Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

11 de juliol de 2016
0 comentaris

L’hora del Partit Demòcrata Europeu de Catalunya

He seguit amb atenció el procés de recomposició de CDC després de l’ensulsida del pujolisme i el lideratge d’Artur Mas en favor del procés  d’independència de Catalunya des del 2010 ençà. Desitjo de tot cor que la transició des de CDC al Partit Demòcrata de Catalunya sigui en èxit pel bé del país i trobo infames les actituds sectàries que menystenen l’evolució dels convergents, com si ERC o la CUP estiguessin en condicions de donar lliçons d’ètica o de coherència.

Crec que cal reconèixer el precedent que va establir Pasqual Maragalll quan fa anys va deixar el PSC i va intentar crear el PD català seguint l’exemple italià del Partito Democratico sorgit de les cendres del PCI. A Catalunya, en l’hora actual, quan aparentment el progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries manté encara l’hegemonia ideològica en ple ascens de la causa de la llibertat del poble català, que un partit independentista reivindiqui els principis de la democràcia, el liberalisme, el republicanisme com a fonaments de la prosperitat anhelada del país és un símptoma de regeneració política imprescindible per culminar exitosament la pugna en curs amb l’ordre estatal espanyol.

Post Scriptum, 1 de març del 2017.

El PDeCat és determinant per tal que el procés independentista culmini efectivament i s’encarrili per les vies de la prosperitat i la llibertat no cap a projectes totalitaris, per això és objecte d’atacs devastadors en tots els fronts com molt bé resumeix Vicent Sanchis en aqueix article breu publicat per El Punt ahir titulat “Devastar Convergència”:

“Els poders de l’Estat, que són tots i un, van detectar fa temps la baula feble del “desafiament”, tal com s’estimen de dir. Un punt dèbil i, alhora, una traïció que calia fer pagar ben cara. Perquè, a parer d’aquests senyors, togats i no togats, si el secessionisme ha fet via, ha estat per la traïció de Convergència, un partit moderat, centrat i d’ordre, que, de sobte, va embogir. En un primer moment van atribuir-ne el gir al seu líder, Artur Mas, en una claríssima expressió d’incompetència intel·lectual per analitzar la realitat. Si Convergència es va moure, no va ser per Mas, sinó pel pes de la gravetat social. És a dir, de la gent. Dels seus dirigents, militants i votants. Cecs d’ira, es van pensar que matant el gos s’acabava la ràbia. Però, com que, de ràbia, n’hi ha molta, finalment van entendre que havien de devastar la terra.

Tot el partit. Convergència abans, i ara el Partit Demòcrata, ho estan pagant car. No es tracta, per molt que vulguin reivindicar la comparació, d’una persecució judicial, d’alguns jutges, com la que pateix el PP. És una persecució general: unitats de delicte, sindicats policials, tribunals, premsa, fiscalia i tots. Més no hi caben. Amb una mala llet còsmica. Ahir va començar la vista oral del cas 9-N corresponent a Madrid. La víctima n’és Francesc Homs. Dimecres comença el cas Palau. Potser no són comparables. Però l’un és polític i l’altre, també. Potser Convergència es va finançar il·legalment. Poc els importa. Devastar-los, mantenen com a consigna.”

Post Scriptum, 12 de març del 2018.

El PDECat, efectivament ha estat devastat per les represàlies del poder espanyol per haver abandonat la cleda autonòmica i abonar un moviment independentista que no estaven -ni estan- en condicions de liderar els hereus de CDC, com els hi demanen que facin des de Madrid. Però, sobretot, el PDECat és una formació residual després de la victòria de Junts per Catalunya encapçalada per Carles Puigdemont a les eleccions del 21-D. JuntsxCat és un moviment en gestació que en un breu període de temps es pot articular organitzativament al voltant de l’estratègia republicana que lidera el president des de Brussel·les estant. El PDECat és encara -i només parcialment- l’últim reducte del puta-ramonetisme a l’estil de Santiago Vila o Marta Pascal que pot aspirar a ser-ne un component més o quedar-ne al marge fent costat -des de fora- al club selecte de les esquerres exquisides i equidistants que aspiren a bastir els Comuns i Esquerra.

Post Scriptum, 5 de juliol del 2018.

L’entrevista a Marta Pascal avui a Vilaweb és il·lustrativa de la distància política qualitativa entre l’actual coordinadora general del PDECat i la personalitat de Carles Puigdemont, la primera menteix en afirmar que quan oferir-li la presidència del partit ja sabia que no l’acceptaria, el segon és un home de paraula compromès amb la independència (com els altres consellers del PDECat presos i exiliats).

