Fa pocs anys Alfons López Tena va llençar la consigna “Espanya ens roba” com a síntesi de la situació d’espoliació econòmica i dominació política que l’ordre estatal espanyol imposa sobre el poble català. La majoria de les formacions independentistes i els mitjans de comunicació que els donen suport van blasmar aqueixa dialèctica i l’estrategia rupturista –independentisme exprés, en deien els mofetes- que representava Solidaritat Catalana per la Independència va ser derrotada a les urnes el 25-N del 2012 enmig de la satisfacció coincident d’unionistes espanyols i gradualistes catalans.
Malgrat que la dinàmica del conflicte que contraposa els projectes nacionals català i espanyol és cada vegada mes diàfana, com o demostren les grans mobilitzacions cíviques per la independència i el mateix 9-N, el llenguatge i les actituds de les formacions en principi favorables al dret de decidir s’ha fet cada cop més confuses (llevat de CDC, que a diferència d’ICV, UDC i ERC ha clarificat la seva opció independentista). La recerca obsessiva de l’indecís allò que realment deixa en evidència és la poca convicció dels que així actuen en nom de l’anhelada majoria social i electoral independentista. La coherència i la credibilitat dels dirigents independentistes a l’hora de fer-la viable hi faria més que totes les campanyes de pedagogia dirigides als encara no convençuts.
Per aqueixos motius no trobo encertada la campanya de l’ANC a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona orientades als ciutadans castellano-parlants que comença amb el lema confusionari “I love Spain, I love Catalonia”, quan hauria estat millor proclamar el respecte pels ciutadans espanyols -i els d’arreu- en un futur Estat Català tot denunciant que Spain/España és un ordre estatal històricament opressiu per Catalunya, i discriminatori per tots els ciutadans que hi viuen, se sentin espanyols, catalans o d’altres nacions.
Hèctor López Bofill publica avui l’article “Estimem Espanya ?” al diari El Punt/Avui el contingut del qual comparteixo plenament ja que és complementari d’un apuntament anterior en el qual em preguntava “Independència… per a què ?”. Coincideixo en que l’obsessió per defugir del nacionalisme identitari presentant-lo com a una rèmora per la causa de la independència en profit del sobiranisme pràctic afavoreix les formacions polítiques que es limiten a l’eix esquerra/dreta i abona el terreny per a la recomposició de l’encaix autonòmic dins de l’ordre estatal que propugna el “nou” progressisme catalano/espanyol.
“Una de les principals febleses del procés consisteix a no reconèixer el seu caràcter de conflicte per part dels actors sobiranistes. Les institucions espanyoles, per contra, sí que entenen que la secessió catalana significa un atac directe a l’estructura bàsica de l’Estat i per això reaccionen amb armes contundents: la interposició de querelles al president de la Generalitat, a membres del Consell Executiu i, amb tota probabilitat, al personal de l’administració pública que participi de la creació de les estructures necessàries per bastir una Catalunya independent. Aquest darrer és el moviment que es copsa, per exemple, amb la impugnació davant del Tribunal Constitucional del comissionat per a la Transició Nacional i la suspensió acordada per l’òrgan jurisdiccional que fa preludiar una ofensiva punitiva en cas que el titular del càrrec en qüestió, Carles Viver, opti per desobeir.
Un enfrontament radical d’aquesta mena, d’altra banda inherent a tot procés d’independència en un context de baixa qualitat democràtica com el que Espanya representa, contrasta amb l’actitud de determinats agents polítics i socials implicats en la causa de la secessió. Després de les reiterades manifestacions d’alguns dirigents d’ERC, entre ells d’Oriol Junqueras, professant el seu afecte per la realitat espanyola, Ara és l’hora sembla haver iniciat la campanya cap al 27-S amb uns fulls de propaganda en els quals es pot llegir: “I love Spain, I love Catalonia, 27-9-2015, on tot comença.” Aquesta iniciativa que implica Òmnium i l’ANC comparteix la mateixa intenció que domina algunes de les declaracions dels republicans: desmentir que la independència sigui un gest contra Espanya a fi d’atraure, convèncer i seduir catalans que se senten espanyols. Amb aquesta estratègia, que fins i tot ha portat ERC a renunciar a les propostes d’acció política unitària sota el pretext que la seva autonomia era imprescindible per penetrar en sectors de les classes populars “indecisos” o poc permeables a la idea de la llibertat nacional, ha col·locat l’experiència catalana com l’únic procés de secessió del món en el qual certs lideratges estan més pendents del que pensen, fan o deixen de fer els no independentistes que de prioritzar l’acció que ha de portar a la creació del nou estat. Perseverar en aquest camí, al meu parer, porta a un atzucac que, en efecte, acaba beneficiant els contraris a la independència.
