Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

31 de desembre de 2016
0 comentaris

Llibres (CLXXXVII)

“L’estat català: estudi de dret públic”, Antoni Rovira i Virgili, Publicacions de la URV, Tarragona, 2016.

Amb motiu de la commemoració del vint-i- cinquè aniversari de la creació de la Universitat Rovira i Virgili, hom ha tingut l’encert de reeditar una de les darreres obres de l’insigne historiador tarragoní escrita a l’exili a Perpinyà l’any 1947. L’edició ve precedida per un acurat estudi introductori del professor d’història Xavier Ferré Trill, especialitzat en el pensament polític d’Antoni Rovira i Virgili, que situa aqueix treball en la trajectòria del personatge i el moment històric en el qual apareix.

Aqueix llibre, breu i orientat a la divulgació i la represa de la catalanitat,  escriu Xavier Ferré, “pot ser considerat com el testament polític de Rovira, atès que s’hi sintetitzen els referents històrics i polítics que serviren per concretar la constitució de l’estatus nacional i polític  d’una nació i les vies d’organització jurídica que el moviment de construcció nacional contemporani definia en cada conjuntura reivindicativa” (pàgina).

Aqueixa reedició és realment encertada perquè pot ser útil a la reintroducció de l’estudi i la recuperació de l’esperit del dret públic català, (com propugnava Francesc Maspons i Anglasell l’any 1932) en l’àmbit universitari, hores d’ara absolutament hegemonitzat per acadèmics que l’ignoren deliberadament tot reproduint el model formalista del dret castellà, del qual el dret autonòmic actualment vigent a Catalunya n’és una derivació sense substantivitat pròpia.

 Reprodueixo tot seguit el darrer capítol del llibre, el cinquè, dedicat als fonaments espirituals de l’Estat català:

“a) L’ànima catalana

Hem seguit la gestació , la naixença, la creixença, la caiguda i el ressorgiment de l’Estat català, forma jurídica de la nació catalana. Aquest llarg procés històric tendeix, a despit dels col·lapses, a l’establiment d’un règim polític que s’acordi amb la natura del nostre poble i faci ensems possible la seva convivència en un sistema polític peninsular.

Si hem exposat les condicions polítique si jurídiques de l’Estat català en el curs de la història i en les aspiracions per a l’esdevenidor, ara exposarem, com a cloenda del nostre estudi, els fonaments espirituals d’aquest Estat. A tres podem reduir-los: esperit demoliberal, esperit nacional, esperit universal. Tres expressions del deler humà de l’anima catalana. Veiem l’Estat català basat damunt la democràcia liberal, l’autonomia de la nació i l’amplitud espiritual dels horitzons mundials.

b) L’esperit demoliberal

Catalunya ha adaptat sempre per al seu règim polític i social, quan ha estat lliure de fer-ho, les formes democràtiques, ben avingudes amb el sentiment liberal profundament arrelat en el cor de la nostra gent. Per les seves tendències morals, és Catalunya un poble cristià, un dels més cristians del món: del cristianisme ha tret sobretot l’amor a la justícia, la pietat per als homes, i per a la natura, el sentit de la igualtat social i el de respecte a la dignitat humana. No sense emoció sentírem un dia una bona dona del poble que deia amb una frase ingénua i ensems reveladora: “Jo sóc cristiana, perquè Jesús era republicà”.

Les antigues institucions catalanes són, referides a llur temps, le sinstitucions d’un poble lliure. I els seus propis sobirans posen de relleu aquest fet. Pere III i Martí I, adreçamt-se a les Corts catalanes, diran que els catalans són els homes més lliures al món. I en la Crònica de Pere III, escrita sota la inspecció del monarca, trobem l’exemplar episodi d’aquella conversa entre el seu pare, Alfons III, i la muller d’aquest, castellana. Davant la cruesa amb què els valencians protestaven contra certes disposicions reials, la reina exclamà: “El meu germà, el rei de Castella, no els hauria pogut escoltar sense fer-los degollar a tots”. I el comte  rei català li contestà: “Reina, reina, els nostres homes són lliures i no subjugats com els de Castella, i els tenim per amics i companyons”. Per molt citat que sigui aquest episodi, no podem deixar de reproduir-lo ací.

Com tampoc no podem deixar de reproduir aquella frase d’un document oficial de la Generalitat en el segle XV: “Sense llibertat, Catalunya viure no pot”. Joan II, el tercer comte rei de la dinastia castellana d’Aragó, traduïa al seu llenguatge autoritari l’aspiració dels catalans a la democràcia, acusant-los de voler governar-se ells mateixos tot convertint el monarca en una figura decorativa.

