El jove periodista tarragoní Enric Garcia Jardí (amb qui he fet amistat arran del seu reportatge sobre l’independentisme a la nostra ciutat ) va publicar ahir al digital Fet a Tarragona aqueix article replicant a Isabel Coixet, una de les estrelles mediàtiques del progressisme autòcton addicta a l’ordre estatal establert.
Caldran moltes veus com la de l’Enric, intel·ligent i coratjosa, per esberlar l’hegemonia cultural i política del provincianisme espanyol a Tarragona del qual l’aparell d’agitació i propaganda del Diari de Tarragona n’és l’altaveu privilegiat pels clans locals que dominen la vida pública de la ciutat i que en aqueixa campanya del 27-S s’està implicant a fons en contra de les candidatures pro-independentistes (per altra banda, les més fluixes de tota Catalunya).
“Després de llegir amb perplexitat l’article d’opinió “El día de las marmotas”, que signava la cineasta Isabel Coixet al diari El País aquest divendres 11 de setembre, he sentit la necessitat de respondre el seu text amb un seguit de consideracions que tot just adjunto:
Som els estranys a qui debatre sobre el dret a decidir i la independència de Catalunya no ens fa mandra. Ni sobre els drets de les persones LGTBI. Ni sobre pobresa energètica. Ni sobre el fracking. Ni sobre el model de societat a què aspirem. Acceptem, en condició d’animals polítics i de ciutadans, que això és la base de la suma del demos i el krátos, i que en definitiva se sintetitza en la paraula compromís. Creiem en una democràcia més participativa, que plantegi a la gent la resolució, de forma vinculant, de temes que afecten a la seva vida quotidiana.
En els darrers temps, hem intentat llegir la realitat sociopolítica de Catalunya, des de la nostra modesta posició, a peu de carrer, i hem entès que les manifestacions populars que s’han desenvolupat des de l’any 2010 a diferents parts del país (les més sonades a Barcelona) emanen d’una atenció política, fins ara inexistent per part del Govern de l’Estat. Hem entès que el fet que el 95% dels ajuntaments de Catalunya, pràcticament 2/3 parts del Parlament de Catalunya escollit el novembre de 2012 i centenars d’associacions s’hagin pronunciat a favor del dret a decidir no és fruit dels deliris de grandesa d’un sol home, per molt que sigui president de la Generalitat (el reductio ad Mas és una fal·làcia utilitzada amb freqüència en determinats mitjans com El País, i creiem que convé desmuntar-la). Tranquils, tenim present Espriu i no volem que tot un poble se sacrifiqui per un sol home, situació que, d’altra banda, no veiem reflectida en la Catalunya actual.
Davant d’aquest clam multitudinari expressat de forma pacífica, el president Mariano Rajoy, com amb tants altres temes, ha optat sovint pel silenci i també s’ha refugiat en el legalisme, que malgrat les confusions generades en l’opinió pública, no és sinònim perfecte, ni de bon tros, de tarannà democràtic. Ni PP ni PSOE, els partits majoritaris a Espanya, volen afrontar aquest repte que es planteja des de Catalunya. La “solució escocesa”, la que creiem que correspon al sentit comú, no aplega suficients adeptes al Congrés dels Diputats. No és factible. I aquest context desavinent no està previst que canviï a curt (la demoscòpia així ho intueix de cara a les properes eleccions generals) o mig termini.
