Un cop pasada la jornada electoral del 26 de juny continuo opinant -com vaig escriure a la vigília– que a Catalunya el progressisme abstracte i banal ha retornat a la centralitat política. Comparteixo, globalment, l’anàlisi que avui mateix ha fet Francesc Abad al seu bloc Dies de fúria: “El 26-J com a evidència que necessitem repensar el tram final fins a la independència”.
Dit això, però, vull aportar al debat que abruptament ha explosionat al si de l’independentisme català algunes consideracions sobre la naturalesa de la victòria del PP:
La primera, Espanya no és aliena al ressorgiment dels moviments nacional-populistes que emergeixen arreu d’Europa, amb la singularitat que aqueixa involució és capitalitzada pel partit del poder -PP- quan a altres estats l’animadversió de la ciutadania contra les elits castiga les formacions tradicionals. Això és així perquè la dreta espanyola no és assimilada ni a la burocràcia de la UE, ni als privilegiats de la globalització, ni als referents culturals de la multiculturalitat i el cosmopolitisme, ni al bonisme pro-islàmic. El PP encarna el ensimismamiento castellà, la identitat “cañí”, el nacionalisme anti-europeu, quan en altres països són els euro-escèptics, Marine Le Pen o Donald Trump qui sintonitzen amb les pors col·lectives enmig d’un món incert.
A Catalunya, a diferencia d’Espanya, la identitat catalana és objecte de desprestigi -fins i tot per part de gent que proclama un independentisme sense patriotisme, l’adhesió beneïta al multiculturalisme, l’absència de garanties per a la supervivència del poble català com a comunitat nacional (única llengua oficial, sostenibilitat de la immigració, defensa militar de l’estat català), idees totes elles adquirides irreflexivament del progressisme abstracte i estèril que és hegemònic al nostre país des de fa mig segle.
Les nocions d’ordre cívic, autoritat legítima, seguretat pública, són divulgades entre nosaltres per mitjans de comunicació i referents polítics i culturals, com associades a “la dreta”, a actituds reaccionàries, fins i tot feixistes. La impunitat amb el okupes de Can Vies, del Banc expropiat, amb el vandalisme urbà i les vagues sindicals salvatges que adopten les autoritats municipals i autonòmiques. Hom ignora amplis sectors socials -populars la majoria- que senten la indefensió en carn pròpia i temen una societat hegemonitzada per aqueixes actituds. El PP és un partit d’ordre, espanyol i arbitrari, però a Catalunya malgrat la infame actuació de Fernández Díaz, la corrupció no té cost electoral, i ha recollit el vot útil d’aqueixa població que no s’oposa necessàriament a la independència però, senzillament no hi confia.
En segon lloc, evidentment, a més d’aqueix electorat conservador però no necessàriament d’origen franquista hi ha un nucli espanyolista que opta invariablement per l’adhesió interessada o simplement simbòlica a un ordre establert que senten com a propi. Existeix realment un vot ètnic que el progressisme políticament correcte es nega a reconèixer el seu caràcter determinant per sobre de tot altre raonament.
Tant se val que les dades econòmiques, la racionalitat de l’interès comú, facin veure el cost social de la dependència política i la espoliació econòmica que es deriva d’aqueix sistema de poder, encara que en sofreixen les conseqüències com la resta de ciutadans catalans, la seva mentalitat absolutista i abstracta els fa invulnerables a tota reflexió crítica i diàleg obert amb els arguments dels partidaris de la independència.
No hi ha pedagogia que valgui front a aqueix nucli espanyolista disposat a obrir un conflicte social intern a Catalunya per tal d’evitar-ne la secessió respecte del seu univers fictici. Aqueixa realitat potencialment conflictiva és negada no solament pel progressisme dels Comuns i la seva “fraternidad” sinó pel mateix independentisme tipus Esquerra. Aqueix espanyolisme gens banal és hegemònic a Castella i, dissortadament, també a Les Illes i el País Valencià, on s’imposa conscientment una agressiva política d’eradicació de les respectives identitats autòctones. Sense conèixer la motivació profunda de l’adversari és impossible la victòria i a l’independentisme català li manca voluntat i capacitat per sostenir un conflicte multidimensional amb l’ordre establert i els seus col·laboradors locals. Replantejar-se com afrontar aqueixa situació és la primera matèria que hauria de ser objecte de reflexió després del 26-J.
Un exemple de la incapacitat de les autoritats catalanes en els termes apuntats anteriorment ha estat que aqueixa tarda un col·lectiu espanyolista ha okupat la plaça de Catalunya per instal·lar-hi un pantalla per veure el partit de “la roja” davant la passivitat de l’Ajuntament. Ada Colau ha estat insultada, com Artur Mas i la catalanitat mateixa davant la impotència col·lectiva. Aqueixos són els resultats d’haver atorgat impunitat infinita a altre tipus d’okupes a la mateixa plaça de Catalunya. Ni se’ls ha passat pel cap a l’alcaldessa i la seva colla enviar la Guàrdia Urbana a desallotjar-los.
L’espanyolisme polític no aspira a governar Catalunya, (si no és amb la participació de Podemos, no tenen res a fer), PSC, C’s, PP només actuen com a col·laboracionistes locals d’un poder que actua sobre un país sotmès i ocupat. No tenen cap projecte per Catalunya només la seva subordinació als interessos d’Espanya, amb l’agreujant que es tracta no pas d’un estat amb perspectives d’èxit sinó un estat fallit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!