Roger Palà, un dels impulsors del digital anticapitalista “El Crític” i columnista habitual del diari contra-independentista El Periódico, publicava ahir en aqueix mitjà espanyolista un article titulat “Missió: acabar amb la CUP”:
“En el procés judicial per la crema de fotos del Rei, pren força un relat en ambients sobiranistes que afirma que en realitat no hi ha una CUP, sinó dues. Una CUP responsable, representada per David Fernàndez i els diputats de la primera legislatura al Parlament, que estava disposada fins i tot a investir Artur Mas i votar els pressupostos de Junts pel Sí. I una CUP irresponsable i que vol carregar-s’ho tot, representada per Anna Gabriel i els 10 diputats cupaires actuals, radicals i intransigents.
La realitat, no obstant, és que la CUP d’abans del 27-S i la CUP actual són la mateixa. El que ha canviat és l’escenari polític: la CUP de l’anterior legislatura era aritmèticament irrellevant. En canvi, la CUP actual té deu diputats determinants. Mas va dir el desembre del 2015 que la CUP no tenia tanta força per «canviar un president». Els fets, però, van demostrar tot el contrari.
La CUP no és nova política. Era un partit independentista abans de l’esclat independentista. Un moviment social de lògica 15-M abans del 15-M. No és un partit clàssic, no li agraden els portaveus ni els càrrecs. Intentar negociar amb ells a canvi de quotes de poder no funciona.
Després de 40 anys de poca o nul·la rellevància institucional i activisme de carrer, la candidatura de l’esquerra independentista té avui 336.375 vots, gairebé els mateixos que el PP. Ens hem d’anar acostumant a aquesta realitat. Però sembla que pocs ho han assumit encara, en especial en el partit de Puigdemont i Mas.
La lògica de la CUP continua sent la mateixa de sempre: «Aclaparar la dreta i estressar l’esquerra», com va apuntar David Fernàndez, i actuar com a «accelerador» del procés. Davant d’aquesta situació, l’objectiu d’alguns actors sembla que sigui generar les màximes contradiccions en la CUP perquè la seva presència sigui testimonial en el futur. S’ha de corregir el que consideren un gran error de la història: una CUP decisiva al Parlament.”
L’articlet de Palà és insubstancial, propi del narcisisme habitual de l’autodenominada esquerra independentista i sense altra finalitat que exhibir xantatgisme fatxenda davant la majoria social independentista aliena a la falsa ruta dels qui, com ell no tenen ni sentit crític, ni sentit d’estat, (català).
La resposta més escaient a pamflets com aqueix la va donar ahir mateix Francesc Abad al seu bloc Dies de fúria, amb un article (d’una qualitat política molt superior i amarat de patriotisme, un dels valors essencials per a tot procés d’independència que menyspreen els anticapitalistes nostrats) titulat “Nova setmana de contra-independentisme des de l’independentisme”:
Post Scriptum, 27 de febrer del 2017.
El proppassat 22 d’aqueix mes, novament el digital El Crític encetava una nou “quilombo” amb una article provocatiu de Roger Palà, “La nova dreta independentista catalana” que ha tingut un ampli ressò mediàtic i una magnífica refutació en l’escrit d’avui mateix al setmanari El Temps subscrit per Borja Vilallonga encertadament titulat “La fal·làcia de la “nova dreta independentista”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les nenes d’Arran o les ja senyores de la CUP (i els mascles corresponents) poc tenen d’anarquistes. Volen una societat totalitària on la llbertat individual estigui expropiada per raó d’un superior bé comú.
Les malcriades d’Arran ni tan sols tenen els ovaris de respondre a les critiques a algunes de les seves proesses heroïques; i alguns mitjans de comunicació (Naciodigital, on també escriu el sr. Roger Palà) fins i tot fan desapareixer notícies relacionades amb aquests nous llops totalitaris.
Més que l’anarquia (entesa com “el grau més elevat d’ordre social fonamentat amb la llibertat i la responsabilitat personal”) tot aquest guirigay desitjen que la societat catalana, ara i aquí, sigui can pixa. I res d’indepenència: ara no existeix la correlació de forces per imposar el seu mòdel social totalitari.
Atentament