Avui s’ha engegat públicament la crida a configurar l’enèssim projecte polític del progressisme nostrat d’arrels totalitàries i plantejaments abstractes i banals articulat, bàsicament, a partir de l’exit de Barcelona en Comú a les darreres eleccions municipals que han projectat Ada Colau com un referent de l’anticapitalisme contra-independentista.
De la lectura del seu florejat manifest fundacional se’n desprèn una absència total de referències a la dominació política i l’espoliació econòmica que l’ordre estatal espanyol exerceix sobre el poble català. D’aqueix conflicte real se n’inhibeixen amb coartades diverses sobredimensionant altres reivindicacions que no poden tenir un caràcter globalitzador i alhora real com és la lluita per la independència. Per això reben un suport descarat dels mitjans de comunicació espanyolistes que ometen tot contrast dels seus plantejaments i resultats de gestió pública allà on governen.
Però el fet cert és que aqueixa nova formulació de l’esquerra sucursalista (PSUC, PSC, ICV, Podemos) manté l’hegemonia ideològica des de fa quaranta anys malgrat l’esterilitat dels seus governs còmplices per omissió de la situació de declivi econòmic i degradació social que experimenta la Catalunya que diuen voler salvar de “la dreta conservadora”. Atiant l’odi al pujolisme, ara al PDECat, (de fet a la catalanitat) cerquen impedir una majoria social i electoral capaç de bastir un estat català, de fet són els aliats més eficaços pel manteniment de l’ordre estatal establert.
L’alternativa que el poder espanyol anhela per desarticular el procés sobiranista consisteix en impedir, evidentment, el referèndum, i afavorir noves eleccions autonòmiques que donin com a resultat una majoria progressista (PSC, els Comuns, ERC i CUP) amb l’esquer d’algunes reformes de caire social. A Esquerra i als anticapitalistes nostrats els correspon triar entre el fictici eix social i la realitat de eix nacional (que inclou el social no pas a l’inrevés).
La dinàmica del conflicte polític en curs està marcada per l’independentisme, malgrat les contradiccions i febleses del precari eix que integren PDCat, ERC i CUP, i malgrat la retòrica esquerranista dels “comuns” (en realitat sorgits de l’elitisme universitari i mediàtic), les actituds de cadascú davant la repressió estatal seran les qui clarificaran els papers de les diferents formacions polítiques i les que possibilitaran els lideratges reals de la societat catalana.
Post Scriptum, 22 de maig del 2017.
Avui els promotors de la nova formació n’han fet públic el nom: Catalunya en Comú, caldrà veure si el nom del país respon a un projecte nacionalment autocentrat o només es tracta d’una nova fórmula de sucursalisme. La notícia és relativament irrellevant ja que després de dos anys de mandat la gestió del buc insígnia dels Comuns, Ada Colau, presenta clars símptomes d’erosió i de retruc, el seu referent espanyol -Podemos- no se’n surt en el seu propòsit de desplaçar el PSOE.
Post Scriptum, 30 de setembre del 2017.
La intervenció de la diputada de la CUP Mireia Boya ahir al miting final de la campanya pel Sí a l’1 d’octubre em va semblar encertada i punyent recordant a tothom, especialment als Comuns, que la de demà no és una jornada de mobilització contra Rajoy sinó un referèndum d’autodeterminació vinculant. Jaume Asens va tenir un detall de dignitat esmentant el digne comportament de Xavier Trias en contrast amb la covarda conducta d’Ada Colau (pensa fer fora Rajoy abstenint-se demà ?). Els Comuns i Podemos cerquen un acord amb el PSOE que paralitzi la declaració unilateral d’independència immediatament posterior al referèndum. Aqueixa és una via morta. Mireia Boya està a l’alçada del moment, Tardà i Arrufat, desautoritzant-la, no.
Post Scriptum, 8 de setembre del 2018.
La renúncia de Xavier Domènech a tots els càrrecs orgànics i institucionals afebleix Catalunya en Comú i la seva actitud equidistant enmig del conflicte entre l’ordre espanyol establert i l’independentisme català i, segons escrigué a Vilaweb fa quatre dies Pere Martí, “la pinça Colau-ICV” l’ha fet caure tot decantant encara més el progressisme abstracte i banal que personifica Ada Colau cap al bloc del 155 CE.
