Ahir, dos joves jueus israelians varen morir assassinats per un gihadista àrab israelià en una cafeteria del carrer Dizengoff al centre de Tel Aviv en un atemptat de factura molt similar als perpetrats el 13 de novembre proppassat a París amb un balanç de víctimes molt superior i un impacte internacional notable.
Els dos morts d’ahir a Tel Aviv cal sumar-los a la vintena llarga de jueus israelians assassinats en els darrers tres mesos en l’anomenada intifada dels ganivets i el ressò més enllà d’Israel ha estat de baixa intensitat i les mostres de solidaritat encara més minses. Que Israel, i el poble jueu, sigui objectiu prioritari dels propòsits genocides dels diversos moviments i règims islamistes és una realitat rebuda amb impassibilitat a les societats occidentals, on proliferen les mostres d’animadversió contra Israel (a Catalunya en això sí que estem a l’alçada europea) i el discurs de la victimització absoluta dels palestins és hegemònic.
La falta de resposta cívica i política, a més de militar, contra el gihadisme autòcton europeu s’explica per la incapacitat d’identificar les causes d’aqueix nou totalitarisme que s’afegeix als precedents del segle XX tot i que tots tenen en comú la voluntat de destruir les societats obertes occidentals, començant per Israel. Precisament és a Israel on perviu el millor de l’esperit il·lustrat europeu, en franca reculada a la Europa d’avui dia, com encertadament va escriure a l’ABC, el 29 de juliol del 2014, el filòsof valencià Gabriel Albiac en l’article “No es Gaza, es Europa“.
Aqueixa sensació de retrobament amb les arrels culturals i polítiques europees l’he sentida a Israel des del primer moment que hi vaig anar a raure ara fa una dotzena d’anys. Com que vaig néixer l’endemà de cap d’any, el meu aniversari passa desapercebut enmig de Nadal i Reis, i m’agrada passar-lo en la intimitat o, sol, si s’escau. Així ho vaig triar quan vaig fer cinquanta anys, i també en fa un parell quan vaig fer estada a la meva ciutat preferida, Tel Aviv. He passat llargues vesprades assegut a les cafeteries del carrer Dizengoff, moltes d’elles obertes fins tard i algunes les vint-i-quatre hores, gaudint de l’ambient obert i divers de la seva gent.
Ahir quan vaig sentir la notícia dels atemptats vaig pensar en els amics que hi viuen, en el seu amor per la vida i per la llibertat, en la seva disposició a lluitar per defensar-les, en la seva capacitat per vèncer els obstacles interns (el fanatisme teocràtic i l’esquerranisme que odia la pròpia identitat, a l’estil del que queda de l’esquerra europea) i els externs malgrat els sacrificis que els comporta aqueixa determinació. Israel, és una economia emergent, però sobretot és una societat en construcció constant que confia en la innovació per superar els boicots. Té l’energia suficient per garantir la seva supervivència com a poble, una afirmació que ja m’agradaria mantenir amb igual rotunditat parlant de Catalunya i d’Europa.
Post Scriptum, 4 de gener del 2016.
L’autor de l’assassinat del dos joves jueus va matar també en la seva fugida a un taxista àrab, Amin Shaaban, abans de fugir possiblement cap a Síria amb l’ajuda de la infraestructura clandestina que l’ISIS ha demostrat tenir a Israel, tal com assenyala aqueix anàlisi dels fets elaborat per Debka.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!