Esporàdicament he llegit les obres de Pere Anguera o Ferran Toledano sobre el carlisme català i especialment he procurat aproximar-me a la mentalitat dels tradicionalistes nostrats que s’alçaren contra la República el 18 de juliol del 1936 creient defensar una forma de vida social a la qual s’aferraven sobretot els sectors de la població rural més indefensos als canvis socioeconòmics. El llibre de Salvador Nonell Bru sobre el periple bèl·lic del Terç de Montserrat és un testimoni fidedigne d’aquella època i aquella gent avui oblidada.
Els carlins no poden ser tractats igual que els falangistes o els militars africanistes a l’hora d’analitzar la guerra del 1936-1939, i sobretot la postguerra quan essent teòricament del costat dels vencedors els seus valors i referents foren marginats pel franquisme que optà per l’Opus Dei i el tecno-autoritarisme “desarrollista” com a avantguardes del règim.
No hi ha gaire producció historiogràfica dedicada a reinterpretar el carlisme autòcton, a banda dels autors esmentats més amunt, Lluís Duran i Solà ha estudiat la figura del dirigent carlí contemporani Josep Badia, també divulgada pels seus familiars, que va liderar el Partit Carlí de Catalunya, obertament antifranquista i favorable al dret d’autodeterminació. Un altre testimoni de l’evolució de carlins catalans cap a l’independentisme contemporani és el llibre de Josep Vinyet “Diari de guerra d’un requeté català” (Garsineu Edicions, 2010), qui entrevistat per Nació Digital el 26 de gener del 2014 afirmava “Ara estic d’acord amb la independència i amb convenciment“.
Al País Basc, sobretot a Navarra, la revisió històrica del carlisme durant la guerra i la postguerra és una qüestió de viva actualitat. M’ha sorprès l’èxit -relatiu- del relat de Mikel Azurmendi “En el requeté de Olite”. Segueixo també el creuament d’articles a la premsa entre les diverses visions del paper del carlisme durant la guerra del 1936-1939, trobant especialment interessant aqueix que signa Fermín Azplikueta “Sobre boinas rojas y banderas de (muchos de) nuestros abuelos“, publicat a Notícias de Navarra el proppassat 30 de gener.
Post Scriptum, 30 de novembre del 2017.
L’historiador Pere Bosch i Cuenca publica avui al diari El Punt/Avui un documentat article sobre l’exili dels carlins catalans al llarg de les diverses guerres del segle XIX (uns 18.000) titulat: “Sense rei i sense pàtria“.
Post Scriptum, 18 de desembre del 2017.
Avui, Carlistes de Catalunya ha fet públic aqueix posicionament davant les eleccions del 21-D: “El 21 de desembre no hi haurà unes eleccions normals. La situació, sobretot des del fets del 20 de setembre, intolerables, és d’excepció. La brutalitat de l’u d’octubre, injustificable, contra la nostra gent fou un punt d’inflexió. La suspensió de l’autonomia, anant més enllà del que permet la pròpia constitució de 1978, un veritable cop d’estat. El procés judicial, sense garanties jurídiques, l’empresonament i allunyament de polítics pacífics i democràtics, l’exili, que tantes vegades hem viscut els carlistes, un escenari repugnant i de degradació absoluta.
Això, va de garanties democràtiques. I els qui no som independentistes som els màxims responsables d’aturar els qui, amb l’excusa de lluitar contra els independentistes estan violant, sistemàticament, drets fonamentals. Els aturarem. I la manera de fer-ho és restituir el President Legítim de Catalunya, votant Junts per Catalunya, el Vice President, fent-ho per ERC o la força que els ha donat suport extern, la CUP. Per tot plegat subscrivim, mot a mot, la crida d’Albano Dante Fachin que fem plenament nostre”.
Post Scriptum, 19 de desembre del 2017.
Alguns periodistes de la premsa del règim monàrquic han tingut l’ocurrència de mirar de desacreditar també el president Puigdemont equiparant-lo al carlisme, una inexactitud històrica evident però que ha fet remor fins al punt que els Carlistes de Catalunya han desqualificat aqueixa jugada i fins i tot els membre de Nabarralde Angel Rekalde i Luis Martínez han publicat avui un punyent article refutant-ho titulat “A la contra”.
Post Scriptum, 22 de maig del 2020.
