UDC es presenta en solitari a les eleccions plebiscitàries del 27-S amb la pretensió de retenir el suport de les restes del pujolisme entès com una determinada manera de fer política autonomista que la mateixa CDC està mirant de deixar enrere amb una transició nacional explícitament independentista majoritàriament assumida per la seva base social -amb algunes excepcions significatives a escala local- i un lideratge moral clar per part d’Artur Mas.
Duran Lleida fa jugar a Espadaler un paper que ja cobreixen altres candidatures partidàries de la Catalunya espanyola (PSC, Cat sí que es pot, Ciudadanos i PP) i que aparenta ignorar que el vot catalanista és avui explícitament independentista. El front català d’ordre que s’ha configurat de facto contra les dugues llistes independentistes no té cap proposta concreta de negociació amb l’Estat per oferir, ni candidats solvents, ni militància il·lusionada com ho esta la que es mobilitza pel Sí a la independència.
L’única possibilitat que hi hagi temporalment marge per a una tercera via passa perquè al 27-S la victòria independentista sigui amb poc marge de diferència sobre el bloc del No i des del PP/PSOE s’ofereix una reforma constitucional especifica per a Catalunya en clau autonomista i amb el vist i plau del PNB, com avui explicita El Punt. Però en aqueixa jugada de darrera hora UDC no hi te cap paper previsible atesos el resultats electorals que són de preveure per a la formació que antany representava el sobiranisme social-cristià.
Post Scriptum, 7 d’agost del 2015.
Avui, La Vanguardia -sempre en campanya contra l’independentisme– anuncia que el PP està disposat a incloure al seu programa electoral per a les eleccions espanyoles de la tardor vinent una reforma constitucional limitada i un nou sistema de finançament autonòmic. I, per altra banda, el columnista del diari El Punt Carles Ribera publica avui un escrit amb un títol i un contingut gairebé idèntica al meu apuntament d’ahir: “La tercera via és la via morta“.
Post Scriptum, 6 d’agost del 2021.
Certament, l’aposta electoral de la tercera via entre l’independentisme i l’ordre establert (autonòmic i estatal) no existeix, però a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya la disjuntiva real estava entre el retro-autonomisme i la persistència en el conflicte amb l’ordre establert. La realitat ha estat que el 52% de vot independentista no s’ha traduït en un govern d’aqueix caire sinó ben al contrari és el més mesell des del 2010, com encertadament avui Vilaweb dedueix: “Els primers gests del govern aparquen la independència almenys fins el 2030. Tant l’ampliació de l’aeroport del Prat com la candidatura per als jocs olímpics d’hivern, que requereixen el suport i la cooperació del govern espanyol, són projectes a termini d’una dècada.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!