Francesc Abad ha hagut de dimitir del secretariat de l’ANC pocs dies després d’haver-ne estat escollit membre arran d’una sèria de twitts ofensius envers la CUP a petició del president de l’entitat, Jordi Sánchez. El propi Abad ja en donarà públicament una explicació quan ho cregui oportú, per tant no ho faré jo en lloc seu ara. Només vull expressar les meves impressions sobre el cas que ha protagonitzat i les reaccions que ha desfermat.
En primer lloc, conec Francesc Abad des de fa deu anys, en aqueix temps he coincidit en algunes ocasions (la crítica a la direcció d’ERC durant el segon tripartit) i divergit en d’altres (la seva animadversió envers Uriel Bertran i Esquerra Independentista). També vam compartir (involuntàriament) una de les situacions més grotesques de l’independentisme contemporani : la fugida d’estudi de Joan Carretero i els seus gregaris liquidant les possibilitats que Reagrupament emergís l’any 2010 com a alternativa a ERC i CIU. El tinc per un patriota coratjós, honest i temperamental, de llenguatge cruel a voltes, fins al desencert puntual, com ha estat el cas ara. En cap cas, però, les seves paraules desprenen odi envers l’adversari.
Com explicar la reacció contundent -mediàtica i política- contra Francesc Abad ? Les informacions que blasmen la seva actitud, com és el cas de Vilaweb, han ignorat la seva llarga trajectòria com a militant independentista, obviat el seu paper determinant en l’impuls d’inciatives meritòries com l’homenatge als Germans Badia arran del vuitantè aniversari del seu assassinat, ja que personifica un tipus polític avui àmpliament menyspreat des del progressisme transversal hegemònic. El patriotisme republicà, d’arrel macianista, sense afegitons que el condicionin a un model socialista o anticapitalista, és avui objecte de befa o, simplement, silenciat.
El linxament de que està essent objecte Francesc Abad contrasta amb la passivitat amb la que s’accepta la predicació de l’odi (anticatalà, anticapitalista, antisionista, antioccidental…) que es verbalitza impunement, (fins i tot el regidor Graganté de la CUP de Barcelona el duu tatuat a la pell). L’odi a Mas, als “catalufos“, als Mossos d’Esquadra, als sionistes, per part d’individus com Teresa Forcades, Arcadi Oliveras, Gemma Usabart, David Fernández, Pau Llonch, Marina Pibernat, Lluís Franco i tants d’altres passa impunement tot i que l’atien contra les institucions i les societats obertes, conscientment que així malbaraten la “revolució dels somriures” sense que ningú hi pari compte, (ni Vilaweb, dissortadament) ans al contrari.
Finalment, la CUP és legitimament criticable pel seu sectarisme i dogmatisme estèril, un comportament que contradiu la seva actitud responsable durant la consulta del 9-N i la seva gestió municipal (llevat dels episodis vergonyants d’hostilitat antipolicial i pro-okupes). Sobta veure els dirigents cupaires caient-los-hi la bava tot escoltant Arnaldo Otegi la setmana passada i sense voler entendre gaire cosa del que diu el dirigent abertzale al seu propi poble: escoltar, convèncer, dialogar, sense fatxenderia, amb humilitat i dignitat, sabent demanar perdó i fer autocrítica quan toca.
Dissortadament, d’aqueix episodi puntual -sobredimensionat- protagonitzat per Francesc Abad, reflecteix febleses col·lectives profundes de l’actual dirigència independentista (ANC, CUP…) que no sé si es volen veure i rectificar.
Post Scriptum, 24 de maig del 2016.
Aqueix vespre Francesc Abad ha publicat aqueix article “Disculpeu, gràcies …. i seguim !” al digital Nacional.cat on explica les raons de la seva dimissió com a membre del Secretariat Nacional de l’ANC i analitza la conjuntura política del moment:
“Escric aquest article per dos motius fonamentals:
La necessitat de demanar disculpes públicament.