Entre les elits mediàtiques nostrades que sintonitzen amb el progressisme abstracte, banal, refractari a la identitat catalana, corre la brama de qualificar com a carlins els independentistes que no combreguem amb les impostures del pragmatisme màgic que sembla ser hegemònic. Toni Soler n’és un d’aqueixos postnacionalistes displicents que fa befa de la carlinada, i que avui ha tingut resposta de Jordi Galves des d’un dels reductes periodístics a extramurs del subsistema comunicatiu català (Ara, TV3…). La República.cat ha publicat aqueix punyent i documentat article: “Sí, Toni Soler, sóc un carlí”.
Post Scriptum, 22 de juliol del 2021.
Frederic Josep Porta i Capdevila és l’autor d’una tesi doctoral presentada l’any passat a la UPF dedicada a “Josep Maria Batista i Roca (1895-1978). Biografia del primer intel·lectual independentista”, on a la pàgina 72 hi consta una menció que cal retenir a propòsit de la divisió del carlisme català entre catalanistes i espanyolistes a la darreria del 1918 i començament del 1919: “La Rambla, principal teatre de l’agitació catalanista, fou escenari de gran part dels esdeveniments. A final de gener, per exemple, grups de requetès carlins que lluïen llaços amb senyeres s’enfrontaren, a “tiro limpio”, amb d’altes requetès que en duien amb la rojigualda. Al llarg de totes le manifestacions es produïren tres morts, molts ferits i unes desenes de detinguts”.
Post Scriptum, 1 d’agost del 2021.
He defensat la memòria dels carlins catalans del Terç de Montserrat en un apunt de fa anys, i em dol que en nom de l’independentisme hom malmeti el monument que serva el seu sacrifici a la muntanya de Montserrat. Avui recupero un article d’Agustí Colomines publicat al Punt el proppassat 27 de juliol titulat: “Enderrocar la memòria“.
Post Scriptum, 5 de setembre del 2021.
Pere Anguera va publicar a La Vanguardia el 22 d’agost del 1999 un article titulat “Carlismo y catalanismo” que acabava amb aqueixa conclusió: “el carlismo no tuvo ninguna participación activa en el alumbramiento del catalanismo político, al que se sumó esporádicamente forzado por el catalanismo ambiental. Otro tema es la catalanidad de la mayoría de los carlistas catalanes, los cuales podían sentir y actuar con plena conciencia de comunidad manteniéndose fieles a la lengua, por ejemplo, pero sin la menor necesidad de dar a este sentimiento una traducción política”.
Post Scriptum, 14 de gener del 2022.
Desconstruint la història, El Punt/Avui: “Retiren el monument d’origen franquista de Montserrat.”
Post Scriptum, 16 de març del 2022.
Recomano la lectura del’obra de Robert Vallverdú Martí, “La metamorfosi del carlisme català: del ¨Déu, Pàtria i Rei¨ a l’Assemblea de Catalunya (1936-1975)”, PAM, 2014. I la de Carles Feliu de Travy, “drets històrics, Constitució i llibertats”, editat per l’Associació Amics de la Història del Carlisme de Catalunya l’any 2006.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Interessant. Em fa l´efecte que vostè en sap molt més que no pas jo d´aquest tema, però com que sóc llibreter comento per si de cas que conec 3 llibres més: un parla del Carlisme post-guerra civil (és el llibre de les PAM, d´en Robert Vallverdú); els altres 2 són relats en primera persona (és a dir, no són estudis o interpretacions des de fora, que em sembla que és el que vostè cerca) de dos periodes ben allunyats: el de la tercera carlinada (autor Marian Vayreda) i el de la guerra civil (Josep Vinyet)
Moltes gràcies, amic llibreter, ara complemento l’apunt amb les teves aportacions.
Desconocía el dato citado por Frederic Porta i Capdevila. Posiblemente haga referencia a los conflictos entre “mellistas”, partidarios de Vázquez de Mella escindido del carlismo y “jaimistas”, seguidores de don Jaime III. El cisma explotó por el posicionamiento de don Jaime en la Primera Guerra Mundial en favor de los aliados frente a la posición en favor del Eje de Juan Vázquez de Mella. Los mellistas siempre fueron más conservadores. Una de mis bisabuelas maternas (guipuzcoana) decía que ella, de no ser carlista, sería “republicana federala” (sic)
Tendría que leer su texto.