Ahir, Seda Hakobyan i Alexandre Solano van completar l’anàlisi precedent amb un documentat report titulat, “Els comuns, a la cruïlla”, que confirmen que la inhibició del progressisme abstracte i banal en ple conflicte entre l’ordre estatal i el poble català que vol exercir el dret a l’autodeterminació és una impostura política que acaba superada per les contradiccions que comporta, internes i externes.
La recuperació per part dels tardo-comunistes d’ICV del projecte Podem/Comuns suposa la continuïtat de la generació del PSUC que fa quaranta anys va claudicar davant els poders fàctics del franquisme, contribuint a bastir el règim del 1978 i, de fet, còmplices del bloc del 155 CE, ressentits amb el moviment independentista atès el seu caràcter essencialment rupturista. L’entrevista recent d’Eulàlia Vintró al digital Crític n’és una mostra ben explícita: “No accepto l’afirmació dels independentistes que Espanya no és democràtica”.
Post Scriptum, 21 d’octubre del 2018.
Avui Vilaweb avança un manifest titulat, “Som comuns, som sobiranistes” segons el qual els signants planten cara a l’actitud obertament contra-independentista d’Ada Colau i ICV (que ha vist premiada la seva animadversió al procés d’autodeterminació en curs amb el nomenament de Jordi Guillot com a membre del Consejo de Estado):
“Una força sobiranista nova, de progrés i de canvi democràtic, guanya unes eleccions generals a Catalunya el 21 de desembre de 2015, i de nou, el 26 de juny de 2016. És així com es reviu la victòria de les municipals del maig a Barcelona. La gent comuna fem el pas a les institucions per posar-les al servei de la gent. Aquest pas es fa en el context d’un país que ha patit múltiples crisis en els darrers deu anys i on es manifesta la fi d’una època: límits de receptes polítiques i econòmiques caduques; unes institucions i unes maneres de fer cada vegada més allunyades de la ciutadania; retallades als nostres drets socials i laborals; i un bloqueig constant a les demandes per decidir i construir de forma col·lectiva el futur de Catalunya.
Els comuns esdevenim una realitat política que s’explica pel moment que viu el país. Una realitat generacional que viu amb il·lusió i esperança la irrupció del moviment del 15-M i la indignació per com les elits polítiques i econòmiques estaven hipotecant el nostre futur. Som gent comuna, alguns amb trajectòria política, molts d’altres provinents dels moviments socials, del món professional o de l’acadèmia. Gent comuna que decidim fer el pas per a canviar les coses. Els comuns traslladem a la institució noves realitats i noves propostes polítiques d’acord amb el que hem viscut els darrers anys i ho fem des d’un sobiranisme de base ciutadana, progressista i sense supeditacions a visions conservadores o als grans partits polítics tradicionals.
El mes d’abril de 2017 es constituïa Catalunya en Comú. Aquesta havia de ser l’eina per representar els valors dels i les comuns. Un instrument polític capaç de canalitzar la diversitat del país, amb una clara vocació de majories i que havia d’estendre’s pel territori, amb realitats específiques per a cada municipi seguint una lògica superadora.
Entenem que començar una nova època al nostre país passa, també, per construir una nova política. Noves maneres de fer més properes a les necessitats d’una societat complexa, que s’assemblin més a una societat que ha canviat i que en els darrers anys ha viscut massa allunyada de partits i institucions. Noves formes de relació entre les institucions i la ciutadania. I noves formes de funcionament dels partits polítics que ens permetin sumar a la política institucional del nostre país noves cares que fins ara no s’havien sentit cridades pels partits tradicionals.
No obstant això, fins ara no hem estat capaços de superar les dificultats, els vicis i les inèrcies dels partits tradicionals –negociacions entre aparells, replegaments, temptació d’homogeneïtzació, pactes de despatx. L’eina de què ens vam dotar, Catalunya en Comú, no ha estat, en aquest sentit, prou fidel als objectius fundacionals. Calia construir una força de canvi, i no un partit tradicional; una força política ciutadanista que entengués que calia portar a terme noves polítiques i noves solucions per un món diferent. Una força política central per a una nova època i una nova Catalunya.
