Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

3 de desembre de 2016
0 comentaris

Rellegint Francesc Maspons: “El nou renaixement”

Francesc Maspons i Anglasell, el gran jurista i eminent patriota,  va morir ara fa cinquanta anys enmig del reconeixement cívic de tot el nacionalisme català de l’època. Avui, el seu pensament jurídic i polític és negligit pel món acadèmic i mediàtic hispano-cèntric i contra-identitari, un fet que esperona a revertir aqueixa situació impròpia d’un poble que es vol alliberar.

Per honorar la seva memòria reprodueixo un article seu aparegut a la revista “Quart creixent”, número 3, al desembre del 1957 titulat “El nou renaixement” on reflexiona amb renovat optimisme sobre els canvis que està experimentant l’Europa de ressorgeix després dels totalitarisme que l’han dut a la guerra i al genocidi :

“La Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer -la CECA, com correntment es diu- està fent una enquesta. Vol esbrinar quin jornal han de cobrar els treballadors de la indústria metal·lúrgica i de les mines de carbó i de ferro que controla, per tal de poder donar el degut rendiment. La CECA és una entitat alhora industrial i mercantil, i està obligada a captenir-se com a tal. L’acord i l’enquesta són, doncs, normals.

La forma de dur-la a la pràctica comporta, en canvi, una gran novetat. Es parteix de la base que el jornal no ha d’ésser mesurat pel seu valor intrínsec, sinó en relació amb les necessitats del qui cobra. Com que aquestes necessitats són diferents segons els països i, dins d’ells, segons les persones, no és escaient d’establir el mòdul típic de cent, sinó que cal supeditar aquest cent, a les variants exigides per les condicions personals de cada cas concret.

Hi ha països -diu la CECA- en els quala la base de l’alimentació és el pa, un aliment car; i, per tant, el preu de la vida és també més car que en d’altres. Hi ha treballadors que viuen en família i d’altres que no. Hi ha famílies en les quals l’única entrada, la que ha de sostenir, per tant, totes les seves càrregues, és el jornal del cap de casa. N’hi ha de reduïdes i n’hi ha amb tres o quatre fills menors de catorze anys. També podem classificar families que tenen estatge franc, o de gran barator; que reben aliments, assistència mèdica o d’indumentària, en condicions molt avantatjoses, de l’empresa on treballen o de mutalitats o cooperatives que els abarateixen substancialment el cost de la vida; que viuen en vivendes que els permeten de tenir una petita eixida o jardí, on és possible de criar aviram o conills per a ús propi, “Son niveau de vie sera donc différent de celui du second travailleur…”.

Aquesta actitud de mesurar el pornal no pel que es paga, sinó per les necessitats concretes que ha de cobrir, és una revolució. Prescindeix de l’home abstracte, de l’home-fitxa -idea del segle XIX i part del XX- i posa en el seu lloc la idea de l’home real. És una concepció dels problemes econòmics i socials que arracona la que fins ara dominava.

Mesos enrera, els governs dels països que han de formar el mercat comú a Europa signaren el seu protocol en una solemnial reunió tinguda a Roma. Hi instituïren un parlament amb facultats legislatives i, en lloc de donar-hi valor igual al vot dels seus components, com ha estat fins ara de rigor, van establir valors diferents, d’acord amb la personalitat que representa cada un dels memebres. Així, els luxemburgesos tenen una representació en vot proporcionalment inferior a la dels francesos, la dels alemanys superior a la dels belgues, etcètera…

Aquesta diferència vol dir que aquells que l’han aprovada es mouen segons el principi que, per a resoldre assenyadament qüestions legislatives, els legisladdors no s’han de moure dins de teories, sinó dins del respecte a les realitats. Un principi de sentit comú, certament, però que, en el món que fins ara hem viscut, eminentment revolucionari, en el pensar del pròxim ahir, hauria resultat encara una intolerable heretgia política.

Raymond Cartier, un dels més preuats articulistes de la França actual, tot comentant a Paris-Match (9 de març d’enguany) la doctrina del president Eisenhower sobre l’Orient Mitjà, fa el següent comentari:

“Aquesta doctrina d’Eisenhower seria acceptable si les Nacions Unides fossin altra cosa que no són. Les dues terceres parts, però, són dictadures, o països endarrerits, per als quals la moral internacional, en el sentit occidental o democràtic, no existeix. Discuteixen durant deu anys, i no s’han entretingut més que a fer una propaganda en el terreny de maniobra dels nacionalismes més violents. És l’indret del món on la veritat és més menyspreada, la força més insolent i el dret més desarmat. Ni tan sols són una representació correcta de la humanitat, perquè totes les nacions s’hi troben  en peu d’igualtat, de la més petita a la més gran, sense tenir en compte quina és la seva població, ni la seva importància política, ni el seu grau de civilització. Quan Eisenhower sosté que les decisions de l’ONU han d’ésser obeïdes sense discussió, sosté un principi espaventable: accepta la dictadura mundial d’una multitud apassionada, moguda virulentament per un sentiment aproletariat…”.

