Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

27 de novembre de 2016
0 comentaris

Anotacions a Hèctor López Bofill: “Nacionalitzar Catalunya”

Hèctor López Bofill va publicar ahir al Punt Avui aqueix article que comparteixo plenament ja que sosté una idea essencial sovint obviada, per culminar el procés d’independència és absolutament indispensable la reconstrucció de la nació catalana :

“En una de les declaracions emeses pel Parlament de Catalunya al principi del procés, la continguda en la resolució 5/X, de 23 de gener de 2013, es podia llegir: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.” Aquesta constant associació entre sobirania i legitimitat democràtica (la qual, per cert, el Tribunal Constitucional espanyol no va tenir cap problema a fulminar) té alguns punts desconcertants. Si la sobirania de Catalunya es basa en raons de legitimitat democràtica, entesa com el suport d’una majoria ciutadana a una Catalunya que ostenti el caràcter de poder originari, significa això que si aquesta majoria no hi és, o no es manifesta en un moment puntual de la història, la sobirania també desapareix?

La qüestió es pot plantejar de forma més punyent, i més inquietant, amb la desvinculació que sovint se suggereix per molts sectors de l’independentisme entre la idea d’emancipació col·lectiva i la idea de nació. L’adagi segons el qual el procés català cap a l’estat es fa al marge de la nació catalana (el cèlebre “jo no sóc nacionalista sinó independentista”) que té la pretensió d’atraure sectors gens afectes als trets d’identitat catalana, també conté el risc d’erosionar la base social que impulsa el moviment. Si insistim tant a vincular la democràcia amb la nació significa això que en absència de majoria també perdem la nació? O no serà més aviat que la nació perdura, els trets d’identitat que determinen un poble, tant si hi ha una majoria com si no? La nació catalana existiria, posem pel cas, si es perdés un referèndum de secessió? En un altre escenari, com és el dels moviments nacionals de sempre, la resposta a aquesta pregunta seria probablement negativa: un daltabaix en els esdeveniments polítics no implicaria necessàriament arrossegar la nació al caire de l’extinció. De fet, normalment les independències es fan per aconseguir aquells mecanismes de poder, un estat sobirà, que contribueixen a reforçar la nació.

Però succeeix que a Catalunya des del mateix discurs hegemònic de l’independentisme s’afirma que la nació no té res a veure amb l’aspiració d’esdevenir un estat: es vol un estat, es diu, per controlar els recursos o per assolir cotes més altes de benestar per a molta gent, però no, per exemple, per garantir que la llengua catalana sigui la llengua predominant en l’espai públic, o per donar visibilitat i influència a la nació catalana en el concert internacional. En definitiva, l’independentisme no nacionalista, que es ven com la quinta essència de la modernitat, aspira a crear un objecte polític sense parangó en la dinàmica mundial (i que efectivament no comparteix amb cap altre moviment secessionista triomfant) com és el de fundar un estat sense pàtria. És més, en aquest context fins i tot hi hauria el perill no sols que un retorn a la condició minoritària de l’independentisme fereixi mortalment la nació catalana (i que el procés amb tots els seus referèndums i plebiscits fallits siguin al capdavall el cant del cigne d’un poble mil·lenari) sinó que aquesta nació encara estigui amenaçada fins i tot en cas d’èxit democràtic, com per exemple amb l’accés a la condició d’estat però amb la dissolució dels elements d’identitat.

No deixa de provocar una certa consternació que les nacions més poderoses del món i de més llarga tradició democràtica, com puguin ser els Estats d’Units d’Amèrica o la Gran Bretanya, es repleguin en el nacionalisme per superar les seves crisis i que els catalans es proposin crear un estat però apostant exactament pel contrari d’allò que representa “fer una Catalunya gran altra vegada”. I no cal referir-se a Trump per fer emergir les nostres vacil·lacions. També el president Obama en el seu discurs de felicitació al president electe en el qual va garantir l’activació del traspàs de poders no va tenir cap reserva a l’hora d’afirmar que “tots som patriotes”. Sembla, doncs, que “tots som patriotes” menys els independentistes catalans que no sé si amb aquests discursos ens explicarem al món i, sobretot, ens explicarem a nosaltres mateixos per què volem la independència.