En les qüestions de raça, de religió i de pensament, els catalans s’han mostrat, per pròpia inclinació, humans i tolerants. Malgrat alguns excessos antisemites dels baixos fons, els jueus van ésser respectats i àdhuc protegits a Catalunya, no sols pels comtes reis, ans encara per la Diputació del General i pels Consells municipals. En temps de la guerra del Principat contra Joan II, la Diputació féu posar el seu escut a la porta dels calls d’algunes viles per a evitar que fossin assaltats. L’atac més greu, el del 1391 contra el call de Barcelona, vingut com a contagi dels que s’havien realitzat a la península d’Andalusia cap amunt, fou suscitat per agents castellans, segons consta documentalment, i l’execució dels culpables, ordenada pel comte rei català Joan I, fou l’únic càstig que reberen en tota la península els autors dels crims. El Consell municipal de Barcelona prengué en temps dels Reis Catòlics la defensa dels jueus perseguits, s’oposà tenaçment a la introducció de la Inquisició castellana i féu resistència durant alguns anys al gran inquisidor Torquemada. La Inquisició era impopular entre els catalans que es revoltaren freqüentment contra les seves sinistres activitats. Més endavant, les Corts catalanes s’oposaren tant com pogueren a l’expulsió dels moriscos.

En l’època contemporània, el poble català deseixint-se de l’exemple de la intolerància exòtica, ha reprès la seva tradició demoliberal, i és, sense cap contradicció possible, el més avançat, el més liberal i el més igualitari del pobles peninsulars.

Com no hauria de traduir-se aquesta característica tan pronunciada en l’organització i en le funcionament d’un Estat català lliure ?

c) L’esperit nacional

La fesomia pròpia de la col·lectivitat catalana s’ha manifestat, de bona hora, en el terreny cultural, polític i jurídic. Els catalans s’han sentit aplegats per una comuna personalitat col·lectiva, homes d’una nació, posseïdors d’un patrimoni moral que, tant com el material, havien d’esfprçar-se a conservar i a trametre en l’heretatge històric.

Hem assenyalat els antecedents d’aquest esperit, sense anar més endarrere, en l’època visgòtica, en la qual els fets polítics i els intents estatals ja l’anuncien. Amb la formació d’una llengua pròpia i amb la constitució entorn del nucli barcelonès d’un Estat català medieval, la realitat de la Catalunya vivent va imposar-se.

Aquest esperit sofrí més tard afebliments que, agreujats per la dissort, poratren a la fi de l’antic Estat català. Tot o quasi tot es perdé aleshores; però l’heroisme salvà l’honor, ja que no la llibertat, i s’apel·là explícitament a l’esdevenidor. La renaixença va respondre al crit del 1714. I, amb el senyal de la parla -la Morta Viva-, va rereprendre Catalunya el seu lloc de poble que va novament cap a la llibertat.

Els catalans, avui com ahir, volen conservar el caràcter, la llengua, la cultura, el dret i els costums que els són propis. Un francès que de Madrid estant, en temps de Felip IV, trametia secretament informacions al cardenal Richelieu, escrivia l’estiu de 1640: “El propòsit dels catalans és de constituir-se en República i governar-se ells mateixos”. En totes les grans crisis, ha aparegut a Catalunya el projecte de la República catalana; 1462, 1713, 1873, 1931. I la República catalana, que ha passat per la nostra història, cinc vegades, com un llampec de claror intensa, significa un Estat català amb un doblesenyal de democràcia i de nació.

d) L’esperit universal

Però els catalans no són isolacionistes. Admeten de bon grat l’entesa i la unió amb els altres pobles, posat que resti salva la llibertat de Catalunya. Allò que reprotxen a l’Espanya unitària no és la unió, sinó l’unitarisme.

L’estret territori català, encabit dins l’angle nord-est de la península i limitat més al sud per la serralada ibèrica, té oberta la comunicació amb el continent pels colls baixos dels Pirineus orientals i té així mateix oberta, per l’estesa del seu litoral, la via d’expansió marítima.

Si les muntanyes han donat a Catalunya, amb la consciència de la personalitat, la força d’una voluntat nacional, la mar li ha donat al seu torn la tendència expansiva i internacional, que compensa ensems l’estretor territorial i la limitació orogràfica.

Cal remarcar que en la història catalana el màxim grau d’expansió coincideix amb el màxim grau de sentit nacional. La Catalunya nació s’ofereix als esguards del món i esguarda el món: és universal. l contrari, la Catalunya província, encongida dins la vastitud d’Espanya, la Catalunya dels temps obacs de la decadència, es doblega sobre ella mateixa, es desinteressa del món. Els més grans catalans de l’època gloriosa -Ramon Llull, Ramon de Penyafort, Srnau de Vilanova, Francesc Eiximenis, Bernat Metge, Ausiàs March_ són nodrits de cultura humana, i els quatre primers penen l’Euroa per escena de llur vasta acció.

Així la Cataunya des nostres dies manté, amb tot i la seva tragèdia, aquest esperit expansiu i generós que, com l’esperit demoliberal i l’esperit nacional, és una de les constants de la seva història. L’isolament és la situació més oposada al deler de la nostra ànima. Per això els catalans lliguen íntimament llurs reivindicacions autonomistes a les seves fórmules federals i confederals, que seran les del món nou, si el món ha de salvar-se. Per ells, l’Estat nacional ha d’integrar-se en l’Estat o estats supranacionals. Veuen la Naciónalitat i la Universalitat com dues expressions d’una matexia idea profunda i fecunda”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!