El context en què neix Catalunya en Comú està marcat pel debat nacional. Aquest ha estat precisament l’expressió i la reacció a esgotaments múltiples que ha viscut la societat catalana a causa de la crisi social, política, econòmica, ambiental i nacional que hem viscut. Malauradament, però, la intensitat política dels darrers temps i la lògica binària del processisme han contribuït a un cert replegament per part d’alguns sectors de Catalunya en Comú i ens han allunyat dels nostres objectius fundacionals. Massa sovint, s’ha deixat de reivindicar el sobiranisme, tot i ser un dels nostres valors originals. Així és com la pluralitat de l’espai, que va ser un dels atributs que va fer guanyador el projecte dels comuns, podria estar, actualment, en risc. Avui, molts sobiranistes se senten completament orfes dins d’aquest espai polític.
Els comuns hem sigut protagonistes quan hem sabut connectar amb el moment que vivia el país. En aquest sentit, hem d’entendre que l’1 d’octubre i el 3 d’octubre van marcar un abans i un després en la nostra història política i van ser l’expressió d’una clara i àmplia oposició, no només a la repressió viscuda, sinó al règim del 78 en el seu conjunt. A ulls de tot el món, els catalans i catalanes ens vam guanyar el dret a decidir i construir el nostre futur.
El moment del país ens demana ara treballar per un projecte nacional que apel·li majories àmplies i plurals, perquè sabem que és des dels grans consensos que som més forts. En definitiva, tenim davant el repte d’un país per construir i la responsabilitat de construir-lo oferint oportunitats a la nostra gent, donant respostes a les seves necessitats, reptes i demandes des de tots els territoris. Necessitem un projecte sobiranista que dibuixi un país que valgui la pena ser viscut i aquí ens toca ser protagonistes. Els comuns hem de contribuir perquè sigui un sobiranisme progressista i feminista el que construeixi el futur del nostre país en els propers anys. I és, precisament per això, que no podem deixar perdre els valors dels comuns, perquè ara són més necessaris que mai per representar una nova Catalunya.
És hora de recuperar els valors originals, aquells que van fer-nos guanyadors. Amb aquesta finalitat, cal redreçar el rumb i emprendre nous camins que ens permetin interpel·lar una majoria social més àmplia en el conjunt del país. Necessitem revisar els instruments de què ens hem dotat i cercar noves eines que, efectivament, ens permetin avançar cap a un nou sobiranisme, una nova política i una nova agenda de polítiques progressista. Necessitem noves eines del canvi per a una nova època al nostre país. Avui, més que mai, som comuns. Som Sobiranistes. I volem un nou futur en comú.»
Post Scriptum, 18 de març del 2019.
Pere Martí sintetitza encertadament la fallida del nostrat progressisme abstracte i banal: “L’equidistància fa esclatar els Comuns”.
Post Scriptum, 16 d’agost del 2019.
L’article de Jordi Aragonès que publica avui El Matí, “La nació dels comuns” reflecteix encertadament la banalitat d’aqueixa gentola:
“Rere el mur entabanador de Catalunya existeix un món lliure. Allà les persones parlen, debaten, estudien i se senten orgulloses del seu país. El nacionalisme els ha fet lliures, els ha fet adults. Els ha deslligat de la metròpolis que els colonitzava. Els ha deslliurat de l’opressió dels imperis. Lluny de la nostra nació molta gent no demana perdó quan parla de Ghandi, Mandela, Sun Yat-sen, Michael Collins, Abd el Krim, Gamal Abdel Nasser, Yasir Arafat o Ben-Gurion. Defensen la ideologia que va salvar la pell als seus avis i pares. No senten cap rancúnia vers la doctrina que ha bastit una vida comunitària digna i sobirana. No sofreixen un entramat de tertulians i partits que denigren els alliberadors dels seus pobles titllant-los d’excloents, feixistes, extremistes, radicals o insolidaris.
Els espanyols —tot i dominar altres nacions— no neguen el seu nacionalisme. Ans el contrari, el promouen constantment tot negant-li el nom i dient-ne patriotisme. Una nova forma d’imperialisme que crea punts de trobada entre Cs, PP, VOX, PSOE i Podemos. En aquest sentit, dirigents com Iñigo Errejón defensen la necessitat de bastir una ideologia progressista de caire “nacional-popular” i amb un marcat patriotisme espanyol. Amb quina velocitat van renunciar al dret a decidir per tal d’intentar pactar amb el gran partit del règim del 78: el PSOE.
