A Espanya després del tombant adoptat avui per la direcció del PSOE les alternatives polítiques es redueixen a dugues: el bloc tardofranquista integrat per PP, Ciudadanos i PSOE, i el tardocomunisme de Podemos, barreja de chavisme i islamogauchisme. Tots ells units per un comú denominador totalitari, encara que de signe diferent, però coincident en negar els drets de les persones i els pobles.
A Espanya no queda ni rastre del republicanisme, del liberalisme, del socialcatolicisme, de la socialdemocràcia, ni del sindicalisme llibertari. No hi ha cap projecte polític de futur orientat a la prosperitat i la llibertat dels ciutadans, només cabories dogmàtiques i nostàlgies imperials, preludi d’un altre desastre com el del 1898. Aqueix cop, però, no serà Cuba sinó Catalunya qui provocarà la crisi d’estat.
Post Scriptum, 1 d’octubre del 2020.
Tres anys després del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, la reacció del poder espanyol ha estat la repressió multidimensional (judicial, policial, econòmica i fàctica via clavagueres) en una dinàmica que duu a un règim bunqueritzat de tipus tardo-franquista. L’episodi de la Covid a Madrid fa patent el supremacisme i l’integrisme ideològicament hegemònic front al qual el tardocomunisme de Podemos no és cap alternativa, només serveix d’excusa pels plans colpistes dels poders fàctics que malden per formar un front nacional espanyol per liquidar amb mètodes dictatorials el conflicte català.
Post Scriptum, 15 de març del 2021.
La fugida d’estudi de Pablo Iglesias com a vice-president del govern espanyol suposa la fi de Podemos com a projecte polític amb capacitat d’incidir en el règim del 1978, ha arribat al punt més àlgid de presència institucional però sense rellevància amb efectes estratègics. Probablement, ha estat Pedro Sánchez qui l’ha empès a fer aqueix pas en fals que l’aboca a la marginalitat ja que no podrà recuperar després -de ser batut per la candidata del PP a repetir presidència autonòmica a la comunidad de Madrid- el paper d’oposició frontal a l’ordre estatal establert. L’eix PP-Vox presentarà la campanya com un enfrontament entre (tardo)comunisme i “libertad” (és a dir, tardofranquisme) amb tot a favor, ja que l’electorat de Ciudadanos es decantarà per Ayuso. Realment, no hi ha cap proposta política innovadora i democratitzadora en l’espectre espanyol, només processisme cap enlloc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sr. Renyer: Si vol veure com de viu està a casa nostra el “socialcatolicisme” (o el nacionalcatolicisme), només cal endollar la ràdio o la televisió publiques catalanes.
En cas que aquest socialcatolicisme estigués mort, semblaria talment que els mitjans de comunicació i d’opinió vulguessin ressuscitar a un mort. Això, o que aquests mitjans són utilitzats pel lobby nacionalcatòlic amb tota impúdicia.
Atentament, i bona setmana