Post Scriptum, 13 d’agost del 2019.

El proppassat dia 10, Hèctor López Bofill va publicar al Punt aqueix article titulat “Identitat, existència, essència”, que complementa l’anterior:

“El meritori esforç de construcció d’una identitat inclusiva, flexible i no-essencialista desenvolupat per l’independentisme català en l’última dècada ja no amaga el fet que les posicions polítiques a favor o en contra de la secessió catalana estan molt determinades per qüestions d’identitat profunda que difícilment provocaran grans oscil·lacions de vot. Analistes de formació, procedència i afinitats polítiques tan dispars com Joe Brew, Francesc Abad, Jordi Muñoz o José Luis Álvarez coincideixen a assenyalar que les variables més determinants en el suport a la independència o en el seu rebuig continuen essent la llengua, el lloc de naixement dels pares (i el propi) i l’autoidentificació nacional. Aquells que tenen com a llengua habitual el castellà, amb un dels pares o tots dos nascuts fora de Catalunya (o ells mateixos nascuts a la resta de l’Estat espanyol) i que se senten més espanyols que catalans o completament espanyols difícilment donaran el seu suport electoral a partits independentistes.

Aquest perfil sociològic és sovint immune a tota mena d’argument favorable a la secessió de caràcter no identitari: li és igual el maltractament fiscal que pateix el país, el dèficit d’infraestructures, la impossibilitat de desenvolupar polítiques de benestar social i, el que és més important, és completament indiferent a la violació de drets fonamentals amb la qual l’aparell de l’estat castiga els independentistes (i en els casos més extrems consideren justa la retribució que pateixen i patiran tots aquells que treballen per l’emancipació catalana a través d’un procés pacífic i democràtic). La qüestió inquietant que revela aquesta situació és que no hi ha decisió democràtica que alteri el moll de l’os de la identitat, que primer som, existim, i després ja veurem en quin sentit omplim aquesta existència (cosa, sigui dit de passada, que també es pot predicar de la mateixa Catalunya independent i que alguns actors polítics no han acabat d’entendre: que primer cal ser un estat sobirà i després ja veurem, a través del vot en eleccions periòdiques, en quines polítiques més o menys progressistes es concreta aquest estat).

Aquest diagnòstic ve a tomb perquè ens serveix per reflexionar al voltant de dues qüestions vinculades a l’actual fase del procés. La primera és que en la insistència d’un partit com ERC a prosseguir pel camí de promoure allò que en podríem anomenar el no-nacionalisme quan la política de blocs nacionals es troba tan definida sembla que persegueixi atraure sectors de la població catalana d’identitat espanyola per construir una majoria dins la Catalunya autonòmica (un camí que en el seu moment ja havia recorregut la CiU de Jordi Pujol des de l’altra banda de l’espectre ideològic). És possible que aquesta estratègia sigui al darrere del remarcable èxit electoral aconseguit per ERC a les darreres eleccions generals espanyoles i municipals, però aquest camí té data de caducitat sigui perquè la direcció d’ERC verbalitza clarament la seva renúncia al projecte de la independència (i perd, en conseqüència, el suport de bona part de les bases que defensen aquest projecte) o sigui perquè l’aparell de l’estat continua castigant els seus quadres per molts votants del “no” que ERC atregui en eleccions dins el marc constitucional espanyol i això els obligui a tornar a una aposta unilateral.

L’altra qüestió a destacar d’un debat centrat en la identitat és que, tal com destaquen Joe Brew des de l’independentisme i José Luis Álvarez des de l’unionisme, a mitjà termini la realitat existencial (això és, demogràfica) afavoreix l’independentisme. Els catalans nascuts a Espanya, amb components d’identitat espanyola molt marcada, són majoritàriament gent gran i són reemplaçats a cada cicle electoral per catalans joves nascuts a Catalunya (o per catalans joves nascuts a l’estranger o de pares estrangers la majoria dels quals no poden votar a la Catalunya espanyola). Tradicionalment els pobles dominadors resolien contextos com aquest atacant l’existència dels pobles subjugats però, i això potser explica el pànic de les elits espanyoles, aquesta opció és inviable al segle XXI i, en cas que en algun moment existís la temptació d’exercir-la, seria allò que asseguraria definitivament la llibertat.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!