Avui, les dugues cambres parlamentàries reunides conjuntament a Alger han aprovat una reforma constitucional encetada l’any 2011 des del poder, més per temor que per convicció. La nomenclatura dominant des de la independència temia veure’s arrossegada per l’impuls que van agafar inicialment les primaveres àrabs arran de l’enderrocament de la dictadura del president Ben Ali a la veïna Tunísia.
En cinc anys les propostes democratitzadores són limitat a restringir el mandat presidencial a dugues legislatures, una qüestió irrellevant atès el caràcter cooptatiu de l’elit dirigent en un joc d’equilibris permanent entre l’aparell policial, l’exèrcit i el partit hegemònic, (l’antic Front d’Alliberament Nacional). L’absència de pluralisme real es reflecteix en el resultat de la votació d’avui: de 499 parlamentaris, només 2 han votat en contra de la reforma presentada pel govern i 16 s’han abstingut.
La crònica de l’acte que publica avui a Le Monde la periodista Charlotte Bozonet resumeix molt bé la situació: més que una obertura real el que realment succeïx és un tancament de files dels clans que es distribueixen el poder. El fet que una de les mesures innovadores sigui la interdicció de l’accés a llocs clau del govern als ciutadans algerians que tenen una altra nacionalitat (la francesa majoritàriament) ja ho diu tot.
També resulta imprescindible l’opinió del lliurepensador Kamel Daoud exposada en aqueix article titulat “Constitution: une biographie de chefs” publicat fa quatre dies al digital Impact24.info on descriu la profunda dissort d’aqueix estat nascut i crescut a base de traumes col·lectius mai afrontats. Les perspectives econòmiques i socials són magres per Algèria, atesa la baixada dels seus productes energètics i la poca diversificació i escassa modernització de la seva estructura productiva. Segons els analistes israelians en geoestratègia el col·lapse del règim pot ser imminent.
A tot això, cal afegir-hi la creixent força del moviment nacional amazic, al qual el govern intenta aturar combinant repressió i mesures d’aparador com la inclusió a la Constitució del rang oficial de la llengua amaziga (ja era “llengua nacional” des del 2002) al costat de l’àrab. La crisi de l’estat-nació post-colonial, arabista i islamista és allò que veritablement està en qüestió com ja va escriure fa cinc anys arran de l’esclat de les “primaveres àrabs” Ferhat Mehenni, president del govern provisional de la Cabília.
Post Scriptum, 9 de febrer del 2016.
Avui Vilaweb publica que “Algèria declara l’amazic llengua oficial, per sota de l’àrab” que amplia substancialment les notes avançades al meu apuntament.
Post Scriptum, 17 de gener del 2018.
Mickael Fonton i Louis de Raguenel signen un article al digital francès Valeurs Actuelles titulat significativament “Quan l’Algerie explosera…. la France deviendra Gaza” alertant dels perills que pot comportar una fallida en sec de l’estat algerià que els autors jutgen imminent.
Post Scriptum, 7 de febrer del 2020.
La primavera algeriana manté les manfestacions setmanals des de fa un any i ha forçat el poder a recomposar la cúpula del règim canviant de president a l’espera de canvis majors si hi ha eleccions legislatives a curt termini que obrin pas a reformes constitucionals. Carlos Odjaga publicà a la revista Civitas Europa, número 42, 2019/I, un article titulat: “Le printemps algérien: Révolution ou renversement de pouvoir ?”.
Post Scriptum, 1 de novembre del 2020.
Avui, el poder autocràtic algerià ha convocat un referèndum per reformar la Constitució en aspectes no essencials per tal de garantir la seva continuïtat un cop estroncat el moviment democràtic (hirak) que des de fa dos anys es manifesta massivament per la ruptura amb un sistema de dominació barreja del fallit socialisme àrab i islamisme (aqueixa mateixa setmana les autoritats han inaugurat una gran mesquita a Alger amb el minaret més alt del món). A darrera hora del vespre Le Figaro avançava aqueix resultat: Les Algériens ont massivement boycotté le référendum constitutionnel. Le taux de participation s’établit à 23,7%, un plus bas historique pour un scrutin majeur. La victoire du «oui» ne semble guère faire de doute.”
Post Scriptum, 2 de novembre del 2020.
Le Monde, al seu torn, fa avui una anàlisi polític actualitzada de les eventuals repercusions del boicot popular al projecte de continuïtat del poder.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!