Davant d’aquest conjunt de circumstàncies, coincidim amb Coixet: no ens agrada haver optat per unes eleccions que la societat i els partits dotaran de caràcter extraordinari. No era, ni de lluny, la nostra opció predilecta. Nosaltres hem treballat perquè la força de l’independentisme es ponderés via referèndum. Com al Canadà, com al Regne Unit. En aquesta línia, el 26 de juliol del 2013 el president Artur Mas va enviar una carta a Rajoy per acordar la celebració d’una consulta; i el 8 d’abril del 2014 diversos parlamentaris catalans van defensar al Congrés una delegació de competències de l’Estat perquè Catalunya pogués organitzar un referèndum (i vam copsar, tristament, com els diputats catalans del PSOE hi votaven en contra i d’aquesta forma renunciaven a un dels seus compromisos electorals del 2012). No es pot dir, vaja, que no ho haguem intentat, a diferència d’altres més mandrosos, que potser prefereixen eludir l’existència d’aquest debat, que nosaltres considerem que cal encarar, perquè no es pot amagar el cap davant d’un milió de persones que surt al carrer per demanar que es posin urnes. Però l’Estat no escolta la demanda d’una part persistent i gens menyspreable de la societat catalana. Ja ho alertava Joan Maragall el segle passat, escriptor que portava fama d’assenyat. I l’Estat, tristament, segueix sense escoltar-nos. Coixet, en la seva al·legoria de la peresa, també prioritza la sordesa i la comoditat de no fer absolutament res amb aquest tema enfront la responsabilitat activa que comporta viure en democràcia.
Hem de dir-vos també, ja posats, que hem trobat a faltar el suport d’un nombrós sector de persones que, com Coixet, es dediquen al món de la cultura i se senten espanyoles, en la defensa del dret a l’autodeterminació del poble català, és a dir, en la pressió política per fer efectiva una solució civilitzada que té precedents, com dèiem, a d’altres països occidentals. Què heu fet per evitar que s’arribés a aquesta votació que ara tan us desagrada? Constatem amb resignació que en altres ocasions, amb motiu d’altres causes també legítimes d’altres pobles i d’altres nacions sense Estat, sí que s’ha produït aquesta implicació intel·lectual d’una part notòria d’aquests actius culturals d’Espanya.
Estem convençuts que aquells que s’esforcen dia rere dia, com Coixet, a reduir el procés sobiranista català a una qüestió identitària s’equivoquen. Us ho direm ben clar: nosaltres som els fills i néts d’andalusos, extremenys i aragonesos, entre d’altres, i ens sentim plenament catalans, sense adjectius, sense categories (ni de quarta, ni de tercera ni de segona, senyora Coixet). I molts estem a favor de la independència de Catalunya. De fet, en els darrers temps hem comprovat que és Felipe González qui parla de pedigrí català; que és Pablo Iglesias qui fa referència a l’origen familiar dels catalans per orientar el seu vot; que és José María Aznar qui recorre a la divisió interna a Catalunya. I molts també hem vist com el diputat David Fernández rebia de forma reiterada, a través de les xarxes socials, acusacions de xarnego pel simple fet de dir-se Fernández, tenir ascendència a Zamora i defensar alhora la independència de Catalunya. Xarnego, una paraula, per cert, que tenim la sensació que en els darrers anys utilitza amb insistència el nacionalisme espanyol per desprestigiar la causa de tants independentistes catalans que venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà.
Fixeu-vos-hi, aquí els vuit cognoms catalans no predominen. Som un poble divers, d’interessantíssima barreja; un poble d’acollida, obert a la immensitat del mar. Sí, senyora Coixet: celebro els gols del Real Madrid, l’equip que estimava el meu pare, amb totes les contradiccions que de vegades això comporta, m’emociono amb la guitarra de Tomatito i la veu de Camarón, i no penso renunciar als versos de Machado, les novel·les de Cervantes i el teatre de Lorca. I no, senyora Coixet, malgrat la seva caricatura, no penjo banderes al balcó de casa meva, no parlo ni de càstigs ni de xarnegos ni de botiflers, no vesteixo cada dia barretina i espardenyes, no sóc aficionat als crits ni als insults i no em sento estrany ni a Olot ni a la preciosa Segòvia. Aquí estem parlant de sobirania, de política, de futur, del reconeixement d’una nació, de la possibilitat de federar-se lliurement i no de sotmetre’s col·lectivament des d’una hipotètica i constitucional indissolubilitat d’un Estat en ple segle XXI. Tot i que, tal com reconeix, li provoqui tanta mandra afrontar la discussió sobre el tema, li prego que aparqui els tòpics i el victimisme (l’article és una enumeració d’insults que vostè mateixa escriu, però que posa en boca dels altres per anul·lar les seves idees) i debatem sobre la qüestió que ens afecta en un to constructiu.