A tota la bona gent de l’ANC, que treballa sense descans: em sap molt de greu tot el que ha passat. Em sento en deute amb ells per tota la gent que m’ha recolzat, amb menció especial per als companys de Cornellà i del Baix Llobregat. La majoria ja em coneixíeu i sabeu com sóc, penso i actuo. Ho deia quan em vaig presentar: De cara. Però quan es fa patosament, porta conseqüències mai volgudes. Us demano disculpes. Vull incloure en aquest capítol el president de l’ANC, Jordi Sánchez, i molts dels membres del secretariat: el que ha passat també els ha sotmès a un desgast molt injust. Jo només puc tenir paraules d’agraïment envers ells, per tota la feina feta fins ara i per la confiança que en tot moment m’han demostrat.
La necessitat d’agrair la multitud de mostres de suport, afecte i ànims.
El linxament que alguns m’han volgut fer no ha estat poca cosa, però el cert és que m’afecta zero. L’únic que m’afecta és haver pogut decebre la confiança de la gent que m’ha donat suport i, sobretot, de la gent que més m’estima, amics i família. Però tot aquest esclat de ràbia contra la meva persona l’únic que fa és reafirmar-me en la convicció de -matisos a banda- estar fent allò correcte. No és fàcil donar la cara davant d’aquest vendaval, i sou molts els que ho heu fet. Tants que no he tingut oportunitat d’agrair-vos-ho individualment. Ho faig ara i així. Moltes, moltes gràcies per ser-hi.
També voldria explicar-me. És evident que em vaig equivocar amb el tuit. Dir “xusma” era estalviable, i en dir-ho s’ha desvirtuat totalment el missatge que volia transmetre, que era denunciar la deslleialtat i setge permanent al Govern i al procés independentista, de la CUP. La seva falta de paraula. La indignitat de trobar fins i tot divertit convertir unilateralment en paper mullat el que ells mateixos han signat. Un col·lectiu que fa de l’absència de valors i de principis, la seva manera de ser i actuar. Em vaig equivocar amb la paraula “xusma”, però no em vaig equivocar ni un mil·límetre en la descripció que feia del comportament i falta de valors de la CUP.
Anem una mica enrere, però. Divendres un jutge de Madrid concloïa que sí que es podien entrar estelades a la final de Copa gràcies a un recurs interposat en nom meu pels companys de Drets. El dissabte rebia amenaces directes (i públiques!) de l’espanyolisme més ultra (“te tatuaremos la bandera española en tu frente, “inde” de mierda“). Diumenge la CUP se n’enfotia de tots nosaltres dient que s’han de “deslliurar” dels pactes que havien signat. Quan me’n vaig assabentar en arribar a Madrid, vaig fer el tuit. Diumenge i dilluns els mateixos que reien i presumien en públic de “llençar a la paperera de la història” un president i uns consellers imputats per posar les urnes el 9N, es feien les víctimes i denunciaven per les cantonades ser objecte d’insults.
Quatre dies intensos amb unes històries molt significatives. Quatre dies que reflecteixen com alguns fem tot el que podem per assolir la independència i defensar els nostres drets mentre d’altres posen en perill, dia sí dia també, el procés independentista, i quan els poses un mirall al davant, es fan els ofesos. No els importa carregar-se el que sigui, ni tan sols l’ANC… mentre d’altres presentem la renúncia per evitar que, ni que sigui per una relliscada, l’ANC prengui mal.
El cinisme de la transversalitat com a excusa. Potser no he estat prou conscient que, amb la meva elecció com a secretari nacional de l’ANC, es desdibuixava —crec que injustament— la línia que separa l’opinió personal de la meva dimensió representativa. Sincerament, no he pensat mai que la meva responsabilitat de donar veu a tots els socis de l’ANC que havien confiat en mi anul·lés la meva dimensió com a individu. Creia que seria valorat per la feina feta en el marc de l’ANC, i no per les meves opinions personals.
Mai he entès la transversalitat com que per ser membre del SN m’hagués de practicar una mena de lobotomia i deixar de ser com sóc. Transversalitat no vol dir que tots actuem desproveïts d’idees i posicionaments propis. Vol dir seure i treballar plegats, per més allunyats que estiguem, i fer-ho formulant propostes i impulsant projectes que siguin pensant en tots amb el propòsit ferm d’assolir els objectius de l’Assemblea Nacional de Catalunya.