Certament, si Espanya ens mereix tan alt grau de respecte, si a la República Catalana els catalans de lleialtat nacional espanyola s’han de sentir com si no hagués passat res (tot gaudint, per exemple, de la cooficialitat del castellà) hom es pot preguntar: per què cal tot aquest embolic? Per què hem de fer la independència? En què quedem? Espanya ens oprimeix i ens espolia? Si és així, com sosté el discurs independentista, com pots estimar aquell que t’oprimeix? I si t’oprimeixen tampoc no val la finta de dir que són “les institucions espanyoles” les causants de la injustícia i no el seu poble perquè aquestes institucions han estat escollides per uns ciutadans que han comprat el discurs polític de la discriminació contra els catalans. Comptat i debatut, no és estrany que comparegui Pablo Iglesias, presenti un projecte transformador de l’Estat pel qual, segons ell, els catalans no voldrem marxar, i obtingui rèdits electorals: per a aquells que senten vincles emocionals amb Espanya és més fàcil votar una suggestiva proposta de canvi dins el mateix marc polític que una opció dedicada a trencar-lo ni que sigui amable en les formes. Si a això hi afegim que aquells “indecisos”, aquells que no es deixen seduir perquè no volen ser seduïts, aquells que amb Mas no volen fer la independència perquè en realitat no volen la independència, són la principal excusa que està causant la fractura en el cor del sobiranisme mentre les esquerres reformistes s’uneixen, la veritat és que el 27-S hi ha el risc que l’amor cap a Espanya, de tant predicar-lo, acabi triomfant.”
Post Scriptum, 1 de juliol del 2018.
Alfons López Tena ha passat en pocs anys de proclamar que, efectivament, Espanya ens roba a blasmar la causa nacional catalana amb els mateixos falsos arguments que empra Societat Civil Catalana, fent una involució als seus orígens similar a l’experimentada per Francesc de Carreras, fill de la burgesia franquista, del PSUC i fundador del Foro Babel i Ciudadanos. ALT és el primer cas notori d’independentista fugaç que retorna a l’espanyolisme, n’hi haurà d’altres probablement, com històricament ha passat a tots els moviments d’alliberament nacional. No cal encaparrar-s’hi. Com va escriure ja fa anys l’enyorat Joan Roy, “Oblidem Espanya“.
Post Scriptum, 31 de juliol del 2019.
Gabriel Rufián, l’estrella fulgurant del filoespanyolisme d’ERC, s’ha esmerçat a les seves intervencions al Parlament espanyol a fer saber que el lema “Espanya ens roba” ja ha passat de moda seguint les passes d’Alfons López. L’espoli econòmic estructural que el poder espanyol exerceix sobre el poble català segons el discurs contra-independentista del clan Junqueras és una qüestió personal d’alguns saquejadors tant catalans com espanyols, com avui molt encertadament assenyala Pere Martí a Vilaweb: “Espanya ja no ens roba ?”.
Post Scriptum, 22 d’abril del 2020.
La piulada de Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, “Espanya és atur i mort, Catalunya és vida i futur”, resumeix cruament la realitat de la dominació del poder espanyol sobre el nostre país en temps del coronavirus, però ha aixecat les ires de l’espanyolisme i del pragmatisme nostrat (precisament el que pretén gestionar millor l’autonomia). Pere Martí analitza la conjuntura actual en aqueix article avui a Vilaweb: “Amb un estat propi seria difícil fer-ho pitjor”.
Post Scriptum, 27 de novembre del 2020.
El suport d’ERC als pressupostos de l’Estat a canvi d’uns dos mil milions d’euros tenen unes repercussions polítiques rellevants: primer perquè Esquerra repeteix la impostura del suport al finançament autonòmic de Zapatero l’any 2009, segon perquè obvia l’espoli fiscal estructural i és el preludi del pacte tripartit a la Generalitat amb Comuns i PSC per donar per liquidat el procés independentista a canvi de la gestió del reducte autonòmic acatant l’ordre establert.
Post Scriptum, 31 de maig del 2022.
Ahir, a Vilaweb: “El govern espanyol castiga Catalunya i el País Valencià i premia Madrid amb un 184% d’execució de la inversió. Els Països Catalans tenen el 29,6% de la població de l’estat espanyol, però només han rebut el 16,6% de la inversió”. Per què el govern espanyol ha de respectar els catalans si els nostres governants tampoc no ho fan ? El resultat de la claudicació posterior al 2017 renunciant a sostenir el conflicte amb el poder espanyol té com a conseqüència l’agreujament de l’espoli econòmic i la dominació política. Respostes parcials, com el col·lectiu Batec, centrat en la crítica al mal servei de RENFE, a no són la resposta contundent que cal i més quan eviten assenyalar “Espanya” i opten per la visió hispanocèntrica de “Si Madrid no paga, nosaltres no paguem”.
Post Scriptum, 10 de juny del 2022.
Abans d’ahir, Esperança Camps va retratar a Vilaweb la campanya del president Puig: “Madrid ja no ens roba, sembla“. Avui, la premsa espanyolista (en aqueix cas Inversión.es) proclama eufòrica: “South Summit evidencia el ‘sorpasso’ de Madrid a Barcelona en inversión empresarial”. Aqueix és el resultat de consentir l’espoli per part dels governants nostrats i les elits subalternes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!