Siguem honestos, d’altra banda, i comencem a parlar d’una vegada per totes de centralismes, i no de centralisme; de nacionalismes, i no de nacionalisme; del paper dels mitjans de comunicació públics, i no només d’uns determinats mitjans de comunicació públics; parlem des del rigor, i no des dels rumors (“la lista negra de catalanes”?) i els llocs comuns que Coixet utilitza amb lleugeresa en el seu article per demonitzar l’independentisme català, que és un moviment transversal i complex.
Des de fa un temps nosaltres també caminem al costat de gent que havia votat en diverses ocasions a Pasqual Maragall, com vosaltres, i que es va il·lusionar, l’any 2003, amb la possibilitat de canviar un Estat espanyol que avui dia condecora Verges i homenatja la División Azul, mentre, en paral·lel, no es digna a demanar perdó per haver afusellat un president de la Generalitat escollit democràticament, com va ser Lluís Companys, i comprova com els crims del franquisme han de ser jutjats des de l’Amèrica Llatina (aquesta idea d’Espanya sí que ens repugna). Què hi ha més anacrònic que això, senyora Coixet? Discutir sobre sobirania? De debò? Molts catalans confiaven en aquest enèsim text estatutari, que es recolzava en el suport d’una majoria política i social, i que podia assentar les bases d’un Estat federal que respectés l’autonomia dels catalans i la condició plurinacional i plurilingüística d’Espanya, que al cap i a la fi és una enorme riquesa sovint infravalorada. Una cronologia dels fets que ens transporta, per cert, i salvant les distàncies, fins a la via autonomista que també es va endegar a Catalunya l’abril de 1931, i que també va acabar amb tisorada, frustració col·lectiva i boicot als productes catalans. Hem buscat l’encaix dins Espanya amb propostes d’estatuts d’autonomia des de l’any 1919, i l’experiència que vostè menciona per aprendre dels errors passats ens demostra que aquesta opció mai no acaba de quallar. I hem decidit albirar nous horitzons.
Només us demano, per acabar, que no jugueu brut. No tot s’hi val. La majoria dels qui sortim als carrers i places cada 11 de setembre tampoc no volem que uns quants que tenen la cara molt dura facin l’egipci, tinguin el cognom que tinguin i provinguin del partit que provinguin. Contràriament a la seva opinió, senyora Coixet, no ens hem implicat en aquest procés pensant en èpoques pretèrites, sinó que ens mou sobretot el futur, la possibilitat de construir l’esdevenidor d’una comunitat de persones des de la llibertat i no des de la submissió; ens interessen la justícia, l’ensenyament, les infraestructures i tantíssimes altres qüestions que vostè posa damunt la taula, i és per aquest motiu que parlem de sobirania. I sí, estem plens d’il·lusió, però això no ens converteix automàticament en persones acrítiques. Considerem que el 27 de setembre tenim l’oportunitat d’engegar un nou país, que ens permetrà, entre altres coses, superar la monarquia, que la majoria de nosaltres veu com una llosa innecessària. Però sabem del cert també que el conflicte entre el Govern de la Generalitat i l’Estat espanyol, en cas de victòria independentista, serà de difícil sortida, i que segurament necessitarà d’una mediació internacional. Sabem, en definitiva, que el nostre propòsit d’alliberament nacional no és senzill. Però vaja, els grans reptes de futur sempre ens ubiquen en una dialèctica complexa entre incerteses i esperances. I nosaltres hem decidit cultivar un grapat d’esperances en aquest projecte col·lectiu, fet que no ens converteix, tanmateix, ni en il·luminats ni en dogmàtics que no hi veuen més enllà. No ens subestimi. Veurem quin és el resultat de la propera i crucial contesa electoral. Aquí podrem mesurar les forces de tots plegats, també dels qui es proclamen, amb un punt d’atreviment, com “la majoria silenciosa”, o els tímids que són més dels que semblen, o com li vulgueu dir. I ja veurem què és el que succeirà després. Ens ha tocat de viure un temps de vida política que és apassionant, i que reclama alguna cosa més que l’exaltació de la mandra i la inacció. Si és això el que realment voleu us podeu conformar amb Rajoy.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!