“La revanche du nationalisme. Néopopulistes et xénophobes à l’assaut de l’Europe”, Pierre-André Taguieff, Presses Universitaires de France, París, 2015.
Pierre-André Taguieff és un filòsof francès especialitzat en la història de les idees polítiques contemporànies, una matèria a la qual ha dedicat una trentena llarga d’obres algunes de les quals he ressenyat anteriorment en aqueix bloc. Per bé que el seu anàlisi es centra prioritàriament a la realitat francesa, moltes de les seves observacions són extrapolables arreu d’Europa, com és el cas d’aqueix llibre.
A parer de l’autor els moviments emergents de caràcter nacionalista no són necessàriament classificables com a populistes i menys encara com exponents del retorn del feixisme, sinó com una nova mena de contestació al si de les democràcies representatives i pluralistes. Val a dir que Taguieff, com la majoria dels intel·lectuals francesos, quan parla de nacionalisme pensa exclusivament en els estats-nació, no pas en les nacions sense estat propi que malden per assolir-lo.
Taguieff pateix del fet cert que en la cultura política francesa -i europa- hi ha una “méconneissance du nationalisme” quan paradoxalment “des leaders politiques dont les attitudes, les discours et le comportement ne peuvent qu’être qualifiés de nationalistes entonnent publiquement le refrain antinationaliste” (pàgina 20). I especifica: “Pacifistes, internationalistes révolutionnaires (communistes et anarchistes), cosmopolites libéraux, progressistes favorables à la mondialisation, partisans inconditionnels de l’intégration européenne (“européistes”) partagent deus arguments principaux contre le nationalisme tel qu’ils l’imaginent, c’est-à-dire comme l’incarnation même du mal politique, comparable à ce titre au fascisme, au nazisme et à toute forme de totalitarisme” (pàgina 16). Contra tants adversaris que han maldat per anunciar la seva fi: “La réalité historique est toute différente: les empires multinationaux se sont effondrés, les nations demeurent” (pàgina 23).
L’autor adopta una perspectiva analítica que enllaça amb el pensament de Karl R. Popper i la seva teoria de les societats obertes quan sense emprar explícitament aqueix terme dedica atenció a estudiar “la démocratie et ses ennemis” (pàgines 55 a 59), un fet excepcional en un politòleg francès, generalment refractaris al pensador jueu austríac.
La tesi central de l’assaig rau en la percepció que els nacionalismes populistes s’han radicalitzat per l’efecte combinat del rebuig frontal a una construcció europea de la qual no en perceben els beneficis, la diabolització creixent de la immigració i l’animadversió específica a l’islam. El nucli aglutinador d’aqueixos sentiments és la defensa d’una identitat col·lectiva, d’una forma de vida, que hom tem amenaçada. “Cette vague nationale-populiste, anti-immigration et europhobe ne se situe pas dans la postérité du “fascisme classique” et, en particulier, ne reprend en rien l’héritage du nazisme” (pàgina 221).
La feblesa de les institucions comunitàries europees autocentrades en qüestions tècniques i administratives més que en la canalització de les tendències polítiques emergents contribueix a l’èxit de les propostes de democràcia directa al marge dels partits de quadres que han monopolitzat fins ara la representació ciutadana.
Per Taguieff “la grande question est de savoir si l’attachement des citoyens au patrimoine immatériel qui fait leur “identité” collective peut se réconcilier avec les exigences de la mondialisation, lesquelles, n’étant pas audessus de tout soupçon, ne doivent pas être transformées en imperatifs catégoriques, mais en objets de réflexion critique et, si possible, en incitacions à imaginer de nouvelles formes démocratiques. Encore faut-il ne pas abandonner au passage la nation aux nationalistes xénophobes” (pàgina 236).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!