Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

30 de juliol de 2015
1 comentari

Josep-Lluís Carod-Rovira: “Gent del silenci”

Avui mateix Josep-Lluís Carod-Rovira publica  a Nació Digital un article titulat “Gent del silenci” on fa una ressenya breu de la trajectòria de Lluís Gausachs i Ramon que he mirat de recollir en un assaig biogràfic aparegut fa un parell de mesos a Pagès Editors.

Vull agrair-li expressament les paraules que introdueix referides a la nostra amistat personal i complicitat per la causa independentista des de fa quaranta anys: fou qui em va introduir al PSAN  a començaments del 1975 quan jo era només un xiquet de disset anys i ell ja era un “veterà” que havia passat per la presó i era conegut com a “Cebrià”. A partir l’allavòrens fou el meu mestre en molts àmbits de la política, la història i la cultura, i malgrat que les vicissituds de la militància ens hagin portat a vegades per camins divergents la compenetració profunda, humana i de conviccions ètiques i patriòtiques, aflora en detalls com el seu d’avui.

Trobo molt encertat el títol de l’article, “gent del silenci”, i sentir-se poc o molt inclòs en aqueixa condició és un honor íntim compartir-la amb tants i tants patriotes, com Lluís Gausachs, Jaume Cornudella, “Charles”, “Jordi” o “Cebrià”.

“Jaume Renyer, doctor en dret, professor associat a la URV i autor d’uns quants llibres d’assaig històric i polític, acaba de publicar una biografia de Lluís Gausachs. Amb Renyer fa molts anys que ens coneixem i que compartim batalles per la mateixa causa, molts més dels que, de fet, tant ell com jo voldríem. Aquesta coneixença de llarga durada, per a dir-ho d’alguna manera, fa que ell sigui, encara, un dels dos amics antics que, a l’agenda telefònica de contactes, hi consti no pas amb el seu nom i cognoms reals, sinó amb el seu nom de guerra, com fa 40 anys. És d’aquesta manera, doncs, com a casa encara l’anomenem. Independentista de pedra picada, Renyer va escriure, en col·laboració, Una història del Front Nacional de Catalunya, i, en solitari, entre altres obres, Jaume Cornudella Olivé, un home del silenci.
Ara ens obsequia amb aquesta biografia de qui fou secretari del president Tarradellas, Lluís Gausachs i Ramon. Catalanista, republicà i home d’esquerres,  nascut en el si d’una família de tradició llibertària, Gausachs era mestre, si bé les circumstàncies de l’època que li tocà de viure no van permetre-li l’ús regular de la professió. Sortí cap a l’exili el febrer del 1939 i no tornà al Principat fins a l’octubre de 1977, quan ho féu també Tarradellas. 38 anys, doncs, lluny del país, però al servei de la Generalitat, com a institució nacional i democràtica dels catalans, i del seu president. Durant gairebé tres dècades va ser secretari de Josep Tarradellas, cosa que equival a dir que va ser l’estructura administrativa de la Generalitat a l’exili. Com tants altres exiliats catalans, participà en el maquis francès contra els nazis ocupants, i trobà també acolliment i coartada, com a fals director d’escola, a Chambon-sur-Lignon, el municipi d’Alvèrnia de poc més de dos mil habitants, tots protestants i de tradició hugonota, que amagà vora cinc mil jueus que fugien de la persecució nazi i alguns republicans peninsulars.
La història personal de Gausachs és la d’una vida modificada per la història política i les adversitats del seu país. En altres circumstàncies, Gausachs hauria estat un mestre d’escola normal i hauria dut una vida plàcida, a la seva terra. Però no va ser aquest el cas. Vaig tenir el goig de saludar-lo, potser només en un parell d’ocasions, i recordo que sempre procurava situar-se a segon terme, defugint qualsevol protagonisme, però la seva presència et generava seguretat i confiança, perquè sabies que tenies al davant un home net, coherent i sòlid, sempre al peu del canó. La seva fidelitat a una causa l’apartà durant dècades de Catalunya i la seva hauria estat una vida inexistent si, ara, Jaume Renyer no n’hagués escrit la biografia.
Feliçment per a totes les causes nobles, hi ha molts gausachs en aquest país i arreu del món. Gent discreta, que no té com a objectiu personal el lucre privat o el triomf individual, sinó la victòria col·lectiva i un determinat sistema de valors. Gent que no surt mai a la foto, però del tot imprescindibles perquè altres puguin sortir-hi. Ells són els manobres de la història, sense els quals cap arquitecte seria incapaç de bastir ni un sol edifici, per modesta que en fos l’alçada. Són la gent del silenci, aquells a qui mai, res ni ningú, no va fer corbar l’esquena de la dignitat. La gent anònima que ens passa pel costat, cada dia. Els vellets que seuen a la plaça, bastó en mà, a l’escalf del sol. Gent amb unes biografies fascinants, a cops heroiques i tot, però que, com diuen sovint, només es van limitar a complir amb el seu deure. Gent que, si les coses anessin mal dades, hi tornaria, ho tornaria a fer. Gent valenta, abnegada, solidària. Gent com Lluís Gausachs.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!