Al llarg del dia d’avui s’han fet tota mena de valoracions sobre els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques d’ahir. En general coincideixo amb l’anàlisi que n’ha fet Vicent Partal al seu editorial de Vilaweb. Només vull afegir tres consideracions particulars.
La primera, com a tarragoní: la majoria dels partits espanyolistes (PSC, Ciudadanos i PP) és contundent i costarà de remuntar. L’ensulsida a CIU és de les més descomunals del país, ja que passa de set a tres consellers i deixa sobretot CDC totalment desmanegada a la ciutat, ja que cap dels electes és militant del partit. La jugada de saló desplaçant la candidata i diputada Victòria Forns per posar-hi un maldestre nouvingut a la vida política, Albert Abelló, ha estat un fracàs rotund del que ara ningú se’n fa responsable. L’ascens d’Esquerra i la CUP és meritori però queda encara lluny de poder desplaçar la majoria espanyolista, sobretot si no compta amb un component liberal per poder fer govern.
La segona, com a adherit a Solidaritat, a l’espera de saber la valoració de la direcció nacional és evident que el balanç és definitivament negatiu per a SI com a projecte polític (11.237 vots i 24 electes). Les tendències ascendents del procés de transformació social i reconstrucció nacional les monopolitzen ERC i CUP i els plantejaments democràticament rupturistes i ideològicament transversals que SI ha intentat representar no hem sabut connectar-los amb la dinàmica social restant com a formulacions teòriques sense viabilitat. Les diferències que separen Solidaritat d’Esquerra i de la CUP en el terreny ideològic i estratègic -tot i que siguin raonables- no tenen incidència en el procés deliberatiu sobre els plantejaments independentistes. L’exemple més punyent d’això és que la bona feina feta per Iban Lapeira a Vic no li ha servit per ser reelegit.
La tercera, els canvis en clau progressista i nacional al País Valencià i les Illes són d’una gran transcendència històrica ja que permeten vincular les dinàmiques polítiques dels tres territoris i bastir un espai nacional compartit de relacions institucionals divergent de l’atzucac estatal. Per contra, la victòria de Barcelona en Comú pot ser el preludi de la irrupció de Podemos a Catalunya el 27-S esdevenint un factor distorsionant del procés d’autodeterminació en curs per derivar-lo envers una hipotètica reforma del sistema polític espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!