Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

28 de setembre de 2016
0 comentaris

Independència, número 3-4, tardor 1990: “Espanya/Catalunya, ocupació i alliberament”

La tardor del 1990 va sortir el número doble de la revista Independència/Quaderns de Lluita, dedicat a “Espanya/Catalunya, ocupació i alliberament”, amb articles de Josep Guia, Pere Bascompte, Isidre Riu, Santiago Cucurella, Pere Ros i documents de Terra Lliure, Coordinadora Obrera Sindical i Moviment de Defensa de la Terra. Aqueix n’era l’editorial :

“El present número està dedicat a analitzar l’estratègia independentista catalana per a resoldre favorablement als interessos de la nostra nació la contradicció Catalunya/Espanya. Catalunya és la primera nació prohibida d’Europa Occidental en extensió territorial i població. A més, tenim moltes condicions de les que es tenen per objectives (prestigi cultural, història, un cert desenvolupament econòmic….) per esdevenir estat. Fins i tot existeix un estat d’opinió favorable a la independència (44%) en les quatre províncies centrals del país. En canvi no som aprop de l’alliberament. Per factors interns i internacionals (els estats unitaris euro-occidentals estan lluny de plantejar-se una perestroika nacionalitària), el nostre país està en una fase d’estancament (autonomisme) entre el passat del Franquisme i la perspectiva de la independència necessària com a garantia de supervivència.

Pel que fa als factors interns, és notori que l’independentisme català encara no ha entrat en la fase de vertebració d’una base social clarament identificada amb un projecte d’alliberament nacional. Per aconseguir-ho calen tres factors:

a) La definició inequívoca del marc nacional (és a dir, tot Catalunya de Salse a Guardamar).

b) L’estructuració del bloc social independentista amb la voluntat d’abastar el ventall més ample possible de la població catalana.

c) L’articulació de la pluralitat de forces polítiques interessades en el projecte independentista, tenint en compte que hi ha d’haver un reflex electoral plural de les mateixes.

Concretament ens plantegem: hi ha burgesia nacional a Catalunya ? És a dir, un sector empresarial capaç d’encapçalar l’alliberament nacional sota la bandera d’un model de societat capitalista. La resposta és no. Tampoc la tecnocràcia socialista (és a dir aquell sector social de professionals, funcionaris i polítics que ocupen un paper social rellevant a l’empar de l’Administració estatal i municipal). El pujolisme tampoc mereix aquesta classificació, la que els hi pertoca és la de burgesia gestora autòctona, la que fa d’intermediària entre els centres de decisió estatals (espanyols) o les multinacionals i la població que confia en les “seves” institucions.

A diferència d’altres etapes de la història social de Catalunya on es pot parlar de burgesia amb poder decisori a nivell estatal, a hores d’ara, malgrat la presència al nostre país de grans inversions i grans projectes econòmics, aquestes no responen a la decisió d’un centre de poder radicat a Catalunya.

Per altra banda, la classe obrera per motius subjectius (és a dir, de procedència nacional) de desarticulació interna i de crisi del model soviètic que la feia eix del procés revolucionari, no és avui l’element articulador de l’alliberament nacional. La petita burgesia està en procés de desaparició i els intel·lectuals no brillen precisament pel seu esperit crític.

Sobre quins pilars socials, fonamentar doncs l’alliberament nacional ? Doncs, a priori, sobre cap en exclusiva. Només pot ser una voluntat ( i una força) política compartida la que imposi el reconeixement per part dels estats europeus d’un poder polític català i d’aquest procés en neix una articulació social nova. Cal tenir en compte l’hostilitat previsible dels sectors socials beneficiaris de l’unitat d’Espanya, els quals òbviament s’autoexclouran de la futura Catalunya lliure.

Pel que fa als factors externs: existeix la crisi dels estats capitalistes euro-occidentals, entre ells Espanya ? ertament, a l’Europa occidental els estats cedeixen poder de decisió en matèria econòmica a favor dels organismes gestors supraestatals (CEE). Però en el terreny polític i social els estats es reforcen com a elements cohesionadors (de grat o per força) de les col·lectivitats nacionals que els integren. Espanya, França….. generen amb força la ideologia estatista uniformitzadora (bicentenari de la revolució francesa, cinquè centenari del descobriment d’Amèrica….) i no presenten cap vel·leïtat de revisió de les bases sobre les quals es sosté l’Estat espanyol.

De fet, des de l’any 1978, està fent un esforç espanyolitzador (en el sentit de crear una nació espanyola) intensíssim. Si la dictadura de Franco  era extermini de les nacionalitats, la monarquia de Juan Carlos I és absorció, sense renunciar a la repressió quan cal. Així en el període de 1980-1982, l’Estat espanyol ha integrat a la social-democràcia (PSOE) i a les burgesies gestores perifèriques (PNV-EAJ i CIU) a l’intent de consolidació de l’Espanya democràtica. Amb la patent democràtica, Espanya busca apuntalar-se també a Europa Occidental, que reacciona unitàriament front a la descomposició dels estats socialistes de l’Est europeu i al conflicte amb el Tercer món.

Els factors interns i internacionals no són una barrera insuperable per a la independència, l’únic que depèn dels patriotes catalans és el desenvolupament d’una força política i social capaç d’aprofitar un context favorable, quan aquest es presenti. Cal tenir en compte que ni CIU, ni el PSOE, ni la monarquia, ni els estats capitalistes són eterns i en aquests moments l’independentisme és ruptura, i canal d’expressió de tensions  socials, que en altres èpoques canalitzaven l’anarquisme o el marxisme. Avui a Catalunya, ser patriota és un fet objectivament revolucionari, no hi calen afegitons sectaris que només afebleixen el projecte independentista.

L’independentisme té tots els factors a favor per esdevenir en els anys noranta el canal de vehiculació dels conflictes generals de la societat catalana ( des de l’ordenació del territori a l’ecologista o al canvi climàtic). Aquest és el repte dels actuals militants independentistes: passar d’agitadors marginals a protagonistes socials.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!