Endinsant-nos a les podridures catalanes la cosa canvia. No som capaços d’acceptar el nacionalisme sense demanar perdó. La vedet d’ERC a les xarxes es dedica a distreure el personal atacant grups d’estudi sobre la llengua catalana. JxCat ni està ni se l’espera perquè és incapaç de fer res seriós. La CUP abraça un independentisme no nacionalista per fer-se perdonar ves a saber què. A l’altra banda, PP i Cs combaten tant com poden els intents per salvar la llengua catalana mentre el PSC ho subscriu fent-se el simpàtic i amb quatre ballarugues.
Un cas interessant és el dels comuns. Mentre els seus germans espanyols defensen sense complexos el patriotisme espanyol, aquí són incapaços de defensar el nacionalisme català. Per què fer-ho si ni ERC, JxCat o la CUP ho fan? Mentre Errejón parla de bastir un moviment espanyolista els comuns neguen que es pugi parlar d’un nació catalana clara i definida. Ens diuen que tenim moltes cultures i nacions a casa nostra. I ho diuen sense escandalitzar-se. Oblidant els perills que això comporta a nivell de cohesió social. Paguen invents estrafolaris com el Festival de Cultura Txarnega per crear més divisió estúpida, perillosa i denigrant. Mentre Pablo Iglesias trenca la seva promesa sobre el dret a decidir de Catalunya, Ada Colau fa els vídeos de campanya en castellà per poder arribar a més gent.
La nació dels comuns és parlar castellà per fer-se entendre millor, mentre beuen mate, van al cinema a veure pel·lícules iranianes i es paguen un viatge a l’Índia per trobar-se a si mateixos. I és normal que es busquin, perquè estan ben perduts. Tenim els comuns nedant dins el mar de la postmodernitat, Colau pactant amb el PSOE i uns dirigents d’ERC perdent la dignitat davant de Pedro Sánchez. Estem ben desprotegits. Tenim molta feina per fer i caldrà fer-la fora del sistema benpensant i atrotinador que aquesta patuleia s’ha muntat. Cal posar-nos a treballar.”
Post Scriptum, 25 d’octubre del 2019.
Pere Martí explica aqueix vespre a Vilaweb que “Els comuns renuncien al referèndum pel 10-N”.
Post Scriptum, 26 d’abril del 2020.
Els Comuns, la sucursal de Podemos, han adoptat una bel·ligerància extrema contra l’independentisme arran de la crisi del coronavirus arrenglerant-se acríticament amb les mesures recentralitzadores del PSOE, com a mostra aqueixes declaracions d’ahir mateix de Jaume Asens a Público). Això significa que la tercera via que volien representar ha fet fallida, esdevenint un element subsidiari de l’ordre estatal contra Catalunya i que el conflicte entre independentisme i espanyolisme s’aguditza sense espai per a tripartits d’esquerres amb ERC inclosa.
Post Scriptum, 9 de juny del 2020.
La creació de l’Institut Sobiranies és una iniciativa més del progressisme abstracte i banal ideològicament hegemònic a Catalunya des de fa mig segle malgrat la demostrada esterilitat dels seus plantejaments, defugint sempre el conflicte Espanya/Catalunya per prioritzar un fictíci eix esquerra/dreta dins de l’ordre espanyol establert. Dissortadament, la novetat és que en aqueixa jugada que apunta a un tercer triparit (com assenyala aqueix vespre Pere Martí a Vilaweb) hi participen elements significatius de la CUP. Per obviar la independència, eludeixen la nació (quina, Espanya ? Catalunya ?) a la qual es refereixen reintroduint el terme equívoc de “sobiranies” i lluites compartides (quines ?).
Post Scriptum, 20 de desembre del 2020.
Avui, Andreu Barnils publica un des seus punyents articles a Vilaweb titulat, “Mira, mare, sense els comuns !“, coincidint amb una entrevista a Laura Vilagrà, número dos d’ERC per Barcelona a les properes eleccions al Parlament, en les que afirma no preveure un futur govern a la Generalitat amb els Comuns. Una actitud que contrasta amb l’acord entre Comuns i ERC a l’Ajuntament de Barcelona per aprovar el pressupost del 2021 i amb la rèplica immediata que li ha adreçat Joan Tardà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!