Junts per Catalunya, per Pascal, només és una marca electoral com va ser al seu moment “Democràcia i Llibertat”, pel president de la Generalitat a l’exili és l’embrió de l’independentisme republicà. Si el PDECat segresta Junts per Catalunya, el relleu haurà de ser Junts per la República. Al proper congrés el PDECat podrà constatar que la seva hora ja ha passat. Com a molt podrà ser un component secundari en la recomposició de forces polítiques en curs.

Post Scriptum, 20 de juliol del 2018.

La batalla pel control del PDECat es lliura aqueix cap de setmana i enfronta dugues estratègies personificades en Marta Pascal contra Carles Puigdemont.

Post Scriptum, 22 de juliol del 2018.

Apartant Marta Pascal de la direcció del PDECat i arrenglerant el partit amb la Crida Nacional per la República que lidera Carles Puigdemont els antics convergents han demostrat patriotisme i lleialtat republicana, deixant enrere definitivament el pujolisme i garantint el caràcter interclassista i pluralista de l’independentisme català. El congrés no ha estat, però, pacífic com explica Odei Etxearte avui a Vilaweb: “Les ferides obertes del PDECat“.

Post Scriptum, 14 de desembre del 2019.

Avui, el consell nacional del PDECat ha decidit transitar cap a la formació política que s’haurà de bastir per donar vida pròpia a Junts per Catalunya, fins ara només una marca electoral. Han decidit no dissoldre’s per esdevenir un component més d’aqueix projecte transversal que lidera Carles Puigdemont. És una clarificació definitiva que tant de bo vagi acompanyada de la deserció definitiva i formal dels partidaris de la sociovergència (Pascal, Campuzano, Xuclà et tutti altri) que comparteixen propòsits claudicants d’entesa amb el PSOE, disputant aqueix paper a ERC.

Post Scriptum, 11 de juliol del 2020.

La divergència entre la direcció del PDECat i el nou projecte polític que està disposat a encapçalar el president Carles Puigdemont ha arribat al punt de ruptura, ja que la diferència no està en si la ideologia liberal pot cabre-hi (que és evident que sí) sinó que rau en el fet de persistir efectivament en la lluita per la independència o relegar-la a un anhel indeterminat, com ha fet ERC.

Post Scriptum, 11 de juliol del 2021.

La transició de CDC a Junts per Catalunya ha resultat a la fi un viatge inútil, car el retorn a l’autonomisme és el resultat de l‘operació d’estat per liquidar el procés independentista com explicava Joan Ramon Resina a Vilaweb el proppassat 13 de juny: “N’ha pres nota i extret conclusions l’altre Sànchez, el d’accent greu, l’artífex del govern, que sembla ordit per reconduir el partit que havia liderat Puigdemont cap a l’òrbita possibilista ocupada per ERC. En un altre document que fa època, Sànchez ve a dir que el Primer d’Octubre no va existir. O, cosa que és igual, que desapareix tendencialment, de mica en mica. Perquè d’ací a uns quants anys els historiadors puguin dubtar-ne. Però encara és massa aviat per a esborrar tot d’una la memòria viva de la gent i es procedeix pam a pam, començant per alterar el sentit d’aquella fita i substituint-lo per un de diferent. Allò no va ser pas un referèndum d’autodeterminació.”

Post Scriptum, 12 de juliol del 2021.

Junts tanca la porta a presentar-se amb el PDECat a les eleccions municipals del 2023″, anuncia avui Elsa Artadi als mitjans, una decisió que respon més a una querella familiar que no pas a una voluntat estratègica diferenciada. Els del PDECat poden pactar llistes municipals amb ERC i posteriorment fer pactes de govern locals amb Junts per Catalunya sense que això suposi cap avenç cap a la independència.

Post Scriptum, 11 de juliol del 2023.

El PDECat ha estat determinant per afeblir electoralment Junts per Catalunya a les eleccions al Parlament i a les municipals, i ara culmina la seva degradació en profit del retroautonisme presentant-se a les eleccions espanyoles propugnant el retorn a l’espai CIU i reivindicant un col·laboracionista com Duran Lleida.

Post Scriptum, 29 d’octubre del 2023.

Després d’haver fet tot el mal possible a la causa independentista, per estultícia i covardia, finalment, avui El Nacional.cat informa: “El PDeCAT es dissol després de les successives desfetes electorals“.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!