Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

2 d'abril de 2016
0 comentaris

Tres impressions de quatre dies a Avinyó

Per Pasqua he fet una escapada a Avinyó per esbargir-me, feia trenta-tres anys que hi havia estat per primer cop essent un jovençà. Ara, a tocar de la seixantena hi he volgut retornar amb un certa melangia, sense compromisos, ni deures per fer: només per passejar, observar i recordar.

L’estiu del 1983, en ple festival de teatre, la ciutat era plena de gent jove d’arreu d’Europa. Ara, a la primavera del 2016, el centre històric l’he trobat buit de residents, un cop tanquen els comerços i els restaurants, no s’hi veu ningú pels carrers. M’ha dolgut comprovar com el bilingüisme de les plaques dels carrers és només un testimoni del passat: no he sentit parlar occità en lloc, ni símbols, ni rètols, ni banderes. Solsament, en alguns edificis singulars hi ha peces de marbre que daten de començaments del segle XX remembrant alguna personalitat llenguadociana. Víctor Balaguer hi va trobar refugi, a finals del segle dinou, molts altres catalans s’hi van instal·lar després del 1939. Pocs rastres en queden.

La segona impressió, trista també, fou veure despoblat de jueus el que fou el seu barri durant segles, sota protecció papal, sense estar pas tancats en un ghetto com a Venècia. Laplaça de Jerusalem i la sinagoga colindant són muts testimonis d’un passat llunyà. La majoria dels jueus d’Avinyó figuren -per centenars- en la làpida commemorativa de la persecució racista soferta a mans dels alemanys i els seus col·laboradors locals que rau al capdamunt del puig on s’ubicà la ciutat romana.

La tercera impressió, igualment decebedora, fou constatar com en una ciutat que allotjà la dissidència papal envers la seu romana no hi vaig veure rastre de vida eclesial. Les nombroses esglésies catòliques són monuments històrics i prou. No sóc pas religiós practicant i menys encara partidari del papat que va exterminar l’espiritualitat occitana, dita catarisme, però passejar entre aquelles magnífiques fortaleses que antany representaven el poder de la fe cristiana em porta a la ment l’angoixant present d’una Europa sense ànima.

No he vist tampoc pels carrers recordatoris a les cases o indrets on van caure resistents contra el nazisme, com sovint hom troba en moltes viles de França. En canvi m’ha sobtat veure una placa recordant -justament- el lloc on una dona, Françoise Combier, va ésser assassinada un vespre d’octubre del 1989.  He vist també com alumnes i professors de l’Escola d’Arts i Oficis de la ciutat protestaven davant l’Ajuntament per les retallades que el govern municipal aplica als seus estudis, un dels que donen prestigi a la població argumentant dificultats presspostàries. Xerrant amb un dels mestres em feia saber que els polítics -en aqueix cas d’esquerres- han perdut a França el sentit de la història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!