Les paraules d’Ada Colau al míting de Podemos a Madrid el proppassat diumenge sobre la nostrada capitalitat espanyola il·lustren no solament la inconsistència de les conviccions de l’alcaldessa respecte de institució municipal que representa sinó la consciència provinciana profundament arrelada en la mentalitat del progressisme abstracte i banal que és hegemònic a Catalunya des de fa mig segle.
L’alcalde Porcioles, sota el franquisme, va singularitzar el règim local de Barcelona dotant-lo d’una Carta municipal inèdita des del 1714 en una època en la qual era la capital econòmica, industrial i borsària, i cultural de l’Estat, essent Madrid el centre del poder polític i financer.
A partir del 1979 amb el restabliment autonòmic i la democratització dels ajuntaments, Barcelona va anar perdent acceleradament la capitalitat en els àmbits anteriorment descrits i la recentralització forçada des del poder estatal (inicialment en mans del PSOE i després del PP) en favor de Madrid, convertida en una megalòpolis eix radial de totes les infraestructures, ha reduït la capital catalana en una ciutat perifèrica amb el consentiment de les elits autòctones. Fins al punt que un acte claudicant de l’alcalde Maragall reclamant el reconeixement de la condició de segona capital d’Espanya i seu de Senado tenia l’aparença d’una reivindicació.
L’actitud mesella dels notables barcelonins va arribar al seu punt més baix durant l’etapa grotesca de l’alcalde Hereu que es va oferir com a subseu del fracassat projecte olímpic de Madrid i alhora aspirar a ser seu dels Jocs d’hivern del 2022 amb el suport espanyol.
El breu mandat Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona ha estat l’únic període des dels temps de la Generalitat republicana en els quals la ciutat ha retrobat el seu paper de Cap i casal de la catalanitat i com a tal s’ha projectat al món. El Museu del Born és un dels símbols d’aqueix renaixement que ha estat significativament diluït un cop Ada Colau i els seus sàtrapes s’han fet amb el govern municipal i des d’aqueixa plataforma serveixen al projecte reformista espanyol encapçalat per Pablo Iglesias com a punta de llança contra l’independentisme.
Per a la renaixença d’una nació sotmesa és imprescindible el lideratge de la capital del país: la remuntada del nacionalisme basc partirà de Pamplona on ara governen els abertzales navarristes, i el de Còrsega a partir de la ciutat de Bastia liderant l’assemblea regional assolida diumenge passat. La de Catalunya haurà d’esperar a comptar amb el Cap i Casal governat per patriotes catalans, no pas per politicastres sucursalistes.
Post Scriptum, 5 de gener del 2019.
Vicent Partal dedicava l’editorial de cap d’any a Vilaweb a advertir a l’independentisme, sobretot a ERC, que “La pastanaga de Vox o com fer-nos tornar a pensar com espanyols”. Que l’ajuntament del cap i casal de Catalunya estigui a favor de la independència és cabdal per l’assoliment d’aqueix objectiu, com es pot comprovar contrastant els mandat de Xavier Trias i el d’Ada Colau. La pugna electoral de les eleccions del maig vinent és entre els partits del 155 CE i les candidatures republicanes. Manuel Valls és el líder de fet del bloc espanyolista. La tercera via d’Ada Colau no és tal, sinó una crossa dels partits d’ordre estatal. La qüestió és qui lidera el bloc independentista ?
Malgrat la claredat de l’anàlisi de Vicent Partal Esquerra insisteix en l’estratègia de la confusió desdibuixant un cop més el Catalunya/Espanya com es pot veure llegint Ernest Maragall que publica avui a Vilaweb un article titulat “Capital de la llibertat i la democràcia” en el qual no apareix la referència a la República catalana ni a la independència embolcallant en un discurs abstractament republicà tots els tòpics del progressisme abstracte i banal ideològicament hegemònic al nostre país des de fa mig segle. La CUP està enrocada en l’anticapitalisme i l’antisionisme com a prioritats per davant de la independència, PDECat/Mascarell encara no se sap com resoldran la confusió que han escampat i només el candidat de les Primàries per Catalunya, Jordi Graupera està a l’alçada del discurs que caldria fer per guanyar Barcelona per a la causa de Catalunya.
Post Scriptum, 7 de juny del 2019.