Mentrestant, és curiós que molts dels que s’esquincen les vestidures pel meu tuit, fa pocs dies, a l’assemblea general ordinària (AGO) de Manresa, fessin coses tan “transversals” com un tiratge de samarretes de l’ANC que no es podien distingir de les de la campanya de la CUP de “desobeïm”. Com és curiós que “algú” hagués parit un lema de l’Assemblea (Endavant República Catalana) que coincideix amb les sigles d’un partit polític, i se’n facin acudits. Aquestes “casualitats” són ben curioses. Tot això, fet en l’àmbit d’unes comissions que han fet i desfet al seu aire, sense atendre al bon funcionament general de l’ANC. Això, per alguns, no malbarata la transversalitat de l’ANC ni té més importància. En canvi les meves opinions a Twitter sí. És el súmmum del deliri, la impostura i el cinisme.
Sobre la meva renúncia
Per a mi presentar-me al SN era un acte de servei. Fa temps que hi col·laboro a nivells molt diferents en tot el que ha calgut. Amb el mateix esperit d’acte de servei he presentat avui la meva renúncia al SN: L’Assemblea no es mereix ser objecte d’aquesta polèmica. I un cop generada la situació, i d’acord amb el president de l’ANC, el millor per reconduir-la era presentar la meva renúncia, cosa que he fet.
Així som. Així actuem. Som, per sort, diferents. I com que som diferents, ara seguirem, com faig des de fa 32 anys. Com diu la cançó, “si te doy mi palabra nunca se romperá“. Alguns tenim interioritzats una sèrie de valors i principis que per d’altres sembla que només són pedres en el seu camí cap a la república socialista, anticapitalista, antiheteropatriacal, etc. Però hem arribat més lluny que mai i l’únic que ens pot impedir assolir la independència és que nosaltres, un cop més, la caguem.
Els Kortatu cantaven, allà pels 80s, “en cualquier adoquín está la primera línea“. Doncs això, que la primera línia per treballar per la independència es troba arreu i en qualsevol cosa que calgui fer i puguem fer. Hi serem. I amb els valors de sempre. De cara.”
Post Scriptum, 1 de juny del 2016.
Avui, Francesc Abad publica un encertat article titulat “No hi ha futur possible amb aquesta CUP“, i ho fa a un digital com Vilaweb, la línia informativa del qual és de connivència amb la dialèctica dels anticapitalistes nostrats (només cal veure la sobredimensió sistemàtica de les accions okupes i la cobertures a les provocacions d’individus com Josep Garganté o David Fernández).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ha estat una dimissió o un acomiadament?
En qualsevol cas, ha estat victima d’aquests nous inquisidors en que sembla ser que s’han convertit alguns personatges de la CUP i gent que es submissa davant les accions autoritaries d’aquest grupuscle i altres afins (ARRAN, per exemple).
El totalitarisme de la CUP rau en que qualsevol crítica és desacreditada sota l’acussació de l’insult i la manca de respecte, quan aquest insult i manca de respecte és només la constatació de la realitat; realitat que més d’una vegada ha estat admesa per destacades figures d’aquest aglomerat polític.
Per què -més enllà dels adjectius periodístics-, on són els insults del sr. Abad vers la CUP? No será que alguns es senten insultats i ofesos quan se’ls diu les veritats?
El sr. Abad no ha estat la primera víctima d’aquests totalitaris: abans d’ell, un profesor de la Universitat de Barcelona ja va ser acomiadat per criticar a una senyora de la CUP.
I abans d’aquest fet, una església baptista va patir un atac per part d’un escamot de les ignorants d’ARRAN per la posició de l’església davant la legislació sobre l’avortament… llàstima que, en el seu comunicat, les agressores parlaven de l’Església católica romana. Sobre aquesta acció, el diari digital Naciodigital.cat ha fet desapareixer la noticia del seu arxiu, i la callada ha estat per resposta davant una pregunta meva referent a aquesta desaparició.
Malament anem si hem de construir un nou país amb els fonaments del totalitarisme, l’odi o la por. Els ciutadans hem de ser lliures, i hem de tenir els ulls, les oïdes i la boca ben desperts.
Atentament
He estat al Secretariat Nacional provisional. Vàrem crear la ANC. Malauradament us haig de dir que la ANC no és transversal i per això veureu com va saltant la gent que no és de la seva corda.