Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

17 d'octubre de 2016
0 comentaris

Franco al Born

Finalment, avui s’ha inaugurat l’exposició “Franco Victòria República” promoguda per l’Ajuntament de Barcelona governat per Barcelona en Comú amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant que ha fet d’aqueixa iniciativa la punta de llança contra les polítiques de recuperació de la memòria històrica del poble català simbolitzada pel Born Centre Cultural.

Xavier Hernàndez ho ha explicat nítidament en un article recent titulat encertadament “Rèquiem pel Born”. Els promotors d’aqueixa deslegitimació programada del significat de l’ocupació espanyola de Catalunya a partir de 1714 recuperen el franquisme per desvirtuar la causa de la independència que té com a últim objectiu retornar el nostre país a la condició sobirania que tenia fa tres-cents anys. Això és així: només cal escoltar les paraules del comissionat Ricard Vinyes a l’acte d’avui, segons la crònica que en fa Vilaweb.

No és la primera actuació del govern municipal d’Ada Colau, fa uns mesos va haver-hi un preludi consistent en el canvi de nom de la plaça Llucmajor per lloar “la República”, (en abstracte, quan realment pensen en Espanya). Allavòrens, com ara, al Born, la CUP ha actuat en connivència expressa amb els Comuns, mentre que ERC va participar de la primera pantomima però s’ha desmarcat de la segona sense que, ni cupaires ni republicans, deixin de donar suport a les actuacions del progressisme abstracte, banal i, probablement també estèril, que lidera Ada Colau i el seu equip. Per acabar-ho d’arrodonir, un artista convidat a la festa és el madrileny Eugenio Merino, conegut per les seves obres pretesament iconoclastes,  que hi ha aportat un bust del general Franco.

Post Scriptum, 20 d’octubre del 2016.

A la vista dels esdeveniments que diàriament es van succeint al voltant de l’exposició perpetrada pels progrefranquistes per deslegitimar el Born resulta evident que no hi ha cap projecte museístic, ni cap propòsit de “qüestionar les polítiques de memòria”, ras i curt, només es tractava de desnaturalitzar la memòria del 1714 com molt bé explica Francesc Abad en un apunt ahir al seu bloc titulat, “La vergonya que no cessa: sobre l’intent de la Colau de denigrar la memòria nacional al Born”.

Post Scriptum, 21 d’octubre del 2016.

L’empastre de Franco al Born ha acabat d’una manera impròpia per a un esdeveniment cultural a una gran ciutat com Barcelona però és el nivell al qual s’ha situat el malgovern d’Ada Colau i els seus còmplices de la CUP, que per boca de David Fernández han qualificat de “roïns” les crítiques a l’exposició obsedits a culpabilitzar sistemàticament a CDC (ara PDC) “de tot” allò que abstractament diuen voler canviar. Franco fora del Born, el final que ens mereixíem, diu encertadament Vicent Partal avui a Vilaweb, però potser el cap i casal de Catalunya s’hagués pogut estalviar aqueix lamentable espectacle.

Post Scriptum, 21 de novembre del 2016.

El veterà patriota Robert Surroca va enviar una carta als responsables de l’Ajuntament de Barcelona titulada “Les exposicions al Born” que publicar al digital Llibertat.cat el proppassat 24 d’octubre:

“Hi ha dues exposicions al Born que, degut a la col·locació de l’estàtua del tirà, que s’ha endut tots els focus, s’han comentat poc. A la primera d’elles: “Això em va passar” hi ha el testimoni, punyent, de persones torturades per la brigada politico-social i alguns guàrdies civil; una exposició molt lloable doncs, després de quaranta anys de democràcia, era lamentable que es mantingués oculta la brutalitat utilitzada contra els presos polítics.

Dissortadament els impressionants testimonis que surten allà, tots, amb una sola excepció, d’un membre de l’anarquista MIL, són militants d’organitzacions comunistes. Els homes i dones que expliquen les sevícies a que van ser sotmesos mereixen tot el meu respecte i reconeixement com a lluitadors per la democràcia, la llibertat i els drets socials conculcats per la dictadura. Altra cosa és la parcialitat dels organitzadors que amb vint testimonis reflectits no n’han posat ni un de torturat pel seu catalanisme i, els asseguro, que del període que trien, 1960-1978, va haver-n’hi molts, moltíssims, entre ells companys meus del Front Nacional de Catalunya. Es deplorable que una iniciativa que, en principi, només mereix que elogis; la parcialitat l’hagi malmès; sense menystenir la lluita dels grups comunistes, cal deixar clar que la lluita contra el franquisme no només la van dur ells i, plantejar-ho així, és sectarisme.

L’altre exposició: “Franco, Victòria, República” ha tingut molta ressonància per l’exhibició de l’estàtua del sàtrapa davant del Born; no entraré en això doncs la reacció popular ha posat les coses en el seu lloc forçant la retirada vergonyant. Tot i així em pregunto: no era conscient l’Ajuntament que  aquesta exhibició pública representava un escarni i un ultratge a les milers de víctimes i represaliats i a la lluita, esforços i sacrificis dels que es van enfrontar a la dictadura?. No sabien que aquest assassí i els que el secundaven va intentar esborrar Catalunya del mapa?

Referent a l’exposició, amb algunes excepcions, la temàtica desenvolupada la trobo correcta; però vull ressaltar una d’aquestes excepcions. Es destaca que l’estàtua de Pau Casals al Turo Parc fou “encarregada per l’alcalde socialista Narcís Serra” però, més endavant en el plafó que parla de l’estàtua de Franco quan estava al castell de Montjuïc s’omet la forta campanya, amb el suport de la revista “El Llamp”, que va iniciar el “Grup per a l’Anul·lació del Procés al President Companys” perquè aquesta estàtua fos retirada de Montjuïc, on projectava una sinistra ombra sobre la tomba de Companys i dels altres afusellats que reposen en el Fossar de la Pedrera. Es va enviar una instància a l’Ajuntament, presidit per Pasqual Maragall, i un munt de postals a Narcís Serra, ministre de Defensa a Madrid; ni l’un ni l’altre ens van contestar: només amb un silenci políticament significatiu a part de mal educat.

