Avui, hi ha hagut eleccions: a Andalusia, autonòmiques, més seguides pels mitjans de comunicació catalans que les eleccions departamentals a la Catalunya Nord. Tot plegat, una mostra del grau -baix- de consciència nacional que té un poble (el català) en aqueix moment del conflicte amb dos estats (espanyol i francès) per tal de preservar la seva identitat i supervivència.
A Andalusia, el PSOE ha consolidat la seva hegemonia després de més de trenta anys ininterromputs de govern i, malgrat els escàndols de corrupció que afecten els seus anteriors dirigents, una candidata mediocre ha aconseguit revalidar els resultats del seu partit. El motiu que ho explica és el model autonòmic que ha afavorit Andalusia i la seva continuïtat, (ara que és qüestionat arran de les proporcions insostenibles de l’espoli fiscal català), va lligada al manteniment en el poder dels qui l’han fet possible i el defensaran com un dret històric. El resultat de Podemos, evidencia els límits del nacional-populisme espanyol i el del PP defineix un partit en declivi incapaç per si sol de garantir el manteniment de la unitat d’Espanya.
A les departamentals de la Catalunya Nord, el factor identitari també resulta fonamental per entendre el resultat d’avui: el declivi del Departament des Pyrenées Orientales hom l’atribueix a altres formacions, les que l’han governat històricament, i el Front National de Marine Le Pen apareix com el garant de la inversió d’aqueixa tendència i el renaixement local el vinculen a la recuperació de França a escala hexagonal. Per això, el FN va consolidant el seu ascens sense que aparegui un projecte alternatiu que el pugui aturar, i sense que la catalanitat sigui el factor de regeneració amb prou força per presentar-se en solitari, havent d’anar CDC i Unitat Catalana en coalició amb la UMP.
Post Scriptum, 23 de març del 2015.
Enllaço la crònica del resultat electoral de la Catalunya Nord publicada per Aleix Renyé al Punt/Avui:
La coalició de dreta de la UMP, amb els centristes de la UDI i els catalanistes de Convergència Democràtica de Catalunya i Unitat Catalana, ha guanyat en nombre de vots la primera volta de les eleccions departamentals a la Catalunya del Nord. Els socialistes, que governen des fa divuit anys el Consell General dels Pirineus Orientals en coalició amb els comunistes, han resistit bé el desgast. L’actual presidenta del Consell General, la socialista Hermeline Malherbe, es trobarà un duel amb l’extrema dreta a la circumscripció Perpinyà-6 en la segona volta, ja que la dretana UMP i els seus aliats centristes i catalanistes han quedat eliminats. Per contra, el batlle d’UMP de Prada, Jean Castex, ha obtingut el 42% en la circumscripció del Conflent, en una posició molt còmoda contra el FN en la segona volta.
Contràriament al que indicaven les enquestes, que la feien pujar fins al 33%, l’extrema dreta del FN no guanya en nombre de vots però aconsegueix mantenir-se per a la segona volta en totes les circumscripcions. Per diumenge que ve hi haurà set triangulars entre la coalició liderada per la UMP, els socialistes i comunistes, i l’extrema dreta del Front National. En quatre circumscripcions hi haurà duels entre esquerra i extrema dreta i en una circumscripció un duel entre socialistes i el centredreta de la UMP.
Fora de Perpinyà, el partit de Marine Le Pen recula en relació amb els resultats de passades eleccions. L’aposta dels partits catalanistes CDC i UC d’aliar-se amb el partit de Nicolas Sarkozy i amb els centristes de l’UDI sembla que els dóna bons resultats. A les Fenolledes, la candidata catalanista d’UC i UMP ha quedat primera davant els socialistes i l’extrema dreta, i també en molt bona plaça per a la segona volta, els candidats de CDC i UMP.
En la segona volta, socialistes i comunistes es mostren disposats a fer un “front republicà” contra el Front National i votar la UMP si està més ben situada. La dreta sarkozysta no veu bé fer el mateix i votar els candidats d’esquerra, fet que pot distanciar-la dels seus aliats centristes i catalanistes, més disposats a impedir que l’extrema dreta guanyi una circumscripció a la Catalunya del Nord.
Post Scriptum, 2 de desembre del 2018.
Avui hi ha hagut eleccions a Andalusia marcades per l’anticatalanisme com a factor clau per assolir l’hegemonia dintre del bloc espanyolista, mentre que a la Catalunya Nord el suport a la revolta de les armilles grogues adquireix connotacions diferenciades respecte de la resta de la República francesa i obren noves perspectives pel catalanisme.
Post Scriptum, 20 de juny del 2022.
Un cop més han coincidit les convocatòries electorals a Andalusia i a la Catalunya Nord amb elements de reflexió coincidents. El resultat de les eleccions autonòmiques d’ahir a Andalusia són el preludi d’una nova etapa hegemònica del PP arreu de l’Estat, llevat d’Euskadi/Navarra on prevaldran els nacionalistes bascos i als Països Catalans on es mantindran les sucursals del PSOE amb la connivència dels subalterns autòctons i la irrellevància de l’independentisme català, autodesactivat del 2017 ençà per vergonya d’uns dirigents fallits, mentiders i mesells, incapaços d’autocrítica, que persistiran en fer de crossa del PSOE abans que fer front al conflicte amb el poder espanyol. Les eleccions andaluses també han confirmat dues evidències: l’electoral espanyol no penalitza la corrupció sistemàtica del PP, ans al contrari, i l’andalusisme polític no ha estat capaç d’articular un projecte polític propi en quatre dècades d’autonomia.
A la Catalunya Nord la desafecció envers la classe política elitista i endogàmica s’ha traduït en una elevada abstenció (al voltant del seixanta per cent, i un set per cent entre nuls i vots en blanc), símptoma que les classes populars d’aqueixa part de la nació, empobrida pel centralisme de París, sense respostes a la inseguretat econòmica i identitària (cal llegir el finat Laurent Bouvet i la seva teoria de la inseguretat cultural), ha optat per una resposta al marge del sistema, votant Le Pen. Una lectura superficial pot atribuir aqueixa actitud a la dretanització dels ciutadans, però no és el cas, sembla més aviat una reacció defensiva dels sectors populars que se senten amenaçats per canvis superestructurals aliens a les seves necessitats. No creuen en propostes progressistes banals (tipus Melenchon) i s’apropen a qui aparenta protegir millor la seva situació precària. La ressitència popular conservadora (preservant la llengua, el pairalisme i les tradicions jurídiques pròpies) als canvis revolucionaris al segle XVIII és un precedent que cal tenir en compte per comprendre reaccions d’aqueix tipus (com el cas del carlisme al sud de la frontera franco-espanyola al segle XIX). Penso que el catalanisme obert de Sí al País Català és una bona via malgrat no hagi donat fruits en aqueix context advers. El sistema polític francès posterior al 1945 està en fase de desconstrucció, l’eix dels pobles autòctons de l’hexàgon i les colònies d’ultramar és un projecte de futur, l’integrisme d’estat francès està esgotat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!