“Amb la victòria de l’independentisme a les eleccions del Parlament del 27 de setembre, i davant la convocatòria electoral a les Corts Generals prevista pel 20 de desembre, emergeix la pregunta de si té algun sentit que les forces sobiranistes es presentin a l’Estat espanyol i, en cas de trobar-hi alguna justificació, en quines condicions han de participar-hi.
Al meu parer, la força electoral dels partidaris de la secessió ha de tenir presència a Madrid, i la seva acció política cal que es fonamenti en allò que el catalanisme no ha fet mai: boicotejar Espanya, posar pals a les rodes a totes les iniciatives dels actors estatals almenys fins que no s’avinguin a iniciar el procés negociat de partició que impliqui el reconeixement de la República Catalana. Fins i tot en les darreres eleccions a les Corts Generals, les del 2011, la formació que va obtenir la victòria a Catalunya, CiU, continuava representant el secular desig de l’autonomisme d’intervenir en la política espanyola i aconseguir millores en l’autogovern. El cap de llista de CiU aleshores, Duran i Lleida, era el principal paladí d’aquesta estratègia, que en els citats comicis es concretava en un “pacte fiscal”, les negociacions del qual ni tan sols van arribar a veure la llum. La demanda democràtica d’independència, doncs, encara no ha tingut la presència contundent que li correspon a les institucions espanyoles, mentre que les opcions reformistes com les que Duran i Lleida representava han perdut tot suport, com es va evidenciar amb la desaparició d’Unió del Parlament el 27-S.
Cal recalcar que la presència sobiranista a Madrid hauria d’exercir pressió per facilitar un procés bilateral de secessió (essencialment distribució d’actius i passius, reconeixement i compromís de no vetar Catalunya a l’hora de l’admissió en organitzacions internacionals). En cap cas, doncs, es tracta de promoure una reforma constitucional que millori la posició catalana dins el marc espanyol. Precisament, l’apogeu de l’independentisme ha tingut lloc davant la constatació que Espanya mai no reformarà la Constitució de 1978 per donar més poder i més recursos als catalans, ni les institucions centrals participaran en un gest així ni eventualment hi donarien suport la majoria de ciutadans espanyols en un hipotètic referèndum tal com exigiria un procés de reforma dedicat a reconèixer atributs de sobirania per a Catalunya. Seria absurd que, tot havent votat els ciutadans catalans per la ruptura a les eleccions del 27-S, els representants al Congrés i al Senat escollits el 20-D s’asseguessin a la comissió d’Afers Constitucionals per afegir una vague disposició addicional a la Constitució tal com sembla proposar el PSOE.
El catalanisme mai no ha tingut prou força per reformar Espanya. No obstant això, sí que té prou gruix per bloquejar Espanya i fer-la ingovernable. Una possibilitat que no ha estat assajada mai, com hem vist, per manca de voluntat dels representants catalans, però també perquè aquest gir només pot tenir efectivitat si coincideix amb un escenari de fragmentació política entre les forces espanyoles, com s’intueix que s’esdevindrà a partir del 20-D. Sense cap partit espanyol clarament majoritari, l’independentisme català representat al Congrés i al Senat pot afegir moltes dificultats per a que s’investeixi president del govern, s’aprovin els pressupostos o s’elegeixin membres d’altres òrgans de l’Estat com ara el Tribunal Constitucional. Una situació d’inestabilitat que, encara en crisi i amb les severes obligacions financeres de l’Estat, tindria repercussions per als poders europeus i permetria internacionalitzar encara més el conflicte. Evidentment, davant d’aquest escenari, a les forces espanyoles malgrat llur antagonisme, sempre els restaria la possibilitat d’arribar a acords per fer front a l’envit català, i fins i tot per adoptar les mesures més contundents. Però la repressió directa de la voluntat democràtica catalana, a més de fer incrementar el sobiranisme fins a altes cotes, seria el preludi del total col·lapse espanyol i la certesa de la nostra llibertat.”