I, ara, referir-me al nivell tècnic de l’exposició “Franco, Victòria, República” que és nul. Les exposicions tenen com a objectiu una exhibició d’objectes, documents, fotografies etc. per explicar, informar i il·lustrar sobre un tema però, és clar, per aconseguir això, el material exposat, s’ha de poder veure i llegir cosa que en aquesta mostra és impossible. La majoria de documents estan reduïts a una mida que els fa il·legibles, alguns cal agenollar-se per veure’ls. La pantalla on s’emeten els vídeos és més petita que una consola domèstica i el volum –quan n’hi ha- és inaudible de tan baix; en un altre cas hi ha tres pantalles en columna i, el dia que vaig anar-hi, funcionaven totes alhora el que organitzava un garbuix que no permetia entendre res. Els plafons metàl·lics reflecteixen la llum entorpint la visió de les coses. Es una llàstima que amb els tècnics de que disposa l’Ajuntament s’hagi fet un despropòsit com aquest, em diuen que el muntatge ha costat 200.000 euros; francament no es veuen per enlloc.

I, ara, entro en el fet important d’aquesta exposició; s’ha fet a la sala Casanova del Born on hi havia l’exposició permanent –molt bona- que explicava els fets de la guerra de Successió i la desfeta de Catalunya. La sala s’ha desmantellat per posar els plafons de l’actual exposició; aquests plafons podien anar perfectament a la paret exterior de la sala Casanova, o bé de la sala Moragues. Entre les parets de les sales i les columnes hi ha lloc de sobres i no calia desfer una exposició per posar-ne una altra que sembla feta per criatures. I, torno a preguntar, un cop aquesta mostra finalitzi es restituirà la antiga exposició sobre els fets de l’onze de setembre?  o bé  tot el muntatge és només un pretext per fer desaparèixer la part més emotiva del que representava tot el conjunt del Born? Espero una resposta dels organitzadors.”

La resposta ha estat aquesta:

“Benvolgut ciutadà,
Agraïm el seu interès per l’exposició i la mostra   que hi ha al Born Centre de Cultura i Memòria en aquests moments. Pel que fa a les seves observacions,  si visita l’exposició sobre tortura  altre vegada, podrà observar  que hi ha testimonis del MIL, el punyent el de Salvador Puig Antich, que rep una atenció notable tan  en la documentació com en les “pintades” que recorren l’exposició. Si s’hi fixa ho veurà. I podrà observar també que no tan sols apareixen grups comunistes diversos sinó també anarquistes (al capdavall el MIL n’era d’anarquista).

D’altra banda la selecció de testimonis en una exposició de petit format  exigia arguments sintètics i una tria adequada al conjunt del relat. No hi ha cap voluntat d’evitar testimonis de cap grup; és més, no interessen a l’exposició els grups, sinó els testimonis, si bé expressar la seva filiació és necessari perquè forma part de la seva biografia i dignitat. Per aquest motiu si té  testimonis documentats dels anys 60 i 70 (no d’èpoques anteriors), tant si són  militants del FNC com d’altres grups seria pertinent  incorporar-los en una futura exposició si hi hagués la oportunitat de fer-la. Ens referim a testimonis  sustentats  en proves documentals d’arxiu, o bé publicats i empíricament argumentats, i l’autorització de les persones implicades. Aquestes són les úniques  condicions per poder formar part de l’exposició. D’altra banda algunes dificultats tècniques de la sala on hi ha els documents  relatius  a la part exterior de l’exposició, constituïda per dues escultures franquistes i una reproducció de la República, han estat corregides.

Finalment, l’exposició que vostè al·ludeix ubicada a la mateixa sala no era una exposició permanent (la permanent és a una altra sala) sinó temporal, i  després de ser exposada  durant dos anys las temporalitat era excessiva, mai una exposició temporal és exhibida tant de temps per raons tècniques, de préstecs entre institucions, i per deteriorament. La condició de temporalitat exigeix el recanvi, no cal cap pretext per fer noves propostes expositives, forma part de les condicions per a una adequada gestió cultural. Una altra cosa és l’interès que pugui suscitar, i que sempre serà subjectiu. Reiterem el nostre agraïment pel seu interès i restem a la seva disposició per atendre la seva opinió.”

Abans d’ahir, Robert Surroca em va fer arribar un nou correu que reprodueixo:

“Us reboto la resposta que he rebut a l’article que vaig publicar “Les exposicions al Born”,  denunciant la parcialitat dels testimonis de l’exposició sobre la tortura, i que vaig enviar al Pisarello. Destaquen, com a pluralitat de testimonis, el fet de que (entre 20) n’hi hagi un del MIL, cosa que jo ja feia constar en l’article.

L’important de la seva resposta es que, com em temia, la desastrosa l’exposició actual –per mal feta- de la sala Casanova ha servit de pretext per eliminar la que, en el seu moment, es va presentar com a exposició permanent dels fets de 1714; han tret la part més emotiva del que representava tot el conjunt del Born.Resulta que, segons ells, la única permanent es la de la ceràmica i objectes de l’època que, evidentment, no té cap significació patriòtica.

Reclamo la restitució de l’emblemàtica exposició que hi havia a la sala Casanova un cop hagi acabat l’actual sobre les estàtues franquistes. Ajudeu-me a denunciar aquesta maniobra.

Robert Surroca Tallaferro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!