La probable reelecció d’Ada Colau amb el suport del PSC i Manuel Valls i el PP té com a únic objectiu convertir Barcelona en un baluard espanyolista en contra del procés independentista en curs, sense cap altre projecte que convertir-la en una ciutat espanyolitzada i subsidiària de Madrid. Només durant el mandat de Xavier Trias va actuar com a cap i casal de Catalunya.
Post Scriptum, 9 de juliol del 2019.
Convidar polítics o intel·lectuals espanyols o espanyolistes (Pérez Andújara ho va aprofitar per blasmar la catalanitat) fer el pregó de la Mercè a Barcelona ha esdevingut una tradició pròpia de la mentalitat mesella d’Ada Colau i la trepa que l’acompanya. Enguany serà el torn de Manuela Carmena, anterior alcaldessa de Madrid, una persona honesta però aliena a la vida social catalana.
Post Scriptum, 28 d’agost del 2021.
Joan Amorós, president de Ferrmed, argumenta la importància de fer que el tren de gran velocitat arribi a l’aeroport del Prat en aqueixa entrevista del proppassat 25 a Vilaweb, on també assenyala la discriminació estructural del cap i casal de Catalunya: “Barcelona sembla una ciutat proscrita. És massa important i no interessa que ho sigui”.
Post Scriptum, 30 de març del 2022.
Punyent anàlisi d’Ot Bou, avui a Vilaweb: “Si l’autonomisme ha consistit a regalar la Generalitat a Madrid, ara ve l’espoliació, que consistirà a lliurar-li Barcelona“.
Post Scriptum, 22 de juliol del 2022.
Gemma Aguilera va publicar el proppassat 8 d’aqueix mes al setmanari La República un article punyent titulat “El règim del 92” del qual val la pena extreure’n aqueixos dos paràgrafs:
“Ara que som a tocar del trentè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona, és un bon moment per reflexionar sobre l’herència política d’aquells anys en la Barcelona actual. Haver recuperat el front litoral o haver posat el nom de la ciutat al mapamundi van ser fites rellevants que van transformar l’urbanisme de la ciutat i van situar el turisme com la principal font de generació de riquesa. Fins aquí, poc a dir.
Però el llegat polític, vist amb perspectiva, ha acabat sent pèssim per als interessos nacionals de Catalunya. Aleshores es va instaurar una mena de règim que protegiria per sempre més les elits econòmiques de la ciutat per la via dels macro-projectes urbanístics i la fal·lera pels grans esdeveniments. Una Barcelona que aniria perdent fuel polític amb el pretext que els barcelonins eren ciutadans del món desproveïts de nació. Aquella Barcelona olímpica maragallista socialista era més amable si deixava totalment al marge qualsevol connotació política nacional –tant pel que fa al catalanisme com a l’espanyolisme–, una circumstància que ja va anar bé a banda i banda perquè dibuixava una ciutat blanca on no existia el conflicte i on tot era màgic. Era la desideologització de la capital del país, i trenta anys després segueix sense exercir aquesta funció de capitalitat política.”
Únicament durant el breu mandat de Xavier Trias (2011-2015) Barcelona va recuperar el paper de cap i casal de Catalunya, recuperant simbòlicament el Born com a compendi de la identitat nacional catalana, liquidat per Ada Colau, simple gregària del poder espanyol sota l’aparença del progressisme abstracte i banal que ha esdevingut transversal. En un article signat per Pere Aragonès a La Vanguardia el 8 d’octubre del 2020 ja anunciava, en aqueix cas aplicat al cap i casal de Catalunya, una voluntat de desnacionalització identitària radical: “Barcelona diversa, capital republicana“.
Post Scriptum, 2 de maig del 2023.
Punyent Marta Rojals ahir a Vilaweb: “Ai, Bruce, si ho sabessis…Davant d’un escenari podem recrear la il·lusió de viure, culturalment, en la que seria la capital catalana si no hagués renunciat a fer-ne el paper, com qui es posa unes ulleres 3D per veure un film immersivament.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els catalnas no vem acabar d’entendre el missatge de la sra. Colau: http://www.naciodigital.cat/breus/99857/audio/ada/colau/defensa/ara/madrid/capital/gent/baix
Per a ella, Madrid pot ser “la capital de la gent”.
I Barcelona? El més segur que és “la capital dels burrus” (en tot cas, s’ha de ser bastant burru per votar a segons que).
Atentament