Avui, Manuel Valls ha dimitit del càrrec de primer ministre del govern de la República francesa per poder optar a les primàries convocades pel gener de l’any vinent que han d’escollir el candidat d’esquerres a l’elecció presidencial del 2017. És el català que, en època contemporània, ha arribat a la més alta responsabiitat estatal superant a Narcís Serra que va ser vice-president del govern espanyol ara farà trenta anys. Però entre ambdós hi ha diferències substancials.
Narcís Serra va ser còmplice de la recentralització i modernització de l’aparell estatal espanyol que va comandar el PSOE liderat per Felipe González entre l’any 1982 i el 1996, quan es van planificar radialment totes les infraestructures bàsiques i es va perfeccionar l’espoli econòmic estructural sobre el conjunt dels Països Catalans. Mai va fer un acte rellevant de catalanitat, ans al contrari va actuar com un agent del sistema de dominació política sobre el poble català encara vigent, quan el PSC era el garant de l’ordre espanyol a Catalunya. Hèctor López Bofill el retrata pefectament quan descriu la cara fosca del PSC a l’assaig “La trama contra Catalunya”.
Manuel Valls, ha fet carrera al PSF per mèrits propis (no com Narcís Serra que és hereu de la burgesia col·laboracionista amb el franquisme que va desembarcar al PSC-PSOE), té opinió política personal divergint sovint de la línia ideològica del socialisme francès al qual apel·la a renovar-se o morir. Valls aspira a presidir la República francesa però no és un botifler com Serra, potser no podrà atorgar un tracte diferenciat a la marginada Catalunya Nord però malgrat que no empri el català en actes oficials no n’agreujarà les condicions de dependència. I si algun dia -esperem-ho- el Principat de Catalunya esdevé un conflicte d’abast europeu pot promoure una solució negociada i no repressiva contra les aspiracions nacionals catalanes.
La candidatura de Manuel Valls polaritzarà el debat polític pel seu pragmatisme reformista allunyat del dogmatisme encarcarat del PSF i de l’esquerra anticapitalista incapaç de presentar ni candidat no programa creïble. No tindrà el favor dels mitjans mediàticament correctes (Le Monde i Le Figaro, el fustiguen sistemàticament) i haurà de fer una campanya basada en les xarxes de comunicació social. Segurament tindrà més suports des de fora del Partit Socialista que entre els seus companys de militància i destacarà per la fermesa del seu compromís a combatre l’islamisme i la judeofòbia que campa arreu de França, una actitud que no es percep en els seus rivals a les primàries. Si les guanya es disputarà la presidència amb François Fillon, també antic primer ministre amb Sarkozy i de perfil poc políticament correcte en el camp del centre-dreta.
Post Scriptum, 28 de setembre del 2017.
Anava errat jo quan fa un any vaig escriure aqueix apunt defensant Manuel Valls, les seves declaracions d’ahir a la SER Catalunya fent costat al PSOE i negant la independència de Catalunya el desqualifiquen com a referent de la necessària renovació de l’esquerra europea addicta a la fórmula dels estats-nació sobre la qual s’ha bastit la Unió Europea. Cap crítica, ni autocrítica, envers els poders estatals i comunitaris davant la desafecció de la ciutadania que a les nacions oprimides (Escòcia, Flandes i Catalunya) s’expressa amb la reivindicació independentista i a Alemanya, França i Anglaterra amb els moviments euro-escèptics i identitaris.
Post Scriptum, 12 de desembre del 2017.
Manuel Valls és entrevistat avui per La Vanguardia i serà tota aqueixa setmana a Barcelona fent campanya contra l’independentisme amb el cinisme propi dels jacobins francesos, aparentant ignorar que són les polítiques centralitzadores i espoliadores dels successius governs espanyols els que han provocat la crisi que viu Catalunya i propugnant un respecte a les regles de l’estat de dret que no existeixen pels catalans. La seva intervenció dissabte a l’acte central de Ciudadanos donarà cobertura al partit pantalla dels poders fàctics espanyols que cerquen destruir el model sociocultural català que malgrat les limitacions de l’autonomia hem anat bastint com a poble en els darrers quaranta anys. Vergonya, Valls, vergonya !
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!