Aquestes paraules, d’una cruesa dessacostumada, demostren que la condemna de la igualtat abstracta  ja ha format un ambient, una força que no té aturador i que revela una enorme potència expansiva. El nostre Josep Pla, en un article a Destio (4 de maig proppassat), diu: “Ja no s’accepta que la política pugui rompre la inexorabilitat de les lleis econòmiques. El polític -si és habil- ho pot fer tot llevat de dominar-les. Aquestes lleis són sempre dominants. És satisfactori, perquè el fet ens acosta a la realitat inescamotejable”. Aquestes afirmacions són un altre esplet del mateix ambient.

El Secretariat Internacional de la Campanya Europea de la Joventut, domiciliat a París, va convocar una reunió a Roma, a finals de novembre del cinquanta-sis, per discutir la situació política d’Europa i, tenint-la en compte, formular el seu programa de treball. Hi assistiren els disset secretaris que té escampats per Europa, els directors dels seus tres periòdics, i els caps del seu organisme central.

Abans de dissoldre’s la reunió, els membres demanaren audiència al Papa, qui els va rebre i els adreçà unes paraules, encoratjant-los a seguir les seves tasques sense defalliment. L’organisme central de la Campanya ha fet un tiratge en diverses llengües d’aquella breu al·locució i, quan tramet les seves publicacions als socis i simpatitzants, n’adjunta un exemplar en l’idioma del destinatari. La raó d’aquesta desacostumada propaganda es veu en llegir les mateixes paraules papals. Aquestes, en un incís, contenen una definició de la llibertat que tira per terra la que predominava des de l’Enciclopèdia francesa. “La llibertat espiritual -diu- no és l’anarquia del pensament i de l’acció contra l’autoritat, negació de l’esperit i àdhuc de Déu, sinó que conté la submissió a les lleis reals del creixement i del progrés”. Això, sotmetre el poder a les lleis del creixement i del progrés, és una condemna de l’absolutisme, i dóna ensems una base humana a la democràcia. Els òrgans de la campanya europeista difonen aquesta actitud, perquè posen a l’home i el concepte de democràcia al lloc que els correspon.

“L’Estat sóc jo”, de Lluís XIV, i “L’Estat existeix per ell mateix”, de Rousseau, són ja afirmacions anacròniques. No e spot seguir dient que el món està apunt de sofrir un canvi que no sabem on portarà. El canvi ja està fet, i porta a una organització pública que, en comptes d’atendre la seva submissió a una teoria abstracta, haurà de donar satisfacció a les necessitats de la vida humana: és a dir, que haurà de sotmetre’s a les lleis de la naturalesa, filles dels set dies de la Creació. El predomini del filosofisme sobre el realisme ha acabat.”

Post Scriptum, 1 de novembre del 2022.

Francesc Maspons va escriure un assaig breu titulat “La crisi de l’edat moderna”, publicat per l’Editorial Moll l’any 1956, del qual m’ha agradat aqueixa reflexió sobre els totalitarismes que trobo ben actual ara que emergeixen novament arreu en versions diverses però coincidents en l’hostilitat a les societats obertes occidentals: “Aquesta versió moderna de l’autoritarisme, és exuberantment abassegadora, perquè ara els avenços científics permeten que l’acció del governant arribi on mai havia pogut arribar; avui no l’entorpeixen les distàncies, ni li són obstacle les parets; al moment que es vulgui, es pot enraonar sobre la voluntat i la intel·ligència dels dels ciutadans abans inimaginables, que van des de la persecució per simples sospites, fins als lavatges del cervell.

Les grans facilitats, però, de què disposa, comporten la seva debilitat, i com és natural, li agreugen la duresa, perquè li demostren que no podrà aconseguir el que es proposa; les armes que les facilitats modernes li posen a les mans, són de penetració material, i la força material és impotent contra l’esperit. Amb el bastó es pot aplanar un home, però aconseguir-ne la confiança, no; i sense confiança entre governant i governants, no hi ha obra de govern sòlida. La pressió material pot dominar gents dèbils, desorientades; però com que, per molts que siguin els ciutadans que tenen aquestes falles, no són tots, produeix de contracop els ambients de resistència que susciten forces espirituals invencibles. Per aquest motiu no resisteixen el pas del temps; l’esperit, sostingut freqüentment per una escassa minoria, acaba venvcent-los” (pàgina 91).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!