L’enrenou provocat per la decisió del govern de la República francesa de nomenar Occitanie una de les regions de la nova divisió administrativa hexagonal ha generat rebuig a la Catalunya Nord que ha vist difuminada un cop més la seva identitat.
Aqueixa circumstància conjuntural no ha de suposar un enfrontament entre dugues nacionalitats dominades pel mateix poder estatal francès, Occitània va molt més enllà de l’Occitanie. Per això s’escau reproduir l’editorial del periódic occità Jornalet del proppassat 27 d’aqueix mateix mes de novembre titulada “L’Occitània istorica“:
“L’unitat scientifica de l’espanhòl, del francés e de l’italian es pas mesa en question”, çò ditz en occitan lo lingüista galèc Antonio Molexón Domínguez dins son entrevista que publicam dins aqueste jornal. Es totjorn l’unitat de las lengas minorizadas qu’es mesa en question per d’organismes al servici de l’empèri que cèrca de destruire aquelas lengas. Coma d’autras lengas minorizadas e menaçadas, l’occitan subís qualques temptativas de secessionisme lingüistic: en gascon, en auvernhat e en provençal. De còps tanben en niçard, mas de manièra pus vaga. Ne parlava Domergue Sumien dins Jornalet en junh de 2014.
Las divisions administrativas de l’estat francés son un autre atemptat contra la nòstra lenga, la nòstra cultura e quitament la nòstra istòria. S’agís de divisions arbitràrias que seguisson de critèris geostrategics. Normalament trencan los parçans istorics e culturals del país, e an portat una revirada a la vision occitana del territòri. Per exemple, la region qu’a pres lo nom d’Occitània conten de tròces importants de Gasconha, de Guiana e de Lengadòc, e quitament de bocins tot petits de Castanhau e de Carladés en Auvèrnhe e l’extrèm occidental del Comtat Venaicin en Provença. En mai d’aquò compta amb un extrèm tot petit de Sèrras d’Agenés, e partís las encontradas del Bas Armanhac, d’Aubrac, de Marjarida e de la Cevena Lengadociana.
Per tant, cresèm qu’es pas gaire judiciós d’afirmar publicament qu’aquela “region administrativa recampa lo 90% de l’Occitània istorica”, coma o faguèt lo president de Convergéncia Occitana, segon çò que podiam legir dins La Setmana. Aquela afirmacion seguís una interpretacion personala de l’origina del tèrme “Occitània” que met en question lo movement occitanista dels darrièrs cinquanta ans e que poiriá alimentar las tèsis del secessionisme lingüistic mençonat dins lo primièr paragraf d’aqueste editorial. En un moment que lo combat occitanista es a recular e pèrd de mai en mai d’influéncia a causa de sa fragmentacion, es important de bastir d’estrategias d’unitat e non pas de division. Lo fach qu’aquela region aja pres lo nom de tot lo país, pòt èsser una escasença màger per un combat politic de portada nacionala. Tant la region citada coma lo movement occitanista de la rèsta del territòri occitan se devon engatjar a trabalhar ensems per difondre lo sentiment d’occitanitat, la coneissença de la cultura pròpria del país e l’enveja de recuperar la lenga e de la far viure.
Per exemple, defendre a l’ora d’ara l’occitan a Marselha —la vila pus granda d’Occitània— es un acte d’eroïsme. E es per aquela rason que volèm saludar l’enòrme trabalh que lo realiza l’Ostau dau País Marselhés (OPM) amb sa difusion de la lenga e la cultura occitanas e dins l’encastre de l’interculturalitat e la diversitat culturala del país nòstre, coma o revendicàvem dins l’editorial de la setmana passada. En mai d’aquò, volèm saludar tanben l’accion de dos militants qu’a títol individual e fòra l’OPM menaràn a bon tèrme lo 17 de decembre que ven davant lo Musèu de las Civilizacions d’Euròpa e de la Mediterranèa per i revendicar l’occitan. Se los poiriam jónher e sosténer? S’anam a Marselha lo 17 de decembre que ven?
Post Scriptum, 13 de juliol del 2017.
Reprodueixo l’article del militant occitanista Terric Lausa, “Parlar occitan ? Òc, mas amb qui ?“, publicat el proppassat 7 d’aqueix mes al digital Jornalet:
Demòri dins una petita vila de 3500 abitants d’una region rurala del sud de Lengadòc, Quilhan. La generacion de mos parents foguèron la darrièra que visquèt l’occitan coma lenga sociala, benlèu pas tant qu’eles la parlavan, mas èra la lenga de la familha, de la carrièra e del trabalh de lors parents, mos grands. Ai agut l’astre que mon paire utilizava cada jorn l’occitan per se ganhar lo pan: èra especièr barrutlaire e amb lo sieu camion anava pels vilatges pirenencs per vendre manjalhas e articles divèrses. Passava sas jornadas a far comèrci en occitan dins l’Occitània ultrarurala encara occitanofòna de las annadas 1960 e 1970. Mon estèla foguèt doncas que mon paire me transmetèt sa lenga e que la poguèri saborar e la far mieuna a son estat natural.
