“Lénine”, Hélène Carrère d’Encausse, Fayard, París, 1998.
Enguany s’escau el centenari de la Revolució Russa, una efemèride que passa -de moment- sense grans celebracions a la mateixa Rússia tot i que el règim de Putin sigui una continuació de l’instaurat per Lenin. La URSS va acabar en un fracàs evident, però hom concentra les crítiques en Stalin mentre que se’n deslliura Lenin, donant per bo el preu pagat per bastir un imperi modern i incorporant l’etapa soviètica en el nacionalisme rus que malda per ressorgir en aqueix segle XXI.
Un bon punt de partida per entendre el segle soviètic i la realitat actual de Rússia és aproximar-se a la personalitat del fundador del comunisme modern: un home amb una voluntat titànica que no és pas un gran teòric com Marx, sinó un estratega brillant obcecat en l’assoliment del poder, és a dir, en la conquesta de l’estat emprat com a eina de transformació social. Lenin configura la classe obrera industrial com un subjecte capaç d’enderrocar la burgesia, missió impossible per a la pagesia, víctima també del model d’ordre social i polític imposat pel terror bolxevic.
No hi ha cap rastre d’humanisme en Lenin, ben al contrari que en Marx, tot i que ambdós comparteixen el tret de no viure en contacte amb el proletariat en nom del qual actuen. Els burgesos són per Lenin allò que els jueus són per Hitler, va escriure fa gairebé vint ants Alain Peyrefitte comentant el llibre d’Hélène Carrère d’Encausse. I certament és així, l’odi és el motor d’aqueixos totalitarisme encara que difereixin en el subjecte que n’és destinatari. D’aquí se’n deriva el resultat catastròfic en vides humanes que el règim soviètic, i posteriorment el comunisme xinès o el cambodjà, entre d’altres, imposaran a les poblacions que cauen sota els seus dominis.
El marxisme-leninisme serà una finalitat en si mateixa per a tots els moviments revolucionaris que l’adoptaran com a referent ideològic, fet que comportarà la ruptura amb les cultures nacionals dels pobles que es veuran atrapats en la dialèctica d’accés al poder liderada pels partits comunistes arreu del món. Lenin està dotat d’una intel·ligència tàctica més que estratègica que emprarà el cinisme i un pragmatisme sense escrúpols per assolir el poder, objectiu que efectivament assoleix, però na finalitat que justifica la revolució -la societat comunista- resulta un fracàs. Únicament la Xina actual manté els sistema comunista en el terrenys polític, mentre que ha adoptat el capitalisme en l’àmbit econòmic.
Hélène Carrère d’Encausse, París 1929, (nascuda Zourabichvili, filla d’aristòcrates georgians refugiats a França) sap copsar la psicologia del personatge biografiat i de les masses russes, proletàries i pageses, sobre les quals actua mitjançant un partit organitzat jeràrquicament per tal de conquerir el poder i mantenir-lo a qualsevol preu. Lenin articula l’aparell orgànic del partit comunista que servirà de model arreu del món i que generarà un prototipus de militant i una forma d’actuació cap endins i cap en fora que encara perdura, fins i tot a casa nostra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!