartats (un terç dels que ho van fer per Mélenchon ho faran a la segona volta per Le Pen).
Des de la comunitat jueva francesa i d’Israel es dóna suport unànime a Macron tenint ben present no solament el passat col·laboracionista de França amb el règim nazi sinó l’hostilitat present del FN envers el poble jueu i l’estat que el representa.
Post Scriptum, 7 de maig del 2017.
Emmanuel Macron ha vençut folgadament un Marine Le Pen que ha evidenciat les seves limitacions intel·lectuals i polítiques i també el sostre electoral del FN malgrat arribar als onze milions de vots mai assolits anteriorment pel seu partit. L’abstenció de l’esquerra insubmisa de Jean Luc Mélenchon i l’hostilitat dels anticapitalistes del NPA augura una conflictivitat frontal contra el nou govern liberal-conservador. L’esfondrament del PSF deixa orfe el camp de l’esquerra reformista i republicana que els demagogs de l’esquerra totalitària (antieuropeus, antiglobalització, antisionistes, antiamericans..) són incapaços de suplir en projectes constructius, només atien la destrucció del sistema democràtic (com els islamistes i els chavistes que tan admiren). Tot fa preveure que Manuel Valls recuperarà el protagonisme perdut però probablement al marge del Partit Socialista on es bunqueritzaran els islamogauchistes com Hamon que l’han ensorrat. En el pla geoestratègic, l’elecció de Macron ha estat acollida amb Israel i amb ressentiment pels antisionistes.
Post Scriptum, 10 de desembre del 2017.
Ahir al vespre, Le Journal du Dimanche avançava la tercera tongada de l’enquesta sobre l’estat de França i els resultats són sorprenents: els ciutadans dubten de la capacitat del sistema polític per a reformar-se, són majoritàriament pesimistes sobre el futur de l’estat, el seixanta per cent té com a prioritat canviar l’enfocament polític sobre l’islamisme i només el 7% es considera d’esquerres, el 60% ni de dretes ni d’esquerres, i el 33% de dretes.
Aqueixa darrera dada em sembla particularment significativa: França es projecta al món com el portaestandard del progressisme institucional marcant les pautes d’allò políticament correcte i en canvi, realment, la població se sent i demana actituds conservadores. Això encaixa amb el parer dels professors Frédéric Rouvillois, Olivier Dard i Christophe Boutin qui, entrevistats per Le Figaro el proppassat 1 d’aqueix mes, afirmaven: “Le retour du conservatisme correspond à unes aspiration profonde des français”.
Post Scriptum, 11 de desembre del 2019.
Maxime Tandonnet publica avui a Le Figaro: “Retraites: Derrière le mouvement social, la crise de régime politique”.
Post Scriptum, 12 d’abril del 2021.
D’un any ençà, en plena crisi sanitària, França navega sense brúixola i amb les veles esgarrades segons creu l’assagista Maxime Tandonnet avui a Le Figaro: «Il règne une atmosphère de plus en plus délétère en France».
Post Scriptum, 9 d’abril del 2022.
Demà té lloc a França la primera volta de l’elecció presidencial després d’una campanya insubstancial i amb Macron com a favorit per a revalidar el càrrec malgrat una gestió que no ha aconseguit fer marxar l’estat cap enlloc. De fet, les reivindicacions d’autogovern de les minories nacionals són la principal qüestió que posa en joc l’ordre establert, com assenyalava abans d’ahir Vilaweb: “Les promeses d’autogovern que vaticinen la reconfiguració de l’estat francès. Macron és el candidat més predisposat a les reformes, tot i els pocs avenços durant el primer mandat”.
Post Scriptum, 12 d’abril del 2022.
Maxime Tandonnet, abans d’ahir a Le Figaro: «Une élection pour rien ?» L’essayiste juge sévèrement le résultat de l’élection présidentielle et la campagne qui a précédé. Ce premier tour fut celui du néant des idées, et a été marqué par une radicalisation spectaculaire de la scène politique française, analyse-t-il”. Val la pena retenir aqueixos dos paràgrafs:
“Or, ce premier tour de la présidentielle 2022 fut, bien au contraire, celui du néant. L’avenir de la France face aux grands enjeux de l’avenir a été totalement occulté. Le pays de Montaigne, de Pascal et de Descartes peut-il se contenter de se donner tous les cinq ans une sorte de gourou élyséen ? Une élection par défaut ou par l’absurde, jusqu’à la caricature : demain Marine Le Pen sera élue par déchaînement d’anti-macronisme ou bien Emmanuel Macron le sera par anti-lepénisme et peur de «l’extrémisme».
Quel que soit son issue finale, la campagne électorale de 2022 a confirmé la déliquescence morale et intellectuelle de la politique française. En fait d’exemplarité, elle a fait naufrage dans le spectacle délétère dominé par le narcissisme, l’obséquiosité et les félonies. Inévitablement, la frustration démocratique des Français tournera demain à la violence et au chaos.”
Post Scriptum, 24 d’abril del 2022.
El proppassat 18, a Le Figaro Erwan Barillot descriu la pugna Macron/Le Pen: «France liquide contre France solide, le nouveau clivage».
Post Scriptum, 28 de març del 2023.
Avui, a Le Figaro:«Pourquoi la Ve République est vouée à sa perte». Ce régime, vieillissant et fragilisé par les déséquilibres internes de la Constitution, a montré qu’il était inadapté à la société française, selon l’historien des institutions Philippe Fabry. La crise que nous traversons devrait précipiter sa chute, ajoute-t-il.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!