Avui, quan s’escau el trenta-setè aniversari del Dia de la Victòria de la involució islamista iraniana encapçalada per l’aiatol·là Khomeini, he rellegit l’article de Joan B. Culla “Iran y nosotros”, publicat el 3 de juliol del 2009 a l’edició barcelonina del diari madrileny El País i he trobat el seu contingut d eplena actualitat. Dissortadament, els silencis infames del progressisme banal hegemònic a Catalunya, el polític i el mediàtic, a l’hora de tractar els assumptes iranians són una pràctica consolidada.
A casa nostra, on tota causa aliena és acríticament assumida amb entusiasme, ben poca gent es manifesta solidària del ciutadans iranians que pateixen la dictadura teocràtica, només els col·lectius d’ajuda al poble kurd i alguns intel·lectuals aïllats. Ni les feministes, ni els gais, ni els juristes defensors dels drets humans alcen la veu per denunciar aqueix règim criminal que massacra dones, xiquets i minories ètniques i religioses, i menys ara que ha estat beneït pel G5+1 a canvi d’ajornar el seu programa nuclear.
Ans al contrari, individus que passen per referents del pacifisme i l’internacionalisme com Carles Riera, president del CIEMEN, i candidat de la CUP a les eleccions plebiscitàries del 27-S, va publicar al bloc de Terra i Llibertat el 21 de juny del 2009, en plena repressió del règim iranià contra els ciutadans que protestaven contra el frau electoral, un article titulat “L’Iran, una democràcia islàmica jove i dinàmica”. Hores d’ara els administradors d’aqueix bloc antisionista i anticapitalista han fer desaparèixer aqueix apuntament.
L’Iran de Rohani, la cara amable del règim, és el propagandista global de l’antisionisme i el negacionisme neonazi, com explica en el seu llibre Amir Jahanchahi, la dictadura dels aiatol·làs és el veritable tercer totalitarisme. Occident, aparenta ignorar aqueixa amenaça contra les societats obertes i ha abandonat a la seva dissort la resistència iraniana renunciant a tota estratègia orientada a enderrocar el sistema teocràtic xiïta i establir una democràcia a l’antiga Pèrsia.
L’Iran islamista no té cap interès a afavorir una Catalunya independent, com tots els estats-nació musulmans tendeixen a afavorir la comunitat global de creients en detriment dels moviments d’alliberament nacional. Per això odien els kurds i els amazics, i instrumentalitzen el palestinisme com una eina contra Israel perquè saben que no és veritablement una nació emergent. Més aviat l’acció exterior dels aiatol·làs passa per projectar-se al món com un referent punter del món islàmic, a la manera de l’otomanisme turc, pugnant amb l’hegemonisme àrab. Com a molt, els interessa recolzar un estat titella com la Veneçuela chavista i els seus succedanis espanyols de Podemos. L’admiració que el seu antiamericanisme desperta entre els antisionistes nostrats no és reciproca, és de franc.
Post Scriptum, 28 de febrer del 2016.
Els mitjans de comunicació nostrats saluden les eleccions d’ahir a l’Iran com si fossin les de Dinamarca, obviant que es tracta d’una dictadura teocràtica el si de la qual les diferències entre “conservadors” i “moderats” són de matís i en cap cas alteren la naturalesa genocida del règim. Una anàlisi com la signada abans d’ahir pel reputat periodista Avi Issacharoff a The Times of Israel és difícil de trobar en llengua catalana.
Post Scriptum, 15 de setembre del 2019.
Avui fa vuit dies, Sahar Khodayari, una jove iraniana s’immolà calant-se foc com a protesta pel procés judicial en el qual se l’acusava d’aver volhut entrar a un camp de futbol, vestida d’home. El fet ha estat notícia fugaç a TV3 i el FC Barcelona s’ha dolgut de la seva mort. La resta de mitjans i entitats cíviques i polítiques han callat vergonyosament, com sempre, contribuint al silenci còmplice davant la repressió del règim islamista contra les dones que es lleven el vel o les minories religioses o ètniques.
Post Scriptum, 24 de novembre del 2019.
Les revoltes populars que han esclatat arreu de l’Iran des de fa una setmana no són només en protesta per l’augment del preu del carburant sinó contra la dictadura islamista que ha reaccionat assassinant més de tres-cents manifestants i detenint milers de manifestants, tallant l’accés a internet per aïllar el país del món per ocultar la repressió. El silenci a Catalunya davant aqueixa infàmia contrasta amb la mobilització haguda per denunciar el cop d’estat militar a Bolívia. D’axiò se’n diu indignació selectiva i arbitrària segons els paràmetres del progressisme banal imperant a casa nostra, inclús en ple procés independentista.
Post Scriptum, 10 de febrer del 2020.
Mentre que diputats italians critiquen Josep Borrell per haver visitat Iran com a Alt Representant de la UE en matèria d’Afers Exteriors sense haver dit un mot en defensa dels drets humans i denunciant la repressió del règim, a casa nostra niongú alça la veu en defensa de la resistència democràtica iraniana.
Post Scriptum, 11 de febrer del 2022.
Avui s’escau el 43è aniversari de la proclamació de la República Islàmica de l’Iran, un dels règims totalitaris més cruels del món, que ha convertit l’antiga Persia en un estat fallit del qual fugen tots els qui poden, els més preparats intel·lectualment els que més, com explica aqueix report de la resistència iraniana del proppassat 4 d’aqueix mes: “Fuite des cerveaux en Iran“.
Post Scriptum, 15 d’agost del 2022.
Resulta decepcionant constatar l’absència de declaracions de responsables polítics i referents intel·lectuals nostrats arran de l’atac contra Salman Rushdie (llevat de Pilar Rahola o Jordi Galves). Cap referència a la instigació del règim iranià, i això que no se’n amaguen: ‘Rushdie insulted Islam’. Justifying attack, Iran faults writer for his own stabbing. Foreign Ministry rejects any Iranian responsibility, says the author ‘exposed himself to the anger and rage of the people’ through his actions”. Aqueix silenci poruc contrasta amb la fatxenderia amb la qual hom blasma impunement Israel acusant-lo d’estat-apartheid.
Post Scriptum, 14 d’octubre del 2022.
La revolta en curs de les dones iranianes que es lleven el vel al capdavant del poble que es revolta contra la dictadura islàmica no mereix -llevat d’excepcions- ni mobilitzacions al carrer ni opinions als mitjans, en canvi TV3 es complau a entrevistar els parlamentaris antisionistes que blasmen Israel perquè no els deixa entrar fent el joc al BDS.
Post Scriptum, 11 de febrer del 2024.
Impossible de trobar als mitjans nostrats amarats d’islamo-gauchisme una entrevista com aqueixa que publica avui la RFI. “Emmanuel Razavi: «L’Iran des mollahs est un État islamique qui tient du régime nazi et de la famille Corleone». Emmanuel Razavi est journaliste et grand reporter, spécialiste du Moyen-Orient. Auteur de plusieurs documentaires et ouvrages sur notamment les filières liées à l’islamisme, il vient de publier aux éditions du Cerf un nouvel opus intitulé : La face cachée des mollahs : le livre noir de la République islamique d’Iran. Né d’une enquête journalistique, longue et fouillée, l’ouvrage tente de lever le voile sur la dimension mafieuse et criminelle du régime de Téhéran. Il est question dans ces pages d’une économie parallèle à base de trafic d’armes, de drogue, de femmes et de blanchiment d’argent, impliquant les dirigeants iraniens et leurs sbires.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!