Mas coma o disiái soi estat astruc. Tristament, pensi que soi lo darrièr dels mohicans. Cresi qu’a gaireben 50 ans soi lo locutor d’occitan mai jove de Quilhan. De parlaires de la lenga nòstra n’i a encara qualques uns, mas -pauròts- lor nombre demesís al cap dels ans. E puèi, la màger part son dins la sason de lor vida que los problèmas de vielhum o de malautiá prenon lo dessús. Me trapi doncas dins la posicion que dins la vila ont vivi, pòdi pas parlar occitan amb degun. I a pas degun dins la vilòta o los sieus entorns amb qui pòdi partatjar las conversacions normalas de la vida, la de cada jorn, las banalitats o las causas del còr.
Pas cap dels amics de ma generacion coneisson l’occitan. E aquí parli pas solament de produsir de frasas, senon tanben de comprene la lenga e la lenga basica. Tanlèu passat los “Adieu, va plan”, “Aquò rai” o “Fa cagar”, non i a res de res. Mai que de non poder pas ausir mos vesins parlar, çò que mai m’afècta es lor impossibilitat de me comprene. Logicament mos amics, mos vesins, mos collègas de trabalh per exemple, qu’un fum d’eles an aprés l’espanhòl a l’escòla, d’autres an fait de latin e aquò dins un environament pòst-occitanofòn los deuriá ajudar a comprene passivament la lenga. Deurián èsser capables de comprene la màger part de mas paraulas. E ben non! Aquí tanpauc res de res. Comprenon pas res o pauc se’n manca.
Per menar çò que considèri coma lo combat de la paraula occitana, me soi trapat doas solucions. Son pas plan originalas ja que sabi qu’un fum d’amics e de militants de la lenga nòstra fan çò meteis:
— D’una part, participi a totas las manifestacions occitanofònas possiblas: aquò se passa essencialament en estiu ont s’organizan un fum de festenals, d’eveniments festius o didactics ont i participan de simpatisaires de l’occitan. Aquí i trapi de personas que partatjan aquesta set de parlar lor lenga amb normalitat. Quin plaser de tornar fargar lo monde en occitan en bevent una bièrra plan fresca! Lo simple fait d’o far dins la lenga rend la bièrra mai gostosa e la conversacion nos sembla mai pregonda.
— D’autra part, coma demòri pas luènh de la Catalonha autonòma (e lèu independenta), i vau tant sovent coma pòdi. Recomendi a cadun que n’a pas encara fait l’experiéncia de parlar en occitan als catalans de s’i lançar amb vam. Los catalans e los occitans nos comprenem e nos comprenem plan. E òc, aquò es una realitat: los catalans nos comprenon quand lor parlam en occitan, quitament los que jamai abans avián pas ausit la lenga nòstra. Per eles, sovent es una experiéncia esbleugissenta de se rendre compte que nos pòdon entendre malgrat que nos exprimiscam dins una modalitat lingüistica diferenta de la lor, mas fòrça vesina. E quin plaser, a l’oposat de çò que se passa dins l’Occitània coloniala francesa, de rescontrar de monde que tengan pas cap de blocatges psiquololingüistics qu’entravan la compreneson de la lenga del País Nòstre. Quin plaser de far país amb los nòstres fraires del sud! Disi pas aquí que Catalonha salvarà la lenga occitana. Mas se la lenga occitana ten un avenidor, çò segur es que los catalans individualament i jogaràn un grand ròtle e lor republica catalana tanben.
L’editorial del Jornalet del 9 de juliol, titulat “Lo darrièr dels mohicans“, està dedicat a comentar l’article de Terric Lausa projectant-lo com un revulsiu per salvar la llengua tot lligant-la a un procés de canvi social i polític nacionalment autocentrat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan Molexón parla de la unitat de les llengües romàniques «amb Estat» (espanyol, francés, italià), caldria matisar que aquest últim sí que en veu qüestionada de vegades la unitat des d’àmbits que es pretenen «científics»: estic segur que la majoria de nosaltres hem llegit articles pretesament seriosos que volen fer passar per llengües separades l’emilià, el ligurià, el llombard, el napolità, el piemontès, el romanyol, el sicilià o el venecià. Atenció als intents de balcanització: si s’atreveixen amb allò del «valencià», que no faran amb llengües menys cohesionades que la nostra, com l’italià o l’occità!