Lamia Karray és tunisiana, doctorada en enginyeria de mines i empresària, és també musulmana i militant en pro de la democràcia i la separació entre religió i estat al seu país. L’any passat va publicar un opuscle titulat “Un état islamique peut-il être democratique ?” pensat per fer pedagogia entre la ciutadania i mirar de contrarestar la pressió ideològica dels partits islamistes per tal que Tunísia esdevingui un estat islàmic.
He coincidit amb ella i el seu marit Sami Karray a les primeres jornades de “Ciutadania cultural” organitzades aqueix cap de setmana pel Consell de Mallorca amb el títol, “La musulmana, una cultura mallorquina”. La seva intervenció sobre la situació a la Tunísia resultant de la primavera àrab que cinc anys després de la caiguda de la dictadura encara es debat entre l’islamisme i la democràcia en un equilibri inestable sotmès a enormes pressions exteriors (Qatar, Turquia) i interiors (els salafistes autòctons que han enviat a lluitar amb l’ISIS més de sis mil joves).
La constitució del 2014 és formalment democràtica i té el mèrit excepcional a tot el món musulmà de recollir a l’article 6 el principi de la llibertat de consciència i de creença, però té un redactat ambigu en molts altres preceptes que deixen la porta oberta a una interpretació que pot derivar en la islamització de la societat des del poder polític.
La conclusió a la pregunta formulada al títol del llibret la dóna l’autora a la pàgina 26: “Partant de la définition et des principes de la démocratie évoqués ci-haut au début de ce libre, un état islamique ne peut jamais être en même temps démocratique. Les islamistes prétendant la contraire, limitent la définition de l’état démocratique à un état dont le peuple choisit son gouverneur, sans prendre en considération les autres principes de la démocratie”.
Lamia Karray considera que mitjançant una interpretació progressista i contemporània dels textos islàmics hom pot viure d’acord amb aqueixa creença tot essent alhora una societat moderna. Repassant la tipologia dels règims polítics existents al món musulmà: dictadures laïques en retrocés cap a l’islamisme, (com el cas de Turquia), teocràcies islàmiques (com Iran, Aràbia Saudita, entre d’altres) o estats amb l’islam com a religió d’estat però amb una democràcia limitada (com Egipte o Marroc), l’assignatura pendent continua essent assolir un estat democràtic amb la separació respecte de la religió constitucionalment garantit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!