Sembla que, ara sí, Josep Antoni Duran Lleida plega d’UDC després d’haver malbaratat el patrimoni ideològic d’un dels primers partits demòcrata-cristians d’Europa i haver-lo arruïnat també econòmicament. Si torna a tenir algun protagonisme ho farà al servei de la reacció espanyolista contra el procés independentista català seguint l’exemple d’il·lustres ressentits com López de Lerma, Guardans, Trías de Bes quan han deixat els càrrecs que tenien a CIU.
Fent balanç de la seva trajectòria de més de trenta anys de professional de la política hom pot preguntar-se: què ha aportat personalment ? En el pla teòric, res. Cap obra ni cap idea pròpia. Com a governant, tampoc cap impuls institucional remarcable. Tampoc cap gest defensant la catalanitat de la Franja de Ponent en els cercles madrilenys on s’ha mogut. Com a president durant vint anys de la comissió d’exteriors del Congreso de los Diputados tampoc cap resultat efectiu per la catalanitat.
És el paradigma del politicastre autonomista amb mentalitat subalterna que ha fet d’intermediari entre els interessos que li han estat confiats des de Catalunya davant els poders fàctics espanyols. La seva colla ha actuat com una branca col·lateral del pujolisme que ha fet fallida al mateix temps que el buc insígnia de l’autonomisme contemporani. Però amb la diferència que els successors de CDC tenen la voluntat i la possibilitat de refer un projecte liberal en vistes a una Catalunya independent i, en canvi, els gregaris que queden a Unió resten abandonats al carreró sense sortida d’una quimèrica tercera via.
L’ideari social-cristià, humanista i catalanista, de llarga tradició al nostre país té una base social i electoral que pot ser reconstruïda pels qui han anat abandonant UDC disconformes amb la deriva contra-independentista que ha imposat Duran i Lleida. Els patriotes i cristians d’aqueix poble mereixen retrobar la seva expressió política en el procés d’independència aportant-hi uns valors ètics i socials més sòlids que les impostures d’Arcadi Oliveras i Teresa Forcades i els seus plantejaments anticapitalistes amb tuf d’integrisme catòlic.
Post Scriptum, 13 de març del 2019.
Duran Lleida és gratificat pel poder espanyol aixoplugant-lo amb un càrrec ben retribuït després d’anys de servir a la perpetuació de la dominació política i l’espoliació econòmica del poble català. L’anorreament d’UDC és la culminació del seu nefast llegat. Repassant la seva trajectòria a les institucions no hi ha rastre d’aportacions positives i significatives a la causa autonomista que aparentava defensar: pur col·laboracionisme. Aqueix politicastre queda retratat en l’entrevista que avui publica Vilaweb.
Post Scriptum, 11 de desembre del 2021.
Breu i contundent retrat d’Ot Bou, ahir a Vilaweb: “Duran sense dents.
Josep Antoni Duran i Lleida és un senyor que en una línia temporal paral·lela podria haver estat president de la Generalitat, si Pujol l’hagués fet el seu successor, com en un moment ja molt llunyà va semblar que podia passar. És revelador llegir l’article que ha publicat a La Vanguardia per veure fins a quin punt no té cap discurs que serveixi per a interpretar què passa avui al país i al món. Tot el que diu és tan buit i tan tòpic que fins i tot demana disculpes, al principi de l’article: “Confesso la meva reincidència a l’hora de reflexionar sobre la polarització. Ho he fet en alguna altra ocasió en aquesta mateixa tribuna”, escriu. A continuació tan sols hi ha un festival de llocs comuns, de frases manllevades d’altres articulistes que al seu torn van manllevar-les d’altres articulistes que ja les havien manllevades de manllevadors. Duran diu que la societat està “enormement dividida i fragmentada”, aquí i arreu del món, i cita Donald Trump i Éric Zemmour sense ni tan sols analitzar-los amb més d’un sintagma. Tota la resta són laments i circumloquis. “Estem engendrant una societat hostil amb ella mateixa.” “La divisió entre bons i dolents és un espai que no dóna lloc a punts de diàleg i encara menys a situacions de trobada.” “Vivim una angoixant tendència a l’aïllament individual, a la pèrdua de la vinculació comunitària.”
De la primera frase a l’última, en cinc paràgrafs, no hi ha cap tesi que es desenvolupi, ni s’intueix cap argument, ni tan sols cap projecte. Tot són constatacions. En la mentida de l’autonomisme, Duran no era un polític, era un actor virtuós. Ell mateix va dir-ho, després que es trenqués Convergència i Unió: “El procés trencarà el PSC, trencarà Convergència i Unió, trencarà Unió, dividirà Iniciativa i situarà Esquerra Republicana hegemònica en l’espai nacionalista.” Llegir-lo avui serveix per a adonar-se fins a quin punt el procés va ensorrar un vell món, i fins a quin punt aquest vell món, que partia de la tesi que viuríem millor dins d’Espanya i que ens hi havíem de conformar i acostumar, no ens preparava per a tenir un paper al món de debò, sinó per a fer-nos tan petits que només poguéssim ser rellevants dins d’Espanya. Duran no era un bon polític, era un home intel·ligent que sabia el pa que s’hi donava, i que va entrenar les dents per rosegar-lo encara que fos cada dia més sec. Avui, que és dur com una pedra, ja no té dents